S’atribueix a Tennessee Williams la frase: “la bohèmia
no porta pancartes. Sobreviu per la discreció”. Evidentment no comparteixo en
absolut aquesta afirmació del genial dramaturg americà. Ben al contrari, les
pancartes sempre m’han semblat estris de comunicació útils (i econòmics) per a
tots aquells que tenen coses a dir i pocs recursos per amplificar i difondre
els seus missatges. Amb tot, sempre he apreciat el valor de la discreció i, al
contrari, sempre m’han emprenyat d’allò més els amics del terrabastall, de la
gesticulació histriònica i de la polseguera.
Un perfil satíric publicat l’any 1932 sobre el
polític Alejandro Lerroux, el definia com un dropo a qui “deja exhausto el ardor que le provoca su periódico vómito
de rayos y centellas”. Tenia facilitat aquest figurot radical per
a la retòrica inflamant i per a la manipulació més matussera. Després si se’l
burxava es descobria que no sabia un borrall de gairebé res, que era un
ignorant integral i que sota el fulgor d’un discurs abrandat no s’amagava altra
cosa que mediocritat i ganduleria.
Aquesta introducció críptica (que potser m’hauria
pogut estalviar), em serveix per donar peu a un episodi del meu particular
anecdotari polític que, encara que no us ho cregueu, inclou capítols ben
sucosos. Avui toca parlar de l’insòlit cas de la caserna de la guàrdia civil d’Olesa
de Montserrat i els seus reals i ficticis propietaris.
Quan l’any 2011 em va tocar ocupar l’alcaldia, entre la paperassa que vaig heretar de la meva predecessora (en
un traspàs molt correcte, val a dir-ho) em vaig trobar una carta d’un ministeri
del govern central on s’oferia al meu Ajuntament la possibilitat de comprar l’abandonada
caserna de la Guàrdia Civil pel “mòdic” preu d’un milió set-cents mil euros.
Evidentment, vaig demanar explicacions sobre el què i el com de l’oferta que se’ns
havia posat sobre la taula. Conforme vaig anar rebent les respostes he de confessar
que la meva temperatura corporal anava pujant fins a situar-se en nivells
propers al punt d’ebullició.
Aquí caldria obrir un parèntesi per recordar que l’any
2008, jo mateix vaig redactar una pregunta al ministre de Defensa (recordeu que
la guàrdia civil, militaritzada, depèn orgànicament d’aquest ministeri) que el llavors
senador Joan Josep Nuet va formular en una sessió de control del Senat
espanyol. Aquell ministre, amb una barra que no se l’acabava, va respondre que
la caserna no estava buida, sinó operativa.
Doncs bé, el govern local de l’època, imagino que sota
la batuta del llavors regidor d’habitatge
—membre de Movem Olesa (o de la seva marca anterior: Entesa dels Olesans)—, va demanar al ministeri que havia mentit descaradament una solució per a una caserna que anava deteriorant-se a ulls vista. I des de Madrid van respondre que la solució es deia 1 milió set-cents. I rebuda la carta,...cap a l’arxiu.
—membre de Movem Olesa (o de la seva marca anterior: Entesa dels Olesans)—, va demanar al ministeri que havia mentit descaradament una solució per a una caserna que anava deteriorant-se a ulls vista. I des de Madrid van respondre que la solució es deia 1 milió set-cents. I rebuda la carta,...cap a l’arxiu.
L’any 2011, un cop passat el primer disgust al
comprovar la barra sense límits del ministeri, vam començar a recuperar
informació sobre els antecedents de la caserna, per tal de determinar quin
havia estat el paper de l’administració local en la construcció d’aquesta
caserna i, realment, com podia ser que el ministeri s’atribuís la propietat
exclusiva d’aquest equipament.
En aquell moment, vam tenir l’oportunitat de fer
servir el retrovisor per enfocar el conformisme de qui ens havia precedit,
haver fet terrabastall i aixecat polseguera fins a fer l’ambient irrespirable.
Però, això ens hagués ajudat a recuperar l’ús de la caserna per a fer habitatges
socials, que era l’objectiu que perseguíem? No, en absolut.
El gran descobriment, però, va venir un temps després
quan, des del nostre Ajuntament, vam destapar que hi havia un greu problema amb
la suposada propietat ministerial de la caserna: la Generalitat i el Govern
Central, tots dos, tenien drets consolidats. És a dir, Madrid havia ofertat la
venda d’una bé del qual no tenia el domini integral. I Olesa, mentrestant, amb
la proposta a l’arxiu...
Un cop destapada la tempestuosa copropietat ens vam
tornar a posar en contacte amb els actors. Davant l’evidència, des del
ministeri van enviar tècnics amb voluntat de millorar les condicions de la
proposta de venda. Inaudit. L’Ajuntament, evidentment, va rebutjar aquest
oferiment i va continuar amb la seva línia de treball, amb dedicació i,
fonamentalment, amb discreció. El regidor Jordi Martínez va fer en aquest cas
una feina molt remarcable, cercant punts d’acordsentre els protagonistes per
tal de fer possible la conversió d’una caserna militaritzada en un edifici d’habitatges
de lloguer social.
I amb perseverança, rigor, dedicació i discreció, el
nou equip de govern ha continuat amb la via empresa, amb molt d’encert. Ahir la
consellera Meritxell Borràs, acompanyada pels regidors Martínez i Muñoz, va fer
una visita a l’edifici i va comprometre la seva rehabilitació i posada a
disposició dels llogaters pel proper mes de febrer. També ahir mateix s'iniciava
el període perquè els interessats presentin les seves peticions.
Començava aquest article contraposant soroll a discreció.
Els meus companys del Bloc aquests darrers mesos s’han mantingut ferms en la
seva feina perseverant i discreta. Altres, aquells que van arxivar, com si no
hagués passat res, una proposta de venda que era una autèntica vergonya, van
publicar, referint-se a allò que suposadament el Bloc no diu que “tot i que des
de 2011 estan negociant amb els propietaris de l’antiga caserna de la Guàrdia
Civil per tal que l’edifici sigui cedit i poder-lo rehabilitar per fer-hi
habitatges, encara continua tot igual”.
Això ho van publicar encara no fa ni dos mesos. Doncs bé,
avui hem sabut que res continuava igual: sense cessió entre administracions, l’ús
social s’ha garantit i d’aquí poc diverses famílies olesanes podran gaudir-ne.
