He de confessar
que estic predisposat a pensar el pitjor sobre les notícies que m’arriben a
l’entorn de l’univers giratori dels assessors governamentals, a qualsevol
institució. La contractació nepòtica de socis polítics, o parents necessitats,
em fa venir rodaments de cap i tota mena de fàstics. I al final, acabo abocat a
la tassa del wàter, perbocant bilis, ràbia i frustració, tot alhora; deixant
caure alguna llàgrima no pas sentimental, sinó provocada per la congestió del
vòmit i per la constatació de que també aquells que sento propers cauen massa
sovint en la mateixa infàmia. Si s’apliqués la sentència bíblica que diu que
qui estigui net d’endolls llenci la primera pedra, gairebé tots haurien de
lligar-se les mans a l’esquena. Però lluny del recolliment penedit i de la
penitència silent, cada cop que algú sospita de tracte de favor en el proïsme
competidor, encara que sigui per assumptes tangencials, es desferma un cor de
lladrucs i maledicències.
Potser amb raó
(ho desconec), el govern de la Colau ha estat reu de l’opinió publicada i dels
companys de consistori, pel costum poc gratificant de contractar, com a
eventuals de confiança, tota classe de parentela, amistats o amistançats amb
dret de refregament. La confluència confluïda ho ha justificat a partir dels
eteris conceptes de confiança i confidencialitat. Una flagrant contradicció
ideològica de qui defensa la gestió pública mentre en privatitza les relacions
polítiques.
A sobre, aquests
últims dies hem conegut que la mateixa confluència que conflueix (o un
“aparatu” similar), aquesta vegada al Parlament de Catalunya, s’ha
escandalitzat pel fet de que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hagi
contractat Miquel Calzada per dictar una conferència sobre relacions
internacionals. De la mà, cal destacar-ho, de Ciutadans, els seus companys de
viatge per la feréstega tundra opositora, on no neva ni plou però fa un fred de
nassos. Ses senyories Coscubiela i Ribas —aquesta última membre del triumvirat
iniciativero que certificarà la fi de la república i l’adveniment d’un imperi
més ambiciós i divertit—, han preguntat, com se sol preguntar en l’exemplar
cambra catalana (amb cantarella acusatòria), sobre la idoneïtat de la presència
de Mikimoto en el docte fòrum del carrer Girona. L’interfecte, mig ofès, els ha
com engegat a pastar fang i els ha demanat la gràcia de que en hores de feina,
a ser possible, facin el favor de mirar-se el seu historial acadèmic on podran
comprovar que va cursar, potser una mica granadet, un màster sobre relacions
internacionals en la molt americana universitat de Siracusa i un altre sobre
Diplomàcia i Acció Exterior en la nostrada UPF.
La Ribas, inasequible
al desaliento, ha perseverat tot proposant-li que passi per seu parlamentària a
entretenir-los un matí d’aquests, tot il·lustrant-los en persona sobre allò que
ja coneixen per via Albert Om, que va fer espectacle televisiu de les penúries
estudiantils del senyor Calzada. Fet i fet, una pèrdua de temps impròpia. Ningú
pot, doncs, posar en dubte una certa vàlua per part de l’aspirant a
conferenciant.
No seré jo qui
mostri una especial simpatia pel Mikimoto, ambaixador plenipotenciari de l’onomàstica
tricentenarial. Encara que si he de dir la veritat sempre m’ha fet peça el seu
puntillo canalla, des dels temps del Oh,
Bongònia. L’he sentit proper i familiar. Ell i jo tenim coses en comú; fixeu-vos:
tot i ser de Sabadell, el tros de traïdor va començar a fer ràdio a Terrassa.
Com jo que, tot i ser d’Olesa, vaig començar a col·laborar en un programa de
ràdio a Esparraguera; el Calzada té estudis en relacions internacionals. Jo
també; però com passa en les emissores respectives, la meva càrrega acadèmica
és molt més modesta: a la universitat vaig cursar un assignatura de relacions
internacionals i una altre d’història de les relacions internacionals. Ara bé,
en la primera vaig treure un excel·lent i en la segona una matrícula. No sé jo
si ell...
Per això no perdo l’esperança d’enfrontar-me algun dia amb una aula plena
de funcionaris de carrera per deixar-los anar aquella frase del peruà Sofocleto
que diu: “el veritable art de la diplomàcia consisteix a no perdre el càrrec”,
salaos.
Nota: el
professor insòlit del títol és una subtil (i inintel·ligible) referència al Dr.
Strangelove de la pel·licula de Kubrick “Com vaig aprendre a no amoïnar-se i a
estimar la bomba”. Una altra subtil i fosca referència als estralls que faria
la frase incendiària de Sofocleto en una congregació de funcionaris
responsables. Em sembla que no tindria prou fetge per cavalcar tan mortífer
artefacte; ni seria bo per a la meva salut.
