Olesa, el referéndum. Sobre pallassades garantistes i burlesques contradiccions

L’any 2015, el diumenge 22 de febrer, Olesa va celebrar una consulta referendària a l’empara de la llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum.

Arribar a posar les urnes va ser tot un calvari que les persones compromeses amb la consulta van haver de passar amb continguda resignació i, val a dir-ho, no poques tardes glorioses de burles, conyes i riallades a tot drap. Poc s’imaginaven, quan van plantejar la necessitat de demanar l’opinió dels ciutadans, que es trobarien amb un exèrcit d’incompetents atrinxerats en el Govern de l’Estat, en el negociat Ministeri de l’Interior i d’Administracions Públiques, i en la cova nepòtica que es coneix com a poder judicial.

Anem a pams, perquè tot havia començat el mes de gener de 2014 quan en sessió plenària, el Consistori olesà va acordar demanar autorització al govern de l’Estat per preguntar els ciutadans d’Olesa sobre tres aspectes importants de caràcter urbanístic.

EMPARATS EN UNA LLEI INCONSTITUCIONAL    

Sí, encara que sembli de sainet, el Ple de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va sol·licitar permís a l’òrgan col·legiat (el govern espanyol) que havia recorregut la llei en la qual s’emparava la petició. Fixeu-vos si tot plegat era esperpèntic que, en quatre anys, des de l’aprovació de la referida llei, cap altra institució pública s’havia atrevit a engegar aquesta via legal. 

Aproximadament un 95% dels experts consultats van vaticinar que l’Ajuntament rebria unes carbasses ben grosses i empaquetades, amb denominació d’origen Moncloa. El departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya tampoc donava un cèntim per l’administració local.

Però vet aquí que la catèrvola rajoniana, contra tot pronòstic, va concedir graciosament la vènia de deixar preguntar els veïns; subratllant, això sí, que, digués el que digués el poble sobirà, el resultat en cap cas era vinculant i que els governants polítics continuaven mantenint el dret a fer el que volguessin. Una gran lliçó de democràcia funcional per part del govern del regne d’Espanya!

En resum: emparats en una llei que va acabar sent declarada parcialment inconstitucional el 25 de febrer de 2015 (només tres dies després de la celebració del referèndum olesà), l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va rebre autorització... de qui havia presentat el recurs d’inconstitucionalitat!!!

LENTS COM EL CAVALL DEL DOLENT (O MÉS I TOT)

Abans d’arribar a l’autorització, la modesta petició olesana de celebració d’una consulta va passar per una llarguíssima tramitació, a voltes desesperant.

El clímax de tot el procés va produir-se quan el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques va atorgar-se una pròrroga a sí mateix, un cop havia exhaurit el termini que l’obligava a donar curs a la petició en direcció a la Moncloa o a denegar la tramitació. Recordem que només es tractava de tres preguntes sobre urbanisme local.

Finalment, el dia 12 de desembre, el govern de l’Estat, reunit sota la presidència de don Mariano Rajoy Brey, va acordar:

“PRIMERO: Sí procede otorgar la autorización para celebrar una consulta popular en el municipio de Olesa de Montserrat (Barcelona)...”

El dia 18, maese Cristobal Montoro signava la resolució i donava ordres de que els olesans fóssim formalment informats. Tot plegat, havien passat onze mesos des que els havien tramès l’expedient (via Generalitat de Catalunya).

CONVOCATÒRIA A PREU FET

L’autorització escrita i formal del Consell de Ministres va arribar a l’Ajuntament d’Olesa el dia 7 de gener de 2015, més d’onze mesos després d’haver-la demanada. Només 7 dies després, la consulta s’havia convocat per decret d’alcaldia, en virtut de les atribucions recollides en un tal article 43.3 d’una llei a la qual li quedaven 45 dies de vida, pobreta.

La data per la celebració es va fixar en el 22 de febrer; l’últim diumenge possible davant de la imminent convocatòria d’eleccions municipals que tancava el calendari.

QUÈ, QUI, COM, DE QUINA MANERA... ALGÚ SAP COM S’ORGANITZA UN REFERÈNDUM?

Recordem que no existia cap antecedent de consulta referendària emparada en la llei 4/2010. De fet, podríem dir que no existia cap precedent legal (sí que n’hi havia d’altres, però no formals) amb aquesta llei o cap d’altra. Per això, ningú sabia res sobre com s’havia d’organitzar tot plegat. I només quedaven 5 setmanes de coll!!!

La Subdirecció General d’Assistència Jurídica i Règim Local de la Generalitat va ajudar en el que va poder (que va ser ben poc, sense que se’ls pugui considerar responsables del seu desconeixement).

Es va haver de constituir de pressa i corrents una Junta Electoral que exercís el control jurisdiccional de la consulta. Des de Madrid es van confondre de territori i van designar tres jutges de Sant Feliu de Llobregat. Aquests van haver d’advertir que Olesa no pertanyia al partit judicial d’aquest municipi. A Madrid van haver de rectificar i nomenar tres jutges de Terrassa que van prendre possessió i, immediatament una de les primeres coses que van fer va ser preguntar per les seves retribucions, atès que no hi havia antecedents. No van preguntar per les garanties democràtiques de la consulta, noooo, sinó pel que havien de cobrar.

El Plenari d’Olesa també va haver de nomenar dos vocals ciutadans per formar part de la Junta Electoral constituïda adhoc.

Ara que ja existia una Junta Electoral va arribar el moment de garantir els drets dels ciutadans. Calia aconseguir, tal com ara recorden els diputats unionistes, unes condicions similars a les dels altres processos electorals.

Potser per això, en una decisió insòlita, la Junta va decidir constituir només quatre taules per tot Olesa, en un únic col·legi electoral. En les eleccions locals, per exemple, hi ha més de 30 taules. Cap partit unionista no va queixar-se “por semejante atropello”. Només el govern local va denunciar aquesta retallada de drets (i va sol·licitar més taules i col·legis). Els jutges de la Junta Electoral, els grans garants dels drets ciutadans, van ratificar-se en la decisió presa.

Per fer-vos una idea de què implicava aquesta limitació material, el còmput és el seguent:

1.- L’experiència dicta que cada ciutadà triga una mitjana d’un minut per exercir el seu dret a vot (identificar-se, comprovació censal, anotació, vot).

2.- El col·legi electoral va restar obert durant dotze hores.

3.- Inicialment, es van constituir quatre taules.

4.- Per tant: 1 vot x 60 minuts x 12  hores x 4 taules = 2.880

És a dir, amb les taules funcionant sense descans durant tot el temps de votacions només haguessin pogut votar 2.880 ciutadans. O dit d’una altra manera, l’administració encarregada de garantir la celebració de la consulta impedia, d’entrada, que 14.566 olesans poguessin exercir el seu dret de vot (el cens de votants possibles era de 17.446, mentre que els mitjans materials previstos només permetien el vot a un màxim de 2.880).

En declaracions l’endemà del referèndum, el portaveu del PSC va afirmar que “la participació ha estat molt baixa”. Creuen en els miracles a cal PSC?

Finalment, van ser 2.954 els olesans que van dipositar les seves paperetes. Els números, quadren?

LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA O UN GUATEQUE SENSE ELS PARES

Els membres judicials de la Junta Electoral creada adhoc no van venir a Olesa el dia de la votació (només hi eren els nomenats per l’Ajuntament). No van veure les immenses cues de ciutadans que volien votar, ni van controlar que el cens fos correcte, ni que les urnes estiguessin degudament precintades, ni que el col·legis fossin accessibles, ni que es constituïssin quatre taules, ni que els vocals i presidents fossin ciutadans imparcials... És a dir, que ningú va controlar res de res: el procés electoral va comptar amb totes les garanties perquè els organitzadors es van entestar en que fos així. Però els representants del govern de l’estat encarregats del control ni van aparèixer.

Tampoc van saber, en conseqüència, que quan les cues ja eren irritants i insuportables, l’alcalde (jo) va dividir, a cop d’estrip, les llistes censals per convertir les quatre taules en 6 (això justifica el fet que votessin més ciutadans que els previstos inicialment). Ni van tenir ocasió de veure que els nous vocals de taula eren voluntaris agafats allà mateix, sense haver estat triats mitjançant un mètode asèptic i imparcial. 

Per això, quan en referència al referèndum de l’1 d’octubre, aquells que es van despreocupar del tot fa dos anys a Olesa, demanen garanties i joc net, cal recordar la consulta olesana i la autèntica i absoluta hipocresia de qui durant quaranta anys de democràcia no ha fet res per garantir la sobirania popular (inclosa la del pueblo español).

Episodis casernaris

S’atribueix a Tennessee Williams la frase: “la bohèmia no porta pancartes. Sobreviu per la discreció”. Evidentment no comparteixo en absolut aquesta afirmació del genial dramaturg americà. Ben al contrari, les pancartes sempre m’han semblat estris de comunicació útils (i econòmics) per a tots aquells que tenen coses a dir i pocs recursos per amplificar i difondre els seus missatges. Amb tot, sempre he apreciat el valor de la discreció i, al contrari, sempre m’han emprenyat d’allò més els amics del terrabastall, de la gesticulació histriònica i de la polseguera.

Un perfil satíric publicat l’any 1932 sobre el polític Alejandro Lerroux, el definia com un dropo a qui “deja exhausto el ardor que le provoca su periódico vómito de rayos y centellas”. Tenia facilitat aquest figurot radical per a la retòrica inflamant i per a la manipulació més matussera. Després si se’l burxava es descobria que no sabia un borrall de gairebé res, que era un ignorant integral i que sota el fulgor d’un discurs abrandat no s’amagava altra cosa que mediocritat i ganduleria.

Aquesta introducció críptica (que potser m’hauria pogut estalviar), em serveix per donar peu a un episodi del meu particular anecdotari polític que, encara que no us ho cregueu, inclou capítols ben sucosos. Avui toca parlar de l’insòlit cas de la caserna de la guàrdia civil d’Olesa de Montserrat i els seus reals i ficticis propietaris.

Quan l’any 2011 em va tocar ocupar l’alcaldia, entre la paperassa que vaig heretar de la meva predecessora (en un traspàs molt correcte, val a dir-ho) em vaig trobar una carta d’un ministeri del govern central on s’oferia al meu Ajuntament la possibilitat de comprar l’abandonada caserna de la Guàrdia Civil pel “mòdic” preu d’un milió set-cents mil euros. Evidentment, vaig demanar explicacions sobre el què i el com de l’oferta que se’ns havia posat sobre la taula. Conforme vaig anar rebent les respostes he de confessar que la meva temperatura corporal anava pujant fins a situar-se en nivells propers al punt d’ebullició.

Aquí caldria obrir un parèntesi per recordar que l’any 2008, jo mateix vaig redactar una pregunta al ministre de Defensa (recordeu que la guàrdia civil, militaritzada, depèn orgànicament d’aquest ministeri) que el llavors senador Joan Josep Nuet va formular en una sessió de control del Senat espanyol. Aquell ministre, amb una barra que no se l’acabava, va respondre que la caserna no estava buida, sinó operativa.

Doncs bé, el govern local de l’època, imagino que sota la batuta del llavors regidor d’habitatge
—membre de Movem Olesa (o de la seva marca anterior: Entesa dels Olesans)—, va demanar al ministeri que havia mentit descaradament una solució per a una caserna que anava deteriorant-se a ulls vista. I des de Madrid van respondre que la solució es deia 1 milió set-cents. I rebuda la carta,...cap a l’arxiu.

L’any 2011, un cop passat el primer disgust al comprovar la barra sense límits del ministeri, vam començar a recuperar informació sobre els antecedents de la caserna, per tal de determinar quin havia estat el paper de l’administració local en la construcció d’aquesta caserna i, realment, com podia ser que el ministeri s’atribuís la propietat exclusiva d’aquest equipament.

En aquell moment, vam tenir l’oportunitat de fer servir el retrovisor per enfocar el conformisme de qui ens havia precedit, haver fet terrabastall i aixecat polseguera fins a fer l’ambient irrespirable. Però, això ens hagués ajudat a recuperar l’ús de la caserna per a fer habitatges socials, que era l’objectiu que perseguíem? No, en absolut.

El gran descobriment, però, va venir un temps després quan, des del nostre Ajuntament, vam destapar que hi havia un greu problema amb la suposada propietat ministerial de la caserna: la Generalitat i el Govern Central, tots dos, tenien drets consolidats. És a dir, Madrid havia ofertat la venda d’una bé del qual no tenia el domini integral. I Olesa, mentrestant, amb la proposta a l’arxiu...

Un cop destapada la tempestuosa copropietat ens vam tornar a posar en contacte amb els actors. Davant l’evidència, des del ministeri van enviar tècnics amb voluntat de millorar les condicions de la proposta de venda. Inaudit. L’Ajuntament, evidentment, va rebutjar aquest oferiment i va continuar amb la seva línia de treball, amb dedicació i, fonamentalment, amb discreció. El regidor Jordi Martínez va fer en aquest cas una feina molt remarcable, cercant punts d’acordsentre els protagonistes per tal de fer possible la conversió d’una caserna militaritzada en un edifici d’habitatges de lloguer social.

I amb perseverança, rigor, dedicació i discreció, el nou equip de govern ha continuat amb la via empresa, amb molt d’encert. Ahir la consellera Meritxell Borràs, acompanyada pels regidors Martínez i Muñoz, va fer una visita a l’edifici i va comprometre la seva rehabilitació i posada a disposició dels llogaters pel proper mes de febrer. També ahir mateix s'iniciava el període perquè els interessats presentin les seves peticions.

Començava aquest article contraposant soroll a discreció. Els meus companys del Bloc aquests darrers mesos s’han mantingut ferms en la seva feina perseverant i discreta. Altres, aquells que van arxivar, com si no hagués passat res, una proposta de venda que era una autèntica vergonya, van publicar, referint-se a allò que suposadament el Bloc no diu que “tot i que des de 2011 estan negociant amb els propietaris de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil per tal que l’edifici sigui cedit i poder-lo rehabilitar per fer-hi habitatges, encara continua tot igual”.

Això ho van publicar encara no fa ni dos mesos. Doncs bé, avui hem sabut que res continuava igual: sense cessió entre administracions, l’ús social s’ha garantit i d’aquí poc diverses famílies olesanes podran gaudir-ne.

Un any guanyat

Els vells (Esparbé, Planas, Oleart i Prat) i el relleu que ens millora

Ahir va fer exactament un any que es van celebrar eleccions municipals. Tal dia com ahir, alcalde que ho era ja només en funcions, vaig començar a tornar-me invisible, em vaig començar a esvair. La decisió personalíssima de no ocupar un lloc destacat en la candidatura del Bloc em va fer fora de l’Ajuntament del meu municipi.

Deixant de ser permanentment a l’aparador és natural que la gent, més d’hora que tard, m’oblidi. Esfumat, feliçment anònim, només em resta que observar des de la distància, tenir una conducta exemplarment cívica i pagar els meus impostos quan toca. I he fet totes aquestes coses; sense enyorar les glòries passades i sense caure en la temptació de donar lliçons per les quals, honestament, no estic prou qualificat. Ja no lidero res, ara només sóc un humil gregari sempre disposat a donar un cop de mà a qui va prendre el relleu. Agraït de que ho fes, de que tingués les forces per entomar aquest repte, la dedicació il·limitada i el desgast que l’acompanyen.

El Bloc va guanyar les eleccions de 2015 amb una indiscutible majoria. La Pilar Puimedon (no confondre amb Puigdemont, que aquesta governa) es va convertir en l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat, la primera dona que guanyava uns comicis. I què voleu que us digui? Un any més tard puc compartir la certesa de que ni vosaltres ni jo ens vam equivocar: en el vostre cas perquè vàreu dipositar la confiança en un equip seriós i solvent, que ha estat capaç de respondre-us amb treball, entrega, compromís, no pocs encerts i alguna errada —ningú és perfecte—; en el meu, perquè la substituta ha superat amb escreix la feina del predecessor, que soc jo. La Pilar i la resta de regidors del Bloc han continuat amb la traça que va marcar l’equip anterior (per a qui, lògicament, només puc expressar un sentit agraïment i el reconeixement que es reserva als pioners que s’enfronten a un desafiament colossal). Però seria presumptuós, per la meva part, limitar l’elogi al fet que han estat disciplinats a l’hora de mantenir la direcció empresa pels que els vam precedir.

És cert que el nou equip de govern ha perseverat en l’administració responsable dels recursos de tots, que ha seguit deixant el primer pla de la socialització pública en mans de les entitats de la vila, que ha continuat respectant i estimulant les iniciatives de la societat civil, que també ha escoltat i ha gestionat en la direcció que demanen la majoria dels olesans. Però ha anat molt més enllà del que vam anar nosaltres: ha començat a bastir l’Olesa del futur amb la complicitat de tothom. Decidint-ho tot en la taula grossa, on ja no hi ha espai per les conxorxes de les minories selectes, aquelles que sempre han proclamat l’amor per la nostra vila mentre elles mateixes eren l’únic objecte del seu afecte.

De dificultats no n’han faltat. La primera, cal reconèixer-ho, és la feina, no poca, que nosaltres vam deixar per fer. La segona, la de sempre, la dificultat d’entendre i enfrontar-se a l’encarcarament de l’administració pública, feixuga, ineficient, escleròtica i incomprensible per a qui ve de fora. La tercera, la migradesa de recursos, per culpa fonamentalment d’unes administracions superiors que centrifuguen obligacions i neguen els diners per finançar-les, però també pel fet de trobar-nos en un territori castigat com pocs per la crisi i en un municipi modest pel que fa a riquesa econòmica. I la quarta, pel temps: només ha passat un any dels quatre que abasta el mandat de les urnes.

Aquest darrer factor, que als ciutadans del carrer ens amoïna relativament, acostuma a posar dels nervis a qui té la responsabilitat de representar la comunitat, a qui té moltes idees per desenvolupar, a qui vol tirar endavant molts projectes. Els governs del Bloc hem estat, per sobre de tot, molt exigents amb nosaltres mateixos. No ens ha calgut tenir una oposició apressant. Le fites a acomplir han marcat la nostra agenda de govern. Ens han amoïnat menys les crítiques que la frustració per no aconseguir els objectius que ens hem imposat: hi ha molta més electricitat en una invisible junta de govern que en la majoria de plens; en una reunió de regidors del mateix grup de govern que en una sessió pública sota l’escrutini de l’oposició.

El camí del riu, la rehabilitació de l’escorxador, la millora de l’enllumenat públic, el camí peatonal al cementiri, el constant manteniment públic, el funcionament raonablement correcte dels serveis municipals amb la meitat dels recursos de què disposen altres municipis, la defensa dels interessos dels olesans davant de tercers, han estat algunes de les feines ben fetes per l’actual govern d’Olesa. Però el millor encara no ha arribat. El treball, com qui diu, acaba de començar. L’equip és formal, la il·lusió no defalleix, les forces encara resten gairebé intactes.

Les dates de caducitat d’alguns regidors s’acosten, són aquells que saben que, després d’una llarga trajectòria, el final del mandat representatiu es troba a prop i que cal fer un últim esforç per tal de passar el relleu en les millors condicions possibles, ja sigui a companys del Bloc o a membres d’altres candidatures. Aquesta és la nostra forma d’entendre la dedicació personal a la acció pública: dinàmica, temporal, honesta i, sí, també extenuant.

Durant els darrers mesos, molts de vosaltres us heu acostat per preguntar-me (afirmant-ho a la vegada) si estava més tranquil. La resposta sempre ha estat sincera i avui també ho ha de ser. Sí, visc més tranquil, però sense exageracions, no a l’estil dels guions de Gene Perret: “m’agrada despertar-me i no anar a l’Ajuntament, per això em desperto quatre cops cada dia”. La raó d’aquesta tranquil·litat no l’heu de buscar en vosaltres, en la vostra legítima exigència, en el desacord amb allò que vaig fer mentre era alcalde, o en les vostres crítiques quan vàreu entendre que m’havia equivocat. No agradar tothom, lluny de ser una nosa insuportable, és un estímul que al polític responsable ha d’ajudar-lo a créixer i millorar. Així vaig intentar entomar els moments delicats, que n’hi van haver, i molts, durant els quatre anys d’alcaldia. Vaig haver de purgar crítiques majoritàriament entenimentades i, excepte en comptades excepcions, correctes en el fons i en la forma. Més o menys com segueixen fent-ho els companys que ens han substituït i l’alcaldessa que ocupa el lloc que vaig ocupar.

Ja ha passat un any, des que el 24 de maig, vàreu donar al Bloc Olesà la majoria absoluta més folgada de totes les poblacions catalanes de més de 20.000 habitants: 12 regidors i la meitat dels vots emesos. Una enorme responsabilitat que els actuals regidors del Bloc estan administrant amb cura i seny. 

A nosaltres, als antics per no dir vells, ja no ens queda altra cosa que animar-los a perseverar en la tasca començada. I, sempre que tinguem ocasió, fer-nos pesats explicant als més menuts —potser els més crèduls, segur que els més innocents— extraordinàries aventures de quan ens esforçàvem per no creure’ns ningú especial. Perquè mai ho vam ser d’especials i tampoc mai no ho vam pretendre. D’això se’n diu democràcia, el govern del poble.   

             

Albert Ballesta, per Tutatis!

M’hagués agradat assistir al Ple de la Corporació de Girona que havia d’escollir el substitut d’en Carles Puigdemont. Però sobretot m’hagués agradat veure la cara de terror del secretari de la Corporació, funcionari d’habilitació estatal que ha de garantir la legalitat dels actes dels electes escollits democràticament; el nou alcalde de Girona es va ofuscar amb una declaració d’intencions simbòlica tot oblidant que era allà per declarar el seu compromís solemnial de fidelitat a les lleis i al cap de l’estat. Imagino que, en mig d’aplaudiments i felicitacions, al secretari li deuria saber greu fer d’aixafar guitarres i avisar de que el senyor Ballesta encara no havia estat investit d’autoritat. Sobretot perquè les coses a Girona ja s’han embolicat prou amb l’elecció de l’alcalde substitut com per, a sobre, afegir una altra dosi d’extravagància sense anestèsia. Una cosa de l’estil:

-      Secretari: Perdoni, senyor Alcalde, però s’ha oblidat de prometre el càrrec.

-      L’encara no alcalde: Ah, no? I què haig de dir?

I clar, en aquest punt el secretari, davant de la colossal proliferació d’imaginatives fórmules de promesa o jurament, hagués hagut de treure el catàleg per tal de que el candidat a batlle pogués escollir.

-      Secretari: miri, tenim l’opció simple de jurament davant del rei a la qual s’hi pot afegir déu nostresenyor, el niño Jesús o qualsevol deïtat a lliure elecció, inclosos Belenos i Tutatis. Tenim l’opció imperatiu legal amb les seves variants: per exemple, resto a disposició del parlament, del president, del govern que surti de les eleccions del 20D, del President de la Generalitat, de Jordi Sánchez de l’ANC, de la troika i de la senyora Merkel.... Pot fer-ho també amb referències a la legitimitat de la segona república o a la salut de la tercera, o als principios fundamentales del movimiento nacional (ja li agradaria a més d’un). Es pot prometre o jurar per Snoopy, per la memòria dels avantpassats, o per uno para todos y todos para uno, etc. I qui vulgui pota acabar dient: y si cumplo que Dios me lo premie y si no, me lo demande.

   

En resum, una elecció de fórmula que hauria afegit tocs d’absurditat a l’extravagant elecció del senyor Ballesta. Recordem que anava dinovè en la llista de CiU del mes de maig i que, per ser proclamant candidat, va ser necessària la renúncia prèvia i per escrit de fins a disset dels seus companys que, en puritat, tenien més dret que ell a ser proclamats batlle/essa: el sistema electoral local és de llistes tancades i amb un clar ordre de prelació.

Jo només en conec una altra d’elecció d’alcalde encara més cridanera: va tenir lloc al meu poble, Olesa de Montserrat. L’alcalde d’aleshores havia presentat la dimissió per motius de salut. El PSC, que era el grup més votat, va proposar per a substituir-lo un regidor que anava el sisè de la seva llista ja que el que anava de segon no tenia disponibilitat. Però en aquella ocasió, la regidora que ocupava el tercer lloc de la candidatura es va negar a cedir els seus drets. Per tal de fer prevaler l’opinió del partit, el segon de la llista va ser nomenat alcalde i tot seguit el grup municipal es va presentar una automoció de censura amb el número sis de candidat. Sí, ho han llegit bé, es van inventar la figura de l’automoció de censura que, si no vaig errat, va votar favorablement fins i tot l’alcalde censurat!

L’Albert Ballesta ha començat el seu mandat de mala manera: l’anglès Gladstone deia amb raó que el pitjor que li pot passar a un polític és que la gent no se’l prengui seriosament. Suposo que encara és aviat per saber si això li passarà al nou alcalde de Girona. De moment, l’oposició hi ha sucat pa: va omplir l’urna de l’elecció amb vots nuls on es podia llegir “Girona vol democràcia”.

Notícia d’última hora: L’Alcalde Ballesta ja ho és després d’haver promès el seu càrrec, ara sí, en un nou ple municipal celebrat dilluns al vespre. Els regidors de l’oposició van aprofitar les paperetes declarades nul·les en l’anterior ple d’investidura, completant el “Girona vol democràcia” amb “i rigor”. 

PD.: Pot semblar exagerat parlar de la proliferació de fórmules imaginatives de promesa o jurament en la presa de possessió de càrrecs electes. No ho és pas. Fixeu-vos en què va passar en el Ple de Constitució de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat de juny 2016:

1.- Jurament, 1 regidor.

2.- Promesa per imperatiu legal: 9 regidors.

3.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del Parlament de Catalunya per exercir el dret d’autodeterminació: 1 regidor.

4.- Promesa per imperatiu legal amb el mateix anunci de fidelitat al Parlament però afegint a l’exercici del dret d’autodeterminació la voluntat de proclamació de l’estat català lliure i sobirà: 4 regidors.

5.- Promesa per imperatiu legal declarant que s’ha estat i s’estarà a disposició del Parlament per tot allò que aquest determini i “sobretot en aquests moments”. 1 regidor.

6.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del “President de la Generalitat i de Catalunya”. 1 regidor.

7.- Promesa similar a la número tres però amb més farbalans, acabant amb una declaració de fidelitat al Parlament i al govern que “surti de les eleccions del 27 de setembre”. 2 regidors.

8.- Promesa per imperatiu legal “amb la voluntat de canviar les lleis per iniciar un procés constituent d’acord amb els meus valors republicans”. 2 regidors.

Jo aquell dia era present a la sala i puc garantir-vos que el senyor secretari de l’Ajuntament d’Olesa va mantenir “la compostura, impertérrito el ademán”. Clar que la senyora alcaldessa nova va ajudar prometen el seu càrrec de batllessa només per imperatiu legal (abans havia promès com a regidora fent servir una fórmula una mica més llarga).