Però a Girona, més

Ja es veia venir de lluny: havia d’acabar com una xarlotada allò que com una pallassada va començar. Albert Ballesta, l’alcalde nomenat per l’honorable Puigdemont ha decidit tocar el pirandó en mig del terrabastall que provoca la seva pròpia frustració. Girona, la ciutat on regna la ferotge nissaga de Joc de Trons, empeltada de brutalitat, ha fet bocins l’hereu designat pel nou mascle alfa del sobiranisme i el pobre noi no ha tingut altre remei que llençar la tovallola i estripar tot l’aixovar. Clar que fins que no ha arribat aquest moment, s’ha anat fotent cops de cap contra les parets del despatx d’alcaldia: primer va ser una promesa de pa sucat amb oli, rectificada de manera quasi clandestina gràcies a un ple exprés (o potser hauríem de dir un ple Nespresso, “what else” es podria haver fet pitjor?); després va venir el còmic joc d’enredos en què es van convertir les negociacions per aprovar el nou cartipàs —amb Partit Popular i Ciutadans com a convidats de fila cero en l’espectacle d’un càrrec públic posant-se de peus a la galleda—. Però, com diuen a La Passió d’Olesa, tot va ser debades i Ciutadans, qui ho havia de dir, va evitar que Convergència es suïcidés amb el sou esmolat de Ballesta; més endavant, la polèmica de les campanes va avançar la sensació de que a Girona tocaven a morts; i, finalment, tot s’ha precipitat: les negociacions per formar un nou equip de govern amb la parentela no han avançat tal com es podia preveure; el govern estable que la ciutat necessita no acabava d’arribar pel costat salvatge de la vida i, com era d’esperar, sempre arrecerat a l’ombra esperant la seva oportunitat, sempre sensat, sempre modelable, allà hi era el PSC, el millor exemple que el darwinisme polític també existeix i que no tot és qüestió de força o potència. Ballesta li ha fet el darrer "favor" a Puigdemont abans de marxar: ha bastit una majoria estable entre CDC i PSC a Girona però, alhora, ha convertit el Consell Executiu de la Generalitat en la zona zero de l’independentisme.

L’exhonorable Mas ho té clar: aquestes coses ajuden a enfortir el caràcter. O, com diu referint-se al vicepresident Junqueras, no és el mateix ser al sol de l’oposició que sota els llamp i els trons del govern. Però no es queda aquí l’il·lustre pre-jubilat i aprofita per a treure una de les seves crosses preferides de l’armari: això de Girona és un assumpte de família... que porta en Puigdemont en persona, personalment. I ja t’ho faràs, hereu.                

Barcelona respira tranquil·la: el “sorpasso” gironí encara sembla lluny. Un dels seus s’ha instal·lat en la trona presidencial (el tron encara resta vacant i Mas el vigila de reüll), però és un primer ministre amb pitet,  tutelat, en minoria i sense partit (en plena refundació o recauxutant-se, si és prefereix). Líder d’un Parlament paralitzat per pròpia inoperància i fustigament constitucional. I amb la masia extenuada per mesos de baralles i poca-soltades.   

Puigdemont és el guionista responsable del sainet gironí:

1.- Perquè no havia d’haver designat a dit el seu successor, saltant-se la legitimitat de l’ordre democràtic, com si fos un monarca pagat de si mateix, a la manera de Joc de Trons.

2.- Perquè, a sobre, va escollir la persona equivocada si volia fer-se un bàlsam amb ingredients sobiranistes. I això li passarà factura a la Plaça de Sant Jaume. Al temps.

3.- Perquè l’energia despresa per la catàstrofe gironina ha tornat a posar en òrbita l’ex Mas i aquest també és un potent element desestabilitzador de l’acció de govern de Puigdemont. L’antic president, que es pensa en excedència, ha tornat disposat a cobrar-se les factures que, segons ell, molts encara li deuen.

En resum, que tal com va dir Ballesta en fer l’inventari del seu patiment: “penso rescabalar-me’n”. Doncs això, que encara no hem arribat enlloc i ja hi ha gent que només pensa a rescabalar-se. 

Albert Ballesta, per Tutatis!

M’hagués agradat assistir al Ple de la Corporació de Girona que havia d’escollir el substitut d’en Carles Puigdemont. Però sobretot m’hagués agradat veure la cara de terror del secretari de la Corporació, funcionari d’habilitació estatal que ha de garantir la legalitat dels actes dels electes escollits democràticament; el nou alcalde de Girona es va ofuscar amb una declaració d’intencions simbòlica tot oblidant que era allà per declarar el seu compromís solemnial de fidelitat a les lleis i al cap de l’estat. Imagino que, en mig d’aplaudiments i felicitacions, al secretari li deuria saber greu fer d’aixafar guitarres i avisar de que el senyor Ballesta encara no havia estat investit d’autoritat. Sobretot perquè les coses a Girona ja s’han embolicat prou amb l’elecció de l’alcalde substitut com per, a sobre, afegir una altra dosi d’extravagància sense anestèsia. Una cosa de l’estil:

-      Secretari: Perdoni, senyor Alcalde, però s’ha oblidat de prometre el càrrec.

-      L’encara no alcalde: Ah, no? I què haig de dir?

I clar, en aquest punt el secretari, davant de la colossal proliferació d’imaginatives fórmules de promesa o jurament, hagués hagut de treure el catàleg per tal de que el candidat a batlle pogués escollir.

-      Secretari: miri, tenim l’opció simple de jurament davant del rei a la qual s’hi pot afegir déu nostresenyor, el niño Jesús o qualsevol deïtat a lliure elecció, inclosos Belenos i Tutatis. Tenim l’opció imperatiu legal amb les seves variants: per exemple, resto a disposició del parlament, del president, del govern que surti de les eleccions del 20D, del President de la Generalitat, de Jordi Sánchez de l’ANC, de la troika i de la senyora Merkel.... Pot fer-ho també amb referències a la legitimitat de la segona república o a la salut de la tercera, o als principios fundamentales del movimiento nacional (ja li agradaria a més d’un). Es pot prometre o jurar per Snoopy, per la memòria dels avantpassats, o per uno para todos y todos para uno, etc. I qui vulgui pota acabar dient: y si cumplo que Dios me lo premie y si no, me lo demande.

   

En resum, una elecció de fórmula que hauria afegit tocs d’absurditat a l’extravagant elecció del senyor Ballesta. Recordem que anava dinovè en la llista de CiU del mes de maig i que, per ser proclamant candidat, va ser necessària la renúncia prèvia i per escrit de fins a disset dels seus companys que, en puritat, tenien més dret que ell a ser proclamats batlle/essa: el sistema electoral local és de llistes tancades i amb un clar ordre de prelació.

Jo només en conec una altra d’elecció d’alcalde encara més cridanera: va tenir lloc al meu poble, Olesa de Montserrat. L’alcalde d’aleshores havia presentat la dimissió per motius de salut. El PSC, que era el grup més votat, va proposar per a substituir-lo un regidor que anava el sisè de la seva llista ja que el que anava de segon no tenia disponibilitat. Però en aquella ocasió, la regidora que ocupava el tercer lloc de la candidatura es va negar a cedir els seus drets. Per tal de fer prevaler l’opinió del partit, el segon de la llista va ser nomenat alcalde i tot seguit el grup municipal es va presentar una automoció de censura amb el número sis de candidat. Sí, ho han llegit bé, es van inventar la figura de l’automoció de censura que, si no vaig errat, va votar favorablement fins i tot l’alcalde censurat!

L’Albert Ballesta ha començat el seu mandat de mala manera: l’anglès Gladstone deia amb raó que el pitjor que li pot passar a un polític és que la gent no se’l prengui seriosament. Suposo que encara és aviat per saber si això li passarà al nou alcalde de Girona. De moment, l’oposició hi ha sucat pa: va omplir l’urna de l’elecció amb vots nuls on es podia llegir “Girona vol democràcia”.

Notícia d’última hora: L’Alcalde Ballesta ja ho és després d’haver promès el seu càrrec, ara sí, en un nou ple municipal celebrat dilluns al vespre. Els regidors de l’oposició van aprofitar les paperetes declarades nul·les en l’anterior ple d’investidura, completant el “Girona vol democràcia” amb “i rigor”. 

PD.: Pot semblar exagerat parlar de la proliferació de fórmules imaginatives de promesa o jurament en la presa de possessió de càrrecs electes. No ho és pas. Fixeu-vos en què va passar en el Ple de Constitució de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat de juny 2016:

1.- Jurament, 1 regidor.

2.- Promesa per imperatiu legal: 9 regidors.

3.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del Parlament de Catalunya per exercir el dret d’autodeterminació: 1 regidor.

4.- Promesa per imperatiu legal amb el mateix anunci de fidelitat al Parlament però afegint a l’exercici del dret d’autodeterminació la voluntat de proclamació de l’estat català lliure i sobirà: 4 regidors.

5.- Promesa per imperatiu legal declarant que s’ha estat i s’estarà a disposició del Parlament per tot allò que aquest determini i “sobretot en aquests moments”. 1 regidor.

6.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del “President de la Generalitat i de Catalunya”. 1 regidor.

7.- Promesa similar a la número tres però amb més farbalans, acabant amb una declaració de fidelitat al Parlament i al govern que “surti de les eleccions del 27 de setembre”. 2 regidors.

8.- Promesa per imperatiu legal “amb la voluntat de canviar les lleis per iniciar un procés constituent d’acord amb els meus valors republicans”. 2 regidors.

Jo aquell dia era present a la sala i puc garantir-vos que el senyor secretari de l’Ajuntament d’Olesa va mantenir “la compostura, impertérrito el ademán”. Clar que la senyora alcaldessa nova va ajudar prometen el seu càrrec de batllessa només per imperatiu legal (abans havia promès com a regidora fent servir una fórmula una mica més llarga).