Potser encara recordeu la meva última entrada en aquest blog. Parlava d’una dona ambiciosa feta de silencis i de renúncies. Algú que identificava triomf amb felicitat, competència amb vida. Des que el vaig escriure, una altra dona, de les antípodes, ha mort i, per un moment, se’ns ha glaçat el cor.
La Muriel Casals,
lloada i admirada fins a l’infinit pels més propers, respectada pels que la
sentien més lluny, ha estat, ho ha dit tanta gent, la cara amable del procés,
el somriure d’una revolució plena d’angúnies. Respectuosa, educada, refinada i
gentil, la seva determinació pacient ha evitat més d’un descarrilament quan tot
semblava empènyer la il·lusió cap el desastre. De la mateixa manera que molts
anys abans havia fet de pont de diàleg entre marxistes i lliberals —neoclàssics,
en una conceptualització que pretenia ser més asèptica— en la pugna per la
hegemonia ideològica a la Fac. d’Econòmiques de la UAB. Va ser punt de trobada
però, tampoc cal enganyar-se, sempre va estar posicionada; ferma i afable
alhora.
Aquests dies
tothom hi ha dit la seva (i jo, per cert, no volia ser menys). Destaca, per
sobre de tots, l’afirmació d’un expresident per a qui la Muriel, segons el seu
parer i amb coneixement de causa, era la millor de tots els que han compartit
complicitats aquests darrers anys a l’entorn de la qüestió catalana. Sense
contradir tan alta autoritat, permeteu-me afegir que la Muriel era la millor
perquè indubtablement era la més jove. No la més innocent o la més ingènua,
sinó la més jove. La que ha aportat al procés l’alè de la novetat en el fons i
en les formes; la que mai ha defallit ni ha posat cap mala cara; la que ha
renyat quan ha convingut, però des de la relativització de les veritats que se’ns
han volgut mostrar immutables; la que ha provat de convèncer sense aixecar la
veu, la millor manera d’argumentar quan vols que els interlocutors facin servir
tots els sentits per escoltar-te; la que amb la seva calidesa humana ha esguerrat
tantes dimonitzacions com ha convingut esguerrar; la que ha fet de la tendresa la
millor declaració política. I tot això, en un moment d’excessos retòrics, ens
ha sonat a nou. Ens ha semblat jove, perquè res rejoveneix tant com un somriure
sincer, com l’alegria desfermada i discreta que és l’avantcambra del goig i del plaer.
Es podrà estar d’acord
o no amb l’aspiració estatal d’una Catalunya plena, es podrà ser més de Friedman
o de Sweezy, de Forbes o de Piketty, però cal que apliquem la innovadora metodologia
Casals: l’agror del debat, de la desavinença o de la discòrdia fa de més bon empassar
amb una dosi exacta de dolçor no impostada, genuïna.
Així era, doncs,
la Muriel que ha marxat: optimista, enèrgica, tendra, educada, jovial i jove. Entre
nosaltres, per sempre jove.
Nota: Res millor
per a homenatjar la Muriel Casals que la versió que del Forever Young de Dylan,
va fer la Joan Baez, amb aquesta lletra d'allò més adequada:
“Que construeixis un camí cap a les estrelles,
i que al pujar cada graó
et mantinguis jove per sempre.
Que creixis per ser justa,
que creixis per ser autèntica,
que sempre coneguis la veritat
i observis les llums que tens al voltant.
Que sempre siguis valenta,
que et mantinguis dreta i forta
i continuïs jove per sempre”
La trobareu en el
següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=oNx2rH6hHog
