Ja només falta un dia justet per arribar a la fi de la
més depressiva campanya política que ha conegut la humanitat, amb permís de
milers d’altres, potser més brutes, avorrides, detestables, abjectes i
indignes, però probablement menys transcendents.
La senyora Clinton y el senyor Trump han arribat al
final de la cursa electoral amb expectatives certes de fer-se amb la victòria.
No ben bé les mateixes, això sí, però amb un cert marge perquè esdevingui l’improbable:
el triomf de la monstruosa gàrgola republicana.
Els darrers vaticinis dels
principals vidents —amb pàtina científica, això sí— acosten l’ex primera dama
al despatx fel·latori que tan disgustos li va donar en el passat: Nate Silver,
des del púlpit FiveThirtyEight rebaixa fins a un 33% les possibilitats de victòria
de l’outsider conservador (3 punts per sota de la seva rival en vot popular); Larry
Sabato, que farda de tenir una bola de vidre instal·lada en el seu departament
de la Universitat de Virgínia, més o menys coincideix amb les prediccions
anteriors, potser amb una mica més de marge per la senyora Clinton.
En resum, que els meus amics respiren alleugerits: tot
sembla apuntar a la victòria raonable. I vet aquí, que entre facècies retòriques
i excés d’adjectivació arribo a la modesta tesi d’aquest article: els amics de
l’ordre (constitucional o no) del meu país volen l’èxit de la candidata
demòcrata. I, amb l’habitual posat de superioritat dels europeus vells, no
acaben d’entendre com els americans han estat capaços de portar fins a l’enreixat
que envolta la Casa Blanca a un tros d’impresentable com el senyor Trump. Curiós,
si més no, aquest massatge limfàtic que serveix per desentumir les articulacions
encarcarades de tots aquells, i certament n’hi ha molts, que també han portat a
trossos de fusta fins a la presidència d’alguns dels països que conformen el
moll de l’os de la civilització hegemònica i occidental, per gràcia dels mapes
etnocèntrics.
Potser això explica perquè els principals comunicadors
de casa nostra s’han buscat un desplaçament de feina, imagino que amb dietes
incloses, per tal de seguir in situ la jornada electoral, els prolegòmens i l’epíleg.
Tinc un conegut, que no té massa simpatia pels mitjans de comunicació catalans,
que l’altra dia mirant al sol, fent visera amb la mà, va dir-me: “mira, els
voltors han aixecat el vol i van cap a Amèrica per assistir qui sap si a la
caiguda de l’imperi”. Jo vaig provar de mirar cap a on ell mirava i la veritat
és que no vaig veure ni voltors, ni falcons, ni pardals. Suposo que va ser
perquè el tros d’ase mirava cap a l’est. Encara que si haig de dir la veritat
tampoc vaig veure cap traça dels castell de focs amb què els russos deuen haver celebrat
els 99 aniversari de la revolució d’octubre (un altre dia faré una entrada
sobre les trampes del calendari).
Així doncs. el gremi dels noticiadors ha marxat a
aixecar acta a Manhattan o a Washington. Tot ell amb l’ai al cor no fos cas que
la senyora Clinton no s’emporti la victòria. Però tot, també, amb la inconfessable
esperança d’estar a punt d’assistir a un cataclisme de conseqüències fatals.
Posats a predicar que millor que fer-ho amb la vella lletania del “the end is near” per culpa dels vostres pecats, cony d'americanots.
