dimecres, 10 de febrer del 2016

Aigües Ter-Llobregat, l’administració terroritzada



Camuflar és dissimular una cosa cobrint-la, transmutant-ne l’aspecte o confonent-la entre moltes. Camuflar equival, doncs, a amagar mantenint l’objecte, la persona o la cosa a la vista. On camuflaries un llibre? Doncs entre d’altres llibres, similars en grandària i color a ser possible. O entre llibres, tots ells diferents. On dissimularies un bitllet de cinc euros? En un feix de bitllets de cinc euros. Què faries per camuflar un jove grenyut en una convenció de calbs? El pelaries al cero. 

Neus Munté, vicepresidenta del govern pels pèls de Catalunya, ha intentat fer un exercici de camuflatge maldestre amb les conseqüències que pot tenir l’informe de l’Agència Antifrau sobre la privatització i posterior gestió privada d’Aigües Ter Llobregat, l’artefacte que abasteix d’aigua potable bona part de Catalunya. La portaveu governamental ha intentat treure ferro a un cas d’una gravetat extrema que hauria de posar sobre la taula un assumpte llargament amagat pels representants polítics: els efectes positius o perniciosos de la privatització (o externalització) dels serveis públics. He de dir-vos que jo no tinc, en aquesta matèria, una preferència clara. D’entrada, i per convicció ideològica, hauria de estimar-me més la gestió pública. Ara bé, la meva experiència en l’administració em fa afirmar que, en determinats supòsits, pot arribar a ser beneficiós encarregar la prestació de determinats serveis a operadors privats. Malauradament, la Llei de Contractes del Sector Públic, que és la que regula la relació de l’administració amb els seus concessionaris, sembla haver estat feta per afavorir a aquests i per afeblir l’interès general.

En els darrers anys, empesos per uns prejudicis ben equivocats, molts càrrecs electes han llençat les administracions que governen en braços de les grans empreses de prestació de serveis (neteja viària i recollida d’escombraries, instal·lacions esportives, residències geriàtriques, serveis sanitaris...). Nosaltres a Olesa vam procurar evitar-ho (o, per ser més exactes, evitar-ne el seu increment). No només per una qüestió de conviccions ideològiques, que també, sinó per la constatació que supeditar l’acció pública a grans operadors pot provocar greus problemes en la prestació d’uns serveis de qualitat.

Les  diferències entre la prestació directa i l’externalitzada són moltes. Però jo en destacaria fonamentalment tres: 

-        1.- Les empreses prestatàries de serveis actuen amb afany de lucre.

-      2.-L’òrgan que contracta (l’administració), fins i tot més enllà de les condicions pactades inicialment, ha de garantir l’equilibri econòmic de la concessió, el subministrament o l’obra. Això vol dir que qui treballa per al sector públic ha de tenir garantit que no generarà pèrdues econòmiques amb la seva activitat, encara que existeixi una volàtil referència al risc i ventura de l’empresari. Algú que llegeixi aquest article pot dir que això és fals i posar l’exemple de les càrregues financeres que generen els impagaments reiterats d’algunes administracions. I aquest algú té raó. Però no és menys cert que, mentre que el proveïdor petit té moltes dificultats per a fer valer els seus drets, les grans corporacions no tenen aquest problema. Aquests operadors disposen de recursos més que suficients per garantir un cobrament immediat de la seva feina —des de departaments de reclamacions que intervé quan es produeix el menor retard fins a equips d’advocats que amenacen amb la imposició de penalitzacions per incompliment de les condicions contractuals—. En els llistat dels perjudicats per la morositat pública els proveïdors que han de suportar períodes de pagament més llargs són els petits o mitjans. L’administració de l’estat o l’autonòmica hauria d’establir mecanismes que garantissin la igualtat de tracte entre operadors i concessionaris. Les intervencions habilitades ho haurien de fer possible, enlloc de mirar cap a una altra banda i quedar-se sempre ancorats en els detalls superflus. En resum que les empreses no hi perden mai, sobretot si són grans. En el cas d’Aigües Ter Llobregat això és tradueix en una revisió quinquennal dels preus per tal d’integrar els costos efectius realitzats per l’empresa concessionària (Acciona). L’Oficina Antifrau ha detectat facturació creuada entre societats vinculades amb Acciona que únicament tenen per objecte incrementar la despesa de prestació del servei i provocar, lògicament, un increment de les tarifes en el moment de la revisió (per restablir l’equilibri econòmic de què parlava més amunt).

-      3.- Es podria pensar, de manera parcialment errònia, que el gran avantatge de la prestació privada de serveis públics es troba en el fet que ja no són funcionaris els que han de fer la feina bàsica. Fins a cert punt això és cert, però cal fer dues observacions: en primer lloc es fa necessari comprovar que, cada vegada més, les administracions tenen un menor percentatge de funcionaris de carrera en les seves plantilles; en segon lloc, la càrrega de treball d’aquests serveis acostuma a ser subrogada sempre que hi ha un canvi d’operador. És a dir, les empreses que guanyen una licitació estan obligades a mantenir els mateixos treballadors que venien prestant el servei. Per tot això, no és del tot clar que l’externalització es tradueixi automàticament en una major eficiència de la mà d’obra, o un increment de la seva productivitat. Ben al contrari, les condicions dels treballadors acostumen a empitjorar i els seus drets laborals a perillar, però sense que la qualitat del servei prestat millori significativament (l’única cosa que millora són els beneficis de les empreses). Això només acostuma a passar, la millora de la qualitat, quan la gestió del servei privatitzat, la concessió administrativa o l’obra pública la tira endavant un petit o un mitjà operador local. Quan l’operador és una de les grans corporacions, qui el contracta corre el seriós perill de perdre el control. Així arriben els conflictes i una certa inacció de l’administració que no acaba de sentir-se responsable d’allò que està passant, quan ho és definitivament com a titular últim de l’obligació contreta.

Les lleis aprovades en els últims anys han deixat indefensa l’administració davant de les grans corporacions que han vist blindades les seves posicions. D’altra manera, no s’entendrien casos com el de la plataforma Castor o la línia de l’AVE Barcelona-França, que poden suposar extraordinaris beneficis per a Florentino Pérez i el seu entramat empresarial, malgrat el seu comportament clarament irresponsable, negligent i antieconòmic. Tampoc es podria entendre el drama de la privatització de la gestió del subministrament de l’aigua potable a les llars catalanes. El nostre govern, aquell que diuen que serà capaç de construir un nou estat, es troba absolutament en mans d’Acciona, terroritzat per les indemnitzacions que es podrien derivar de la resolució d’un contracte desastrós i d’una concessió lamentable parida per l’equip del Conseller Recoder i beneïda per l’actual Conseller de Cultura, Santi Vila.

En el capítol de les felicitacions, que també n’hi ha d’haver, caldria situar a l’Oficina Antifrau de Catalunya i al sindicat CGT que va ser qui, amb rigor i un treball valuós, ha estat capaç de defensar l’interès públic davant la paràlisi de la Generalitat en aquest assumpte.

Un altre dia parlarem de l’exemple contrari, que també n’hi ha: la catastròfica gestió pública de les infraestructures ferroviàries espanyoles (i singularment les catalanes) per part d’Adif. Però he volgut començar per l’ATLL, no fos cas que algú penses que només per ser capaços de fer un estat serem immunes als perills d’un entramat normatiu que afavoreix clarament determinades posicions oligopòliques.