La immortalitat és poc
de mortals. Henning Mankell havia fet unes declaracions fa poques setmanes on
semblava haver oblidat que viure per sempre és nedar contracorrent.
Encara no fa quinze
anys, vaig llegir el primer Wallander. O hauria de dir el primer Mankell? Era Assassins sense rostre, el relat
esgarrifós de la cruel mort de dos ancians en una granja solitària del sud de
Suècia. La mitificada Suècia, on tothom paga impostos i no llença un paper al
terra, on tot és benestar i qui governa és tant honest que no té culpa ni de la
pluja que cau. El país on un sonat havia mort com si res el primer ministre
perquè passejava tot sol per Estocolm com si fos un empleat de correus, o una
mestra de preescolar, o un dissenyador d’eines de cuina. La terra on els suecs
s’havien declarat en dol planyívol i tenien càrrec de consciència perquè eren
massa permissius, confiats i bons.
Aquesta Suècia
idíl·lica, paradís terrenal, que plorava el Palme com els descreguts ploren els
profetes sacrificats, de la qual Mankell ens va voler explicar com era de
veritat; la foscor que s’amagava darrera de tanta felicitat impostada. Per això
va dissenyar, ell també, un inspector malalt d’abundància, amb els mateixos símptomes
que el país: sobrepès, alcoholisme, diabetis i obstruccions coronàries.
L’inspector Wallander
que investigava cada crim com si purgués el dol de cadascuna de les víctimes,
com si els retorçats motius dels criminals formessin part de l’herència
genètica pròpia, com si la societat sueca es consumís per una nafra gangrenada i ell no pogués evitar que la gangrena continués
estenent-se. Policia perseverant, metòdic i solitari que se les tenia amb el
racisme obtús, la crueltat exagerada, l’odi desmesurat i la basarda de qui creu
que ho té tot i no està disposat a perdre res.
Un policia que sempre va
ser la víctima principal dels delinqüents a qui empaitava. Esgotat, batut i
trist, Mankell va aprofitar l’última novel·la per netejar-li la consciència per
la via de l’oblit. Si no podia acabar amb la podridura, millor desaprendre el
que feia mal a la memòria.
Avui ha mort l’escriptor
Henning Mankell, quan el seu personatge ja no el recorda.
Nota al peu: Encara que
Mankell era molt més que un escriptor de novel·la negra, vull destacar la seva
extraordinària sèrie de l’inspector Wallander, amb qui he passat tantes bones
estones i que us recomano ferventment.
