L’any 2015, el diumenge 22 de febrer, Olesa va celebrar una
consulta referendària a l’empara de la llei 4/2010, de 17 de març, de consultes
populars per via de referèndum.
Arribar a posar les urnes va ser tot un calvari que les
persones compromeses amb la consulta van haver de passar amb continguda
resignació i, val a dir-ho, no poques tardes glorioses de burles, conyes i riallades
a tot drap. Poc s’imaginaven, quan van plantejar la necessitat de demanar
l’opinió dels ciutadans, que es trobarien amb un exèrcit d’incompetents
atrinxerats en el Govern de l’Estat, en el negociat Ministeri de l’Interior i d’Administracions
Públiques, i en la cova nepòtica que es coneix com a poder judicial.
Anem a pams, perquè tot havia començat el mes de gener de
2014 quan en sessió plenària, el Consistori olesà va acordar demanar
autorització al govern de l’Estat per preguntar els ciutadans d’Olesa sobre
tres aspectes importants de caràcter urbanístic.
EMPARATS EN UNA LLEI INCONSTITUCIONAL
Sí, encara que sembli de sainet, el Ple de l’Ajuntament
d’Olesa de Montserrat va sol·licitar permís a l’òrgan col·legiat (el govern
espanyol) que havia recorregut la llei en la qual s’emparava la petició. Fixeu-vos
si tot plegat era esperpèntic que, en quatre anys, des de l’aprovació de la
referida llei, cap altra institució pública s’havia atrevit a engegar aquesta
via legal.
Aproximadament un 95% dels experts consultats van vaticinar
que l’Ajuntament rebria unes carbasses ben grosses i empaquetades, amb
denominació d’origen Moncloa. El departament d’Interior de la Generalitat de
Catalunya tampoc donava un cèntim per l’administració local.
Però vet aquí que la catèrvola rajoniana, contra tot
pronòstic, va concedir graciosament la vènia de deixar preguntar els veïns; subratllant,
això sí, que, digués el que digués el poble sobirà, el resultat en cap cas era
vinculant i que els governants polítics continuaven mantenint el dret a fer el que volguessin. Una gran lliçó de democràcia funcional per part del govern del
regne d’Espanya!
En resum: emparats en una llei que va acabar sent declarada
parcialment inconstitucional el 25 de febrer de 2015 (només tres dies després de la
celebració del referèndum olesà), l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va rebre
autorització... de qui havia presentat el recurs d’inconstitucionalitat!!!
LENTS COM EL CAVALL DEL DOLENT (O MÉS I TOT)
Abans d’arribar a l’autorització, la modesta petició olesana de
celebració d’una consulta va passar per una llarguíssima tramitació, a voltes
desesperant.
El clímax de tot el procés va produir-se quan el Ministeri
d’Hisenda i Administracions Públiques va atorgar-se una pròrroga a sí mateix,
un cop havia exhaurit el termini que l’obligava a
donar curs a la petició en direcció a la Moncloa o a denegar la tramitació.
Recordem que només es tractava de tres preguntes sobre urbanisme local.
Finalment, el dia 12 de desembre, el govern de l’Estat,
reunit sota la presidència de don Mariano Rajoy Brey, va acordar:
“PRIMERO: Sí procede otorgar la autorización para celebrar
una consulta popular en el municipio de Olesa de Montserrat (Barcelona)...”
El dia 18, maese Cristobal Montoro signava la resolució i
donava ordres de que els olesans fóssim formalment informats. Tot plegat,
havien passat onze mesos des que els havien tramès l’expedient (via Generalitat
de Catalunya).
CONVOCATÒRIA A PREU FET
L’autorització escrita i formal del Consell de Ministres va
arribar a l’Ajuntament d’Olesa el dia 7 de gener de 2015, més d’onze mesos
després d’haver-la demanada. Només 7 dies després, la consulta s’havia convocat
per decret d’alcaldia, en virtut de les atribucions recollides en un tal article
43.3 d’una llei a la qual li quedaven 45 dies de vida, pobreta.
La data per la celebració es va fixar en el 22 de febrer;
l’últim diumenge possible davant de la imminent convocatòria d’eleccions
municipals que tancava el calendari.
QUÈ, QUI, COM, DE QUINA MANERA... ALGÚ SAP COM S’ORGANITZA UN
REFERÈNDUM?
Recordem que no existia cap antecedent de consulta
referendària emparada en la llei 4/2010. De fet, podríem dir que no existia cap
precedent legal (sí que n’hi havia d’altres, però no formals) amb aquesta llei
o cap d’altra. Per això, ningú sabia res sobre com s’havia d’organitzar tot
plegat. I només quedaven 5 setmanes de coll!!!
La Subdirecció General d’Assistència Jurídica i Règim Local
de la Generalitat va ajudar en el que va poder (que va ser ben poc, sense que
se’ls pugui considerar responsables del seu desconeixement).
Es va haver de constituir de pressa i corrents una Junta
Electoral que exercís el control jurisdiccional de la consulta. Des de Madrid
es van confondre de territori i van designar tres jutges de Sant Feliu de
Llobregat. Aquests van haver d’advertir que Olesa no pertanyia al partit
judicial d’aquest municipi. A Madrid van haver de rectificar i nomenar tres
jutges de Terrassa que van prendre possessió i, immediatament una de les primeres coses que van fer va ser preguntar per
les seves retribucions, atès que no hi havia antecedents. No van preguntar per
les garanties democràtiques de la consulta, noooo, sinó pel que havien de
cobrar.
El Plenari d’Olesa també va haver de nomenar dos vocals
ciutadans per formar part de la Junta Electoral constituïda adhoc.
Ara que ja existia una Junta Electoral va arribar el moment
de garantir els drets dels ciutadans. Calia aconseguir, tal com ara recorden
els diputats unionistes, unes condicions similars a les dels altres processos
electorals.
Potser per això, en una decisió insòlita, la Junta va decidir
constituir només quatre taules per tot Olesa, en un únic col·legi electoral. En
les eleccions locals, per exemple, hi ha més de 30 taules. Cap partit unionista
no va queixar-se “por semejante atropello”. Només el govern local va denunciar
aquesta retallada de drets (i va sol·licitar més taules i col·legis). Els jutges de la Junta Electoral, els grans garants
dels drets ciutadans, van ratificar-se en la decisió presa.
Per fer-vos una idea de què implicava aquesta limitació
material, el còmput és el seguent:
1.- L’experiència dicta que cada ciutadà triga una mitjana
d’un minut per exercir el seu dret a vot (identificar-se, comprovació censal,
anotació, vot).
2.- El col·legi electoral va restar obert durant dotze hores.
3.- Inicialment, es van constituir quatre taules.
4.- Per tant: 1 vot x 60 minuts x 12 hores x 4 taules = 2.880
És a dir, amb les taules funcionant sense descans durant tot
el temps de votacions només haguessin pogut votar 2.880 ciutadans. O dit d’una
altra manera, l’administració encarregada de garantir la celebració de la
consulta impedia, d’entrada, que 14.566 olesans poguessin exercir el seu dret
de vot (el cens de votants possibles era de 17.446, mentre que els mitjans
materials previstos només permetien el vot a un màxim de 2.880).
En declaracions l’endemà del referèndum, el portaveu del PSC
va afirmar que “la participació ha estat molt baixa”. Creuen en els miracles a
cal PSC?
Finalment, van ser 2.954 els olesans que van dipositar les
seves paperetes. Els números, quadren?
LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA O UN GUATEQUE SENSE ELS PARES
Els membres judicials de la Junta Electoral creada adhoc no
van venir a Olesa el dia de la votació (només hi eren els nomenats per l’Ajuntament).
No van veure les immenses cues de ciutadans que volien votar, ni van controlar
que el cens fos correcte, ni que les urnes estiguessin degudament precintades,
ni que el col·legis fossin accessibles, ni que es constituïssin quatre taules,
ni que els vocals i presidents fossin ciutadans imparcials... És a dir, que
ningú va controlar res de res: el procés electoral va comptar amb totes les
garanties perquè els organitzadors es van entestar en que fos així. Però els
representants del govern de l’estat encarregats del control ni van aparèixer.
Tampoc van saber, en conseqüència, que quan les cues ja eren
irritants i insuportables, l’alcalde (jo) va dividir, a cop d’estrip, les
llistes censals per convertir les quatre taules en 6 (això justifica el fet que
votessin més ciutadans que els previstos inicialment). Ni van tenir ocasió de
veure que els nous vocals de taula eren voluntaris agafats allà mateix, sense
haver estat triats mitjançant un mètode asèptic i imparcial.
Per això, quan en referència al referèndum de l’1 d’octubre,
aquells que es van despreocupar del tot fa dos anys a Olesa, demanen garanties i
joc net, cal recordar la consulta olesana i la autèntica i absoluta hipocresia
de qui durant quaranta anys de democràcia no ha fet res per garantir la
sobirania popular (inclosa la del pueblo español).
