Jornada electoral als Estats Units. Dia de Cavatina.
L’última potència universal sembla a punt de trencar-se l’espinada, de fer
bocins el mite d’una societat on tothom té dret a somiar proeses personals amb
denominació d’origen. O, pitjor encara, potser escollirà engegar-se un tret al
cap per no haver de declarar fallida i remat d’antigues glòries i esplendors.
Tan se val si el guanyador és la Clinton o el Trump,
l’Amèrica envejada és l’arbre caigut del qual encara ningú s’atreveix a fer
estelles. Però, per si de cas, tothom corre a esmolar destrals.
Clinton, una política metàl·lica, inoxidable, que no fa
rovell ni en els dies plujosos de novembre. Una candidata de qui s’han entestat
a amagar les seves principals virtuts perquè la professionalitat seriosa ja no
ven, perquè ni la resistència ni els sacrificis agraden. Una gestora pública solvent
que passa per antipàtica, ben segur perquè ho és. Una demòcrata conservadora
capaç d’enrocar-se en les seves conviccions, però amb el tremp suficient com
per entomar propostes dels seus rivals/companys més progressistes. Una aspirant
que ha sortit a jugar amb la samarreta oficial, estripada i bruta, del seu
partit. Algú a qui els assessors de campanya han volgut presentar com una àvia
afable, una esposa abnegada (i un punt bleda assolellada), una política
empàtica, accessible i amable. Així l’han disfressada i s’han ben equivocat.
Perquè la Hillary no és res de tot això, i quan pretenen impostar-la només ens
arriba la imatge d’una senyora esperpèntica que obre massa la boca quan riu;
una pallassa d’aquelles sociòpates que fan cagar de por les nits de Halloween;
una iaia de les que fan dormir els nets posant-los licor a la llet calenta
d’anar a dormir; una bruixa de beuratges fumejants i perverses intencions. En
resum, que els assessors de campanya de la Clinton han anat a la deriva durant
tota la campanya. Sembla mentirà que no hagin après res dels comunicadors de
Bernie Sanders i de la seva virtuosa posada en escena.
Això no obstant, i tot i reconèixer el perill de que els
seus errors els facin perdre les eleccions, per altra
banda, s’han tret feina a l’hora de comunicar eficientment l’acció de govern de
la senyora Clinton, en cas que aconsegueixi la victòria. Perquè, quines
expectatives poden tenir els americans davant d’una política en qui no es
confia, de qui no s’espera res de bo? La candidata demòcrata arribarà
(presumptament) a la Casa Blanca amb unes expectatives més que baixes; per
tant, tot allò que aconsegueixi sumarà en l’actiu de la seva gestió. No haurà
de carregar amb el pes, que tan feixuc se li ha fet a Obama, de decebre un
electorat amb grans expectatives.
Els responsables de l’equip de comunicació l’han portat a
tocar de l’abisme. Ara cal veure si hi caurà o no.
Trump ha aprofitat amb molt d’instint les avantatges de les
que disposava. I els seus assessors de campanya han fet un mestratge accelerat
en el sempre difícil repte de vendre gènere amb tara visible. És cert,
però, que la climatologia els jugava a favor: una mena d’efecte hivernacle
universal que està provocant els desglaç accelerat dels imponents icebergs
partidistes; un corrent imparable que ha provocat l’emancipació dels electors
d’un sistema polític paternalista que progressivament els ha relegat a una
funció preadolescent.
Els americans han de triar entre una iaia que obre massa la
boca quan riu i un eixelebrat que també obra massa la boca. Entre una senyora
que passa per hipòcrita per voler aparentar el que no és i un potiner maldestre
que presumeix del que és i del que sembla.
La Terribes i el Basté —quan deixin de ballar amb
l’Springsteen, el Bon Jovi, la Madonna o la Lady Gaga— ens explicaran com acaba
tot plegat. Potser haurem de reconèixer l’efecte demolidor d’una modesta
carta d’un quarterback, un noi humil amb una pilota a la mà.
