dimecres, 7 d’octubre del 2015

La neurosi del capità Queeg, metàfora marinera... una més



Tenir un timó penjat a la paret del despatx no és garantia de bon pols a l’hora de governar un vaixell. Ser precís en l’ús de vocables mariners, tampoc. El bon capità ha de ser capaç, per sobre de tot, d’enfrontar-se amb coratge a la turmenta. I també ha de conèixer els paranys que s’amaguen en cada bocí de mar, ha de saber llegir en el cel clar quina direcció és la que convé emprendre, ha de buscar refugi en els ports on paren els aliats incondicionals i fugir de les cales on fondegen els adversaris més hostils. El bon patró ha de rodejar-se d’una tripulació lleial, però ha de saber guanyar-se la seva fidelitat cada dia: decidint en els moments d’angoixa sense perdre la calma; tractant la tripulació amb la deferència pròpia de qui té un ascendent natural; mostrant un coneixement serè de la immensitat marina; fent ús de l’autoritat que atorga la saviesa, i no pas els galons d’una bocamàniga.


Al capità Queeg se li van amotinar els oficials del Caine perquè no tenia cap de les aptituds abans descrites. No va caldre que el dragamines que comandava entrés en batalla perquè afloressin els seus defectes i les seves pors. Desconfiava dels subordinats des del complex d’inferioritat de qui es sabia incompetent; apel·lava a la inapel·lable autoritat que li atorgava la jerarquia per fer complir ordres irracionals. I, a sobre, en la seva paranoia malaltissa, veia conxorxes on només hi havia inquietud i desconfiança. 


El dia de la revolta, el Pacífic va decidir esvalotar-se amb profusió de pluja i moviment. El capità Queeg, aclaparat pel terror que li produïa un oceà desfermat, va decidir posar-se de costat al gran onatge. Els seus oficials, segurs de que amb el mar no es pacta, van aconsellar encarar la turmenta: mostrar debilitat equivalia a acabar enfonsats. El patró, experimentant la solitud del comandament, va persistir en la seva ordre imprudent. La tripulació, davant d’un capità aclaparat pel pànic i que desvariejava, va decidir desposseir-lo de la seva autoritat i capgirar la jerarquia. 


Probablement no tots els que van participar en el complot ho van fer guiats per intencions nobles. És possible que el capità Queeg no mereixés una insubordinació tan humiliant perquè segur que no tenia mal fons. Però és ben cert que deixar la supervivència del Caine en mans de qui havia demostrat que era incapaç de gestionar la navegació, ni en temps de relativa calma, hagués estat suïcida.


Quan el mar s’esvalota, cal buscar qui millor pot guiar la nau, un o diversos. I no ens hem d’enlluernar per jerarquies antigues, sinó per certeses de coneixements i competències. Quan tot acabi, haurem d’esperar el veredicte del consell de guerra que ens formarà la història. I potser ens condemnaran per haver preferit salvar el vaixell que fiar-ho tot a la falsa seguretat que donen ordenances i rangs. Però si volem arribar a Ítaca, hem de insubordinar-nos i fer un lloc al capità Queeg en el museu de les figures irrepetibles. 
     
Nota al peu: El motí del Caine és una pel·lícula de 1954, dirigida per Edward Dmytryk i protagonitzada per Humphrey Bogart, José Ferrer, Van Johnson i Fred Macmurray.