La televisió pública
de Bielorrússia ha ventilat en un miserable mig minut la notícia que una
compatriota ha estat guardonada amb el Premi Nobel de literatura. Svetlana
Alexièvich posa dels nervis als capitostos del seu país. Ho fa amb una
literatura que, segons diuen, no es pot encasellar en cap gènere literari abans
conegut. I no puc anar massa més enllà, perquè la senyora Alexièvich tampoc deu
ser massa amiga dels editors de casa nostra: cap de les seves obres s’ha traduït
al català. Amb tot, estic en condicions de recomanar-vos la lectura de Voces de Chernóbil, un recull del
testimoniatge dels supervivents del desastre nuclear dels anys vuitanta, esfereïdor
i sense concessions, aquest sí traduït al castellà. No és una crònica —malgrat
que el seu subtítol sigui Crónica del futuro—
ni una successió d’entrevistes, ni un relat novel·lat de la peripècia vital d’aquells
que van traspassar el llindar dels catorze dies d’esperança de vida que es
concedeix als contaminats per radiació severa. Llegir-lo i plorar és tot la
mateixa cosa, perquè el termini es converteix en el pitjor malson que algú
pugui imaginar. I llavors comença el temps de pròrroga dels que han
sobreviscut, conscients que la condemna és col·lectiva, per a ells i per a tot
el seu llinatge, sense excepcions.
Alexièvich no
només testimonia una extinció inexorable, també rescata de l’oblit a
aquells que volgudament volem oblidar, perquè quan els recordem ens avergonyim d’haver
perdut el combat contra la cobdícia, a l’inassumible preu de la nostra vida i
la dels nostres fills. I tot per unes miserables engrunes.
No és estrany,
doncs, que l’escriptora que ens planta un mirall al davant vulgui ser
silenciada per qui viu de la nostra miopia. Però compte, perquè nosaltres
tampoc hi veiem quan voluntàriament tanquem els ulls.
