Un professor ho serà per sempre, malgrat que els
coneixements envelleixin potser més de pressa que el cos. Trobar a un vell
mestre, parlar-hi, fer un cafè i repassar la trajectòria respectiva des que vam
perdre’ns la pista; fer memòria sense rendir-se a les emocions i descobrir que
encara compartim interessos similars, en una era civilitzatòria diferent, és d’allò
més gratificant. I que, malgrat les xacres, la lleu tremolor de mans i la barba
mal rasurada, encara sigui capaç de dir-te que no xalava tant amb les eleccions
presidencials americanes des de que va col·laborar en la campanya de McGovern,
l’any 72, és senzillament deliciós.
El meu professor, ara ancià venerable, diu que encara no
ha entès com el poble americà va preferir un tros de fusta amb orelles, Richard
Nixon, al polític cabal, honest i solvent que era el senador per Dakota del
Sur, George McGovern. M’explica la il·lusió que traspuaven els mítings de la
candidatura demòcrata, la vitalitat alegre de la joventut que hi col·laborava,
farta de la guerra del Vietnam i de la gegantina despesa militar del govern
federal, escandalitzada perquè la pobresa guanyava terreny i els drets civils seguien
essent trepitjats als estats del sud. Uns actes que acabaven amb l’Ob-la-di, Ob-la-da dels Beatles, no
perquè la seva lletra absurda amagués cap missatge transcendent, sinó perquè
volien oblidar les inhibicions i somriure d’orella a orella.
Malauradament, el vot popular va penalitzar la jovialitat
de McGovern i els seus partidaris, tot donant a Nixon una de les majories més
folgades que es recorden en la bicentenària democràcia americana.
-
Em va costar molt superar aquell disgust.- confessa el mestre passats més
de quaranta anys.- Només amb Obama vaig començar a sentir que el llegat d’aquells
anys no s’havia acabat de perdre... Però al pobre Obama li han posat tota mena
d’entrebancs. Potser ara, amb el Bernie Sanders... Clar que encara ha de passar
el tràngol de les primàries demòcrates...
Així doncs, amb el temps una mica just, abans de que la
maquinària del Partit Demòcrata l’esclafi, i per fer content el meu professor i
a d’altres amics que li tenen molta llei, m’ha arribat l’hora d’analitzar el
fenomen Bernie Sanders.
Començaré per la dermis, la imatge que projecta, i deixaré
per un altre dia el moll de l’os, les propostes programàtiques, curiosament molt
similars a les que defensava McGovern, l’any 72, salvant l’abisme temporal que
les separa. I en el benentès que sense ambdós aspectes no es pot entendre l’acceptació
o el rebuig que el senador de Vermont genera.
Repassem alguns dels seus atributs epidèrmics:
Edat
Bernie Sanders presenta candidatura amb setanta-quatre
anys d’intensa activitat política a les seves espatlles. Aquesta dada
biogràfica en altres circumstàncies, si tingués davant algun altre candidat més
dinàmic i jove, podria haver estat un obstacle insalvable. Però la seva rival
demòcrata és la Hillary Rodman Clinton, una dona amb una trajectòria política i
vital quasi tan llarga com la seva i que, a més, presenta com un actiu la condició
de iaia acabada d’estrenar. Per la banda republicana, les coses són una mica
diferents pel que fa a l'edat, però la seva joventut corporal queda parcialment oculta per l’obsolescència
dels seus plantejaments arcaics.
Experiència
La principal diferència entre Sanders i Rodman Clinton es
troba en el fet que el senador de Vermont ha picat pedra des dels nivells
inferiors de l’administració pública. Primer en la lluita en favor dels drets
civils, més tard com alcalde de Burlington (Vermont), amb una gestió que el va
convertir en un dels millors batlles dels Estats Units, després com a congressista
del seu estat i, finalment, ocupant un dels dos seients territorials en el
senat federal. Aquesta llarga trajectòria explica que avui sigui el senador
junior de Vermont, el de menys antiguitat, malgrat els seus setanta-quatre anys
fets. La senyora Rodman és tota una altra cosa, encara que entre les seves
notes biogràfiques podem trobar que va ser companya del meu professor en la
campanya presidencial de McGovern. Qui ho hauria de dir!
Militància
Ja sé que algú m’acusarà de parcialitat, de subjectivitat
repulsiva o de ceguesa voluntària, però penso que el principal atractiu de
Bernie Sanders es troba en el fet que és un polític independent, sense
etiqueta. En l’actualitat, presentar-se davant l’electorat sense la màcula d’una
militància partidista prèvia, posant èmfasi en el caràcter lliure de les
opinions pròpies, aliè a la cotilla d’un encasellament grupal, és un actiu inqüestionable,
que no allunya l’elector sinó que l’apropa. Genera una identificació superior
el candidat enfrontat a la nomenclatura d’un partit que el candidat que hi està
integrat. La immensa majoria dels americans no són membres actius de cap
formació política. Encara més, els principals partits i els seus dirigents, com
pràcticament a tot arreu, són objecte de rebuig i desconfiança. Que Bernie
Sanders es presenti com a independent lliure pensador, no és causa del repudi
de l’opinió pública. Al contrari, aquesta independència el projecta i l’apropa
a una majoria dels electors potencials.
La pregunta que ara us estareu fent, molt probablement,
és per què Bernie Sanders, l’independent, es presenta a les primàries del
Partit Demòcrata. L’equip de Sanders ho justifica amb dos arguments: el primer,
pragmàtic, parla d’una col·laboració fluida i profitosa, en els darrers anys,
entre el senador aïllat (només hi ha un altre senador independent) i l’estructura
partidista demòcrata; el segon argument, instrumental, afirma que només des de
la integració en una grup polític consolidat és possible competir, amb
possibilitats, per la presidència dels Estats Units. Tot plegat té diversos
problemes:
1.
En les primàries demòcrates voten principalment militants demòcrates que no
consideren l’independent Sanders com un dels seus, encara que hi hagi moltes
coincidències ideològiques.
2.
La nomenclatura demòcrata considera el senador Sanders com una mena de
marcià intrús en el seu propi univers. Fins al punt que més de quatre-cents
càrrecs institucionals del partit ja han fet públic el seu suport explícit a la
senyora Rodman. I aquesta és una dada molt important, ja que tots aquests
càrrecs conformen el col·legi de superdelegats demòcrates, amb dret a vot en la
convenció del mes de juliol, que haurà d’escollir al candidat demòcrata a les
presidencials dels Estats Units. Per tant, la candidata Rodman Clinton, parteix
amb una avantatge inicial de més de 400 vots que si alguna cosa no són és
populars.
3.
Les posicions crítiques del senador de Vermont, també l’enfronten amb bona
part de l’anomenat aparell professional del Partit Demócrata; els assessors i
experts que han col·laborat amb el diferents governs demòcrates i els seus
representants a les institucions. Aquest no és un tema menor, ja que mentre els
candidats republicans fan una crítica ad hominem del programa econòmic de
Sanders, un retret universal i fal·laç que es fixa més en l’emissor que en les
propostes mateixes, els assessors demòcrates fan una crítica raonada que
intenta desacreditar l’oferta econòmica de Sanders des d’una suposada destresa
tècnica i una experiència contrastada.
Campanya
La manera que Bernie Sanders té d’acostar-se a l’electorat
demòcrata recorda molt l’apropament desinhibit amb què McGovern va voler
captivar als americans l’any 72. Llavors i ara, els grans protagonistes són els
electors més joves. El senador de Vermont està arribant als seus potencials
votants gràcies a l’ascendent que té sobre el col·lectiu que millor domina l’ús
de les noves tecnologies. Aquí potser convindria analitzar la importància de l’aparició
d’un nou paradigma en comunicació política que està capgirant l’escenari
anterior, però aquest no és l’assumpte de què tracta el present article. Amb
tot, cal dir que, en aquest nou escenari, es produeix l’aparició de nous actors
que estan guanyant protagonisme públic dia a dia. En el cas de la campanya de
Sanders, es tracta dels millennials,
tota una generació castigada per la crisi econòmica que, des de posicions crítiques,
independents i no militants, ha decidit participar activament en política. El
senador de Vermont, declarat defensor de l’antiga classe mitjana, depauperada,
empobrida i ignorada per bona part de l’actual classe política, ha connectat
com cap altra candidat amb aquest grup. Els seus activistes estan projectant al
candidat amb una força extraordinària. Fins i tot, una gens menyspreable cohort
de menors d’edat, i, per tant, de no votants, estant prenent un protagonisme
mai vist fins ara. Aquests joves, amb una actitud molt crítica i un gran
interès per les qüestions públiques, s’han convertit en una eficient corretja de
transmissió de les idees progressistes de Sanders. Quan arribi el moment no
podran votar, però, abans, hauran estat autèntics generadors d’una opinió
favorable a les propostes del candidat. Sembla que, per primera vegada, són els
fills els qui persuadeixen als pares sobre el sentit del vot raonable.
He d’acabar aquest article, però, mostrant el meu
escepticisme a l’entorn de les possibilitats reals d’una victòria de Sanders en
les primàries demòcrates. Fins ara les coses han anat prou bé: Iowa, New
Hampshire i Nevada han deixat un empat entre els dos candidats. Demà, però, les
coses poden començar a canviar a Carolina del Sud. I el proper dimarts (el
superdimarts, amb 716 delegats en joc) aquest canvi es pot accentuar. Cal
fixar-se en el fet que arribem als estats on els republicans dominen des de fa
molts anys de manera ininterrompuda i, per tant, més impermeables a les idees
progressistes de Sanders. I encara que aquestes eleccions estiguin reservades a
demòcrates, no hem d’oblidar que són territoris on tot l’espectre polític està
escorat cap a la dreta: Alabama, Arkansas, Georgia, Oklahoma, Tennesse i Texas.
Imagino que el candidat independent, també el proper dimarts, traurà millors resultats a Massachussets,
Conneticut i al seu estat, Vermont.
Ja veurem com acaba tot plegat. Suposo que amb un nou
disgust pel meu vell mestre. Però que voleu que us digui, “que le quiten lo
bailao”, encara que sigui el banal Ob-la-di,
Ob-la-da.
Nota: Per gaudi general us deixo un enllaç amb youtube per tal que balleu, si us ve de gust, al ritme de l'Ob-la-di, ob-la-da. No he trobat cap versió Beatles, per això us haureu de conformar amb la que va fer el Paul McCartney amb mariachis: https://www.youtube.com/watch?v=Tk4oxJ-8cdg
