Tenir un timó
penjat a la paret del despatx no és garantia de bon pols a l’hora de governar
un vaixell. Ser precís en l’ús de vocables mariners, tampoc. El bon capità ha
de ser capaç, per sobre de tot, d’enfrontar-se amb coratge a la turmenta. I
també ha de conèixer els paranys que s’amaguen en cada bocí de mar, ha de saber
llegir en el cel clar quina direcció és la que convé emprendre, ha de buscar
refugi en els ports on paren els aliats incondicionals i fugir de les cales on fondegen
els adversaris més hostils. El bon patró
ha de rodejar-se d’una tripulació lleial, però ha de saber guanyar-se la seva
fidelitat cada dia: decidint en els moments d’angoixa sense perdre la calma; tractant
la tripulació amb la deferència pròpia de qui té un ascendent natural; mostrant
un coneixement serè de la immensitat marina; fent ús de l’autoritat que atorga
la saviesa, i no pas els galons d’una bocamàniga.
Al capità Queeg
se li van amotinar els oficials del Caine perquè no tenia cap de les aptituds
abans descrites. No va caldre que el dragamines que comandava entrés en batalla
perquè afloressin els seus defectes i les seves pors. Desconfiava dels subordinats
des del complex d’inferioritat de qui es sabia incompetent; apel·lava a la inapel·lable
autoritat que li atorgava la jerarquia per fer complir ordres irracionals. I, a
sobre, en la seva paranoia malaltissa, veia conxorxes on només hi havia inquietud i
desconfiança.
El dia de la
revolta, el Pacífic va decidir esvalotar-se amb profusió de pluja i moviment.
El capità Queeg, aclaparat pel terror que li produïa un oceà desfermat, va
decidir posar-se de costat al gran onatge. Els seus oficials, segurs de que amb
el mar no es pacta, van aconsellar encarar la turmenta: mostrar debilitat
equivalia a acabar enfonsats. El patró, experimentant la solitud del comandament,
va persistir en la seva ordre imprudent. La tripulació, davant d’un capità
aclaparat pel pànic i que desvariejava, va decidir desposseir-lo de la seva autoritat
i capgirar la jerarquia.
Probablement no
tots els que van participar en el complot ho van fer guiats per intencions
nobles. És possible que el capità Queeg no mereixés una insubordinació tan
humiliant perquè segur que no tenia mal fons. Però és ben cert que deixar la
supervivència del Caine en mans de qui havia demostrat que era incapaç de
gestionar la navegació, ni en temps de relativa calma, hagués estat suïcida.
Quan el mar
s’esvalota, cal buscar qui millor pot guiar la nau, un o diversos. I no ens hem
d’enlluernar per jerarquies antigues, sinó per certeses de coneixements i
competències. Quan tot acabi, haurem d’esperar el veredicte del consell de
guerra que ens formarà la història. I potser ens condemnaran per haver preferit
salvar el vaixell que fiar-ho tot a la falsa seguretat que donen ordenances i rangs.
Però si volem arribar a Ítaca, hem de insubordinar-nos i fer un lloc al capità
Queeg en el museu de les figures irrepetibles.
Nota al peu: El motí del Caine és una pel·lícula de 1954, dirigida per Edward Dmytryk i protagonitzada per Humphrey Bogart, José Ferrer, Van Johnson i Fred Macmurray.
