La caverna mediàtica
de la cort està que trina perquè Rajoy va enviar al seu ministre d’Exteriors a
Catalunya a batre’s en debat singular. Si la independència de Catalunya és un
exemple de deslleialtat, il·legalitat i perfídia, la caverna pensa que corresponia al
Ministre de l’Interior defensar la causa de l’Estat, amb un bon repertori d’amenaces
i cops de puny sobre la taula.
El pobre Margallo va
passar una estona dolenta: un ambaixador per definició no reuneix els atributs
idonis per polemitzar públicament, davant de càmeres de televisió. Quines són
les qualitats que ha de tenir un bon diplomàtic? Com a mínim, les cinc que
segueixen:
1.- Ha de ser capaç
de dir a qualsevol interlocutor allò que aquest vol escoltar.
2.- Ha de saber
vestir amb pulcritud, combinant elegància i gravetat.
3.- No s’ha de fer
un embolic amb els coberts del peix.
4.- Ha d’aguantar
els insults amb aplom, no perdre els estreps i no barallar-se sota cap
circumstància amb qui l’ha ofès (d’això se’n diu evitar incidents diplomàtics).
5.- Ha de tenir com
a llibre de consulta, a la tauleta de nit, Diplomàcia,
d’Henry Kissinger.
Margallo segur que
posseeix totes aquestes qualitats (i moltes altres). Però no va estudiar
història contemporània. Imagino que en el seu lloc va agafar com a optativa Canapetologia
(assignatura que ensenya a menjar canapès amb maonesa sense tacar-se la
pitrera).
He tret el tema de
la història perquè ahir el ministre va fer una inapropiada al·lusió als pieds
noirs francesos, un intent d’analogia sobre el que passarà als espanyols que
vulguin tornar a la seva terra d’origen en cas d’independència de Catalunya.
Jo coneixia a alguns
antics colons francesos que vivien a Perpignan. Expulsats del nord d’Àfrica van
perdre patrimoni i riquesa amb la revolució. Quan van tornar a la metròpoli,
plens de ressentiment contra aquells que pensaven que els havien abandonat, van
patir el menyspreu i el rebuig dels seus compatriotes que van fer estelles de l’arbre
dels seus privilegis imperialistes. Aquests francesos repatriats sempre van
mirar amb nostàlgia l’altre costat de la Mediterrània, casa seva.
La independència
catalana no expulsarà ningú. Qui marxi ho farà de manera voluntària. El
resultat, però, serà el mateix: el senyor Pronovias i el senyor Almirall
enyoraran Barcelona o Pedralbes com el vells pieds noirs van enyorar Alger o
Bab el Oued.
Nota al peu: “Es una
mañana espléndida que solo existe para sí misma como un ruiseñor que canta en
un mundo de sordos; una mañana argelina con su sol de diciembre resplandeciente
y frío como una joya colgada del cielo, fuera del alcance de los sueños rotos,
de las oraciones sesgadas...”. Així comença l’última novel·la de Yasmina
Khadra, A qué esperan los monos...,
negra com només ho són les històries que expliquen que els humans perdem la
vida perquè la fem servir sense parar.
