Pressupost de la Generalitat 2016: l'hora de sargir forats

Al Parlament de Catalunya diuen que han començat les converses per a l’elaboració del pressupost 2016. Aquest instrument comptable de previsió econòmica s’hauria d’haver aprovat fa mesos, però les urgències electorals, amb l’obligada dissolució de la cambra catalana, ho va fer impossible.

Tot i tractar-se d’un moment estel·lar de la vida parlamentària, a l’aprovació pressupostària se li ha donat una transcendència que supera amb molt el seu caràcter bàsicament instrumental. En l’actual context d’incompliment sistemàtic de les previsions inicials incloses en el pressupost, la simple presentació dels comptes s’ha convertit en un poderós instrument de propaganda política, mentre que l’execució real de la despesa pública s’intenta amagar, sense que sigui objecte d’un debat rigorós i seré. És relativament senzill fer quadrar un pressupost quan se’l redueix al paper d’un simple inventari d’intencions. És molt més difícil fer que la realitat dels ingressos i despeses públics efectius segueixin les directrius pressupostàries. I això esdevé impossible quan les previsions eren pura propaganda i qui les va dissenyar ho va fer d’esquenes a la realitat o manipulant-la. I d’això la Generalitat en sap un niu. Serveixin com a exemple aquestes consideracions:

1.- Fa anys que l’administració catalana es troba en situació de fallida. Algunes de les causes són evidents i prou conegudes: l’ofec econòmic a què està sotmesa per part de l’administració central, una estructura d’ingressos deficient, un endeutament insostenible... Ara bé, al costat hi ha tota una altra relació de causes a les quals no se’ls dona cap difusió: una estructura de despesa pública ineficient, una administració excessivament polititzada i, per tant, massa pendent de pagar favors, una excessiva multiplicitat d’organismes públics, etc. Resulta, doncs, paradoxal que des del govern català no es reconegui el col·lapse dels comptes públics i que, al contrari, es dediquin esforços a camuflar-lo, ja sigui amb jocs de mans de comptabilitat creativa, o bé centrifugant el col·lapse cap a altres administracions, en no reconèixer econòmicament les obligacions contretes. Perquè s’entengui: la Generalitat ha deixat de comptabilitzar en els darrers exercicis bona part dels deutes amb els Ajuntaments; d’aquesta manera les administracions locals que havien avançat els diners dels proveïdors es trobaven amb forats econòmics importants i a la Plaça de Sant Jaume aquestes despeses dormien en els calaixos.

2.- La fiabilitat dels comptes públics catalans ha estat en els darrers anys seriosament compromesa a causa de l’increment artificial dels ingressos previstos. El sistema usat és senzill i alhora maldestre: es preveu ingressar manta diners per la venda, com a mínim dubtosa, de patrimoni públic, fonamentalment immobiliari. Què s’aconsegueix amb aquesta operació? Doncs fer veure que es compta amb uns diners que no arribaran mai per tal de fer front a unes despeses socials que mai es podran atendre. Com acaba tot plegat? Amb una disminució sistemàtica dels recursos destinats a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, molt per sobre de les retallades inicialment previstes. En resum, que la realitat dels fets ha superat per molt la ficció austericida dels pressupostos públics catalans.

3.- La limitació del debat pressupostari als conceptes macroeconòmics en detriment de les magnituds microeconòmiques. Per la via de l’agregació de conceptes pressupostaris s’introdueixen en el discurs unes xifres que escapen a la comprensió dels ciutadans i que amaguen sota una densa cortina de fum la migradesa de la realitat econòmica autonòmica. És suïcida, doncs, com el govern de la Generalitat contribueix a fer més amable, per la via de la confusió i l’autoengany, l’ofec econòmic que pateix.

4.- Finalment, i no menys inquietant, cal destacar la perillosa subordinació d’altres institucions als interessos de la Generalitat. Des d’un punt de vista pressupostari, ja he destacat la centrifugació de les penúries econòmiques cap als ajuntaments. També en el teòric pla local, amoïna la supeditació de les Diputacions a les directrius polítiques que provenen de la plaça de Sant Jaume. El creixement de l’endeutament de la Diputació de Barcelona, utilitzat com a una font segura de aprovisionament de recursos que permetin substituir altres programes de la Generalitat, està arribant a unes xifres que espanten. Ja fa cinc anys que el govern català no destina ni un euro al que era el seu principal instrument d’inversió en el territori: el Pla Únic d’Obres i Serveis. Aquest buit s’està cobrint amb crèdits de les diputacions concentrats en poques entitats financeres: una excessiva densitat de risc que no augura res de bo.

Tot plegat es podria superar amb un control exclusivament català dels recursos que es generen a Catalunya? Probablement hi ajudaria molt. Però cal parar atenció a algunes de les disfuncions que són de manufacturació pròpia. Hem de comptar amb més recursos, però també hem de ser capaços d’administrar-los de manera més responsable. La coneguda frase que afirma que des del govern central ens distreuen diners és certa, però no ho és menys que a Catalunya tenim les butxaques plenes de forats. Car sargir-los i evitar, de pas, que alguns es reparteixin la riquesa del país amb la mateixa rapacitat amb què abans s’han repartit les engrunes. 

Hacienda, ¿somos todos?

La hierática estampa de la hermana de Felipe VI en el juicio del caso Nóos —trece horas sin apenas mover una pestaña ni dejar traslucir ningún sentimiento— contrasta con la enardecida actividad que, en su defensa, ha desplegado el heterogéneo aparato formado por la firma de abogados Roca, el fiscal Horrach y la abogacía del Estado, personalizada en la letrada Dolores Ripoll.

Ésta última ha levantado mucho polvo, y la airada reacción del juez instructor del caso, con su afirmación de que la frase hacienda somos todos era de estricto “ámbito publicitario y no aplicable al derecho”. Sorprende la ingenuidad del juez Castro en este asunto, tan lejos de la certeza de buena parte de la ciudadanía, que reiteradamente expresa dudas sobre la aplicación efectiva del principio de generalidad del sistema tributario español. Otro más de los terrenos pantanosos en los que se cimentó la Constitución de 1978. En cualquier caso, y por no frenar el normal desenvolvimiento de la causa, propondría un receso aprovechando la presencia del letrado Miquel Roca, uno de los padres de la Carta Magna, para preguntarle qué intención tenían cuando redactaron su artículo 31: “Todos contribuirán a los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo”. Es bien cierto que, desde el primer día, las sospechas de trato desigual, y la certeza de la persistencia de una injusta distribución de la carga tributaria, penalizando a asalariados y autónomos, pone en duda que el todos que abre la fórmula legal comprenda enteramente a la generalidad de la población. Es incuestionable, sin embargo, que el resbaladizo alegato de la abogada del Estado ensombrece la labor de la agencia tributaria, cubriéndola de una espesa sospecha de timo y fullería sistemática. Si hacienda no somos todos, ¿está en disposición de garantizar que el sistema tributario estatal se aplica con generalidad y eficacia? Y la combativa defensa que el organismo público hace de la irresponsabilidad de Cristina de Borbón en el caso Nóos, a despecho de la detallada documentación que forma parte de la causa, ¿contribuye a persuadir sobre la obligación de que todos participemos en el sostenimiento de los gastos públicos?

Tamaña pirotecnia para exculpar a la ex infanta, me trae a la cabeza aquellos excesos de tiempos despóticos cuando las obligaciones regias las asumían pecheros. Dolores Ripoll ha asestado una certera estocada al agónico sistema tributario español, desacreditado por una defraudación de magnitudes gigantescas y un trato favorecedor de grandes fortunas y otros trilerismos (el ejemplo de las SICAVS viene aquí al pelo). Ha abierto los ojos de los que aún creían en el cuento de hadas de una tributación justa e igualitaria: hacienda somos todos es mera publicidad ilícita encubierta, la que se da cuando el destinatario no es consciente de que dicha manifestación constituye una actividad publicitaria.

  

Otras hipocresías institucionales cayeron antes, como aquel cuando el bosque se quema, algo suyo se quema, que desenmascaró el genial Perich añadiendo un… señor conde.

P.D.: Ja que hi som, m’agradaria que l’Oriol Junqueras, que té la missió de bastir una hisenda catalana, hagi après dels errors de la hisenda espanyola, per tal de no repetir-los. Per aquells que hi estigueu interessats, en el següent enllaç trobareu l’informe sobre l’administració tributària de Catalunya, presentat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, que conté algun defecte inquietant: http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_2_administracio_tributaria_catalunya.pdf

L'error García-Margallo

La caverna mediàtica de la cort està que trina perquè Rajoy va enviar al seu ministre d’Exteriors a Catalunya a batre’s en debat singular. Si la independència de Catalunya és un exemple de deslleialtat, il·legalitat i perfídia, la caverna pensa que corresponia al Ministre de l’Interior defensar la causa de l’Estat, amb un bon repertori d’amenaces i cops de puny sobre la taula.

El pobre Margallo va passar una estona dolenta: un ambaixador per definició no reuneix els atributs idonis per polemitzar públicament, davant de càmeres de televisió. Quines són les qualitats que ha de tenir un bon diplomàtic? Com a mínim, les cinc que segueixen:

1.- Ha de ser capaç de dir a qualsevol interlocutor allò que aquest vol escoltar.

2.- Ha de saber vestir amb pulcritud, combinant elegància i gravetat.

3.- No s’ha de fer un embolic amb els coberts del peix.

4.- Ha d’aguantar els insults amb aplom, no perdre els estreps i no barallar-se sota cap circumstància amb qui l’ha ofès (d’això se’n diu evitar incidents diplomàtics).

5.- Ha de tenir com a llibre de consulta, a la tauleta de nit, Diplomàcia, d’Henry Kissinger.   

Margallo segur que posseeix totes aquestes qualitats (i moltes altres). Però no va estudiar història contemporània. Imagino que en el seu lloc va agafar com a optativa Canapetologia (assignatura que ensenya a menjar canapès amb maonesa sense tacar-se la pitrera).

He tret el tema de la història perquè ahir el ministre va fer una inapropiada al·lusió als pieds noirs francesos, un intent d’analogia sobre el que passarà als espanyols que vulguin tornar a la seva terra d’origen en cas d’independència de Catalunya.

Jo coneixia a alguns antics colons francesos que vivien a Perpignan. Expulsats del nord d’Àfrica van perdre patrimoni i riquesa amb la revolució. Quan van tornar a la metròpoli, plens de ressentiment contra aquells que pensaven que els havien abandonat, van patir el menyspreu i el rebuig dels seus compatriotes que van fer estelles de l’arbre dels seus privilegis imperialistes. Aquests francesos repatriats sempre van mirar amb nostàlgia l’altre costat de la Mediterrània, casa seva.

La independència catalana no expulsarà ningú. Qui marxi ho farà de manera voluntària. El resultat, però, serà el mateix: el senyor Pronovias i el senyor Almirall enyoraran Barcelona o Pedralbes com el vells pieds noirs van enyorar Alger o Bab el Oued.    

Nota al peu: “Es una mañana espléndida que solo existe para sí misma como un ruiseñor que canta en un mundo de sordos; una mañana argelina con su sol de diciembre resplandeciente y frío como una joya colgada del cielo, fuera del alcance de los sueños rotos, de las oraciones sesgadas...”. Així comença l’última novel·la de Yasmina Khadra, A qué esperan los monos..., negra com només ho són les històries que expliquen que els humans perdem la vida perquè la fem servir sense parar.

Segona nota al peu: “Pero ninguno de los antiguos practicantes europeos de la raison d’état es hoy lo bastante fuerte para desempeñar un papel principal en el naciente orden internacional. Están tratando de compensar esta relativa debilidad creando una Europa unificada”. Extracte de Diplomàcia d’Henry Kissinger. Aquesta cita em porta a explicar-vos que una altra qualitat del bon diplomàtic és el cinisme.