Aquest
títol, manllevat d’un treball de David A. Coronado, podria servir de solfa al
comiat/homenatge de guàrdia civils i policies destinats a Catalunya per fer
pam-pam a la catèrvola sobiranista desbridada que ha usurpat els carrers catalans
als seus legítims propietaris: todos los españoles.
Espanya, al
llarg de la seva història mil·lenària ja n’ha organitzat un tou de festes d’adéu
siau estimats herois, el servei a la pàtria indivisible us proporcionarà honor
i glòria (i la riquesa del saqueig). Malauradament per a ells —que també érem
nosaltres i les nostres lleves forçades—, molt sovint aquests comiats de vent i
timbals esdevenien el preludi de drames sangonosos i frustracions nacionals de
les que ningú es feia responsable, excepte, potser, algun generalot incompetent
i les seves maneres sociopàtiques.
En mig món s’han
celebrat, i encara es celebren avui, en les respectives commemoracions d’alliberament,
les desfetes de l’imperi espanyol dels ulls clucs; l’imperi enlluernat, desorientat
i perdut on mai es ponia el sòl.
L’imperi que
confonia ardor guerrero amb el que només era la cremor d’estomac de ministres obnubilats
i comanaments militars permanentment embriacs i quasi analfabets en tàctica i
estratègia; mestres, això sí, en provocar carnisseries d’autoesquarterament i en
exaltació d’uns valors tronats i anacrònics.
Aquestes velles
maneres, aquells usos antics, tornen aquests dies en múltiples formats, tots
ridículs: generals inculpats per tortures i maltractaments ascendits a la
cúpula de l’obediència deguda; vaixells ratera per encabir-hi en condicions de galiot
esclau la tropa desmarxada; comiats en origen a ritme de pasdoble caspós; crits
d’exaltació on es barregen el menyspreu pel presumpte germà a qui es jura amor
etern i la fatxenderia impostada de qui encara es pensa cap de lleó.
A por ellos,
oe, crida la massa enfebrada. I s’imaginen caps esberlats, ferides obertes, ossos trencats i cossos inerts al mig dels carrers de Barcelona. Hoy, y para
siempre, aniquilación, semblen demanar mentre onegen banderes, constitucionals,
només faltaria.
Venen a protagonitzar
la proesa d’esbatussar un poble pacífic i desarmat; un poble que ha fet del
rebuig a la violència el tret distintiu de la seva reivindicació. Venen, en
resum, a obtenir una victòria incontestable sobre el buit més absolut. I pensen
que si tot és buit no trobaran resistència. Però no poden estar més equivocats:
el nostre buit és ple a vessar de raons i arguments. El
seu terrabastall és només pols, desconcert i càntics tronats. ¿A por ellos?
Doncs ja poden anar venint. Aquí es trobaran una societat civilitzada (la
mateixa, per cert, que trobarien a Andalusia si fossin capaços de sortir de les
casernes amb els ulls oberts, no enlluernats pels vells mites de l’imperio
donde nunca se ponia el sol, ni ensordits pel toc de càrrega del feixisme, que sempre treu el cap quan creu que ha arribat el moment dels rapinyaires).
https://youtu.be/psPJllxXigg
