Aquest cap de setmana la mort de l’escriptora Harper Lee
em va enganxar llegint... Harper Lee. L’estranya novel·la, de títol
cabalístic—Ve y pon un centinela—, potser escrita abans que Matar un
rossinyol, que explica, en el·lipsi, què se’n va fer dels personatges que van ser
testimonis directes, o protagonistes, del judici del negre Tom Robinson (potser
hauria d’escriure afroamericà, però no seria ni de l’època ni del context).
Els estralls del temps que va de l'acció d'una novel·la a l'altre, a Maycomb, Alabama, segons llicència de
l’autora ha desdibuixat els personatges que sortien a la primera (o segona,
segons algunes versions), els ha furtat la innocència, sense violència ni
força, calladament. El sud resclosit ha entelat definitivament la llum que
semblava obrir-se pas durant aquell estiu conquerit per la infantesa. Jem ha
mort, Scaut ha estat domesticada, Calpurnia, que ha perdut tota esperança en
descobrir les contradiccions que s’amagaven darrera de la façana amable dels
Finch, envelleix i plora. Atticus, l’arquetip del pare que tots volíem tenir,
equilibrat i just, seriós i digne, intel·ligent i heroic, ha esdevingut un vell
artrític que s’esborrona quan recorda les antigues gestes, en un senyal
inequívoc de que el temps se li ha endut la gallardia. I “Boo” Radley, on és?
Què se’n ha fet del rossinyol fràgil i candorós? Doncs la calitja de la calor
surenya l’ha difuminat fins a fer-lo desaparèixer.
De petit vaig estar-me alguns estius en l’altiplà
castellà, d’on provenia la meva mare. Allà vaig ser testimoni d’un cas que em
va impressionar vivament i que, passats els anys, em va permetre copsar la
riquesa narrativa que s’amagava darrera d’un personatge tan secundari com el “Boo”
Radley de Matar un rossinyol . Per situar-vos, “Boo” és el personatge del jove discapacitat —que en
la pel·lícula va interpretar Robert Duvall— a qui son pare,
avergonyit i irat, amaga de dia. També en el meu llogaret de la Castella profunda,
una família tenia empresonat un jove que no tocava ni quarts ni hores (potser
no ho era tant de jove, ja que algú em va dir que en aquella època s’acostava
a la quarantena). Segons la maledicència, havia estat un nen alegre i viu. Tot va canviar un gelat matí d’hivern; abans d’anar a llaurar, va provar
de templar-se amb un got de cafè on havien caigut cendres. Aquell combinat tòxic
el va trastocar sense remei per tota l’eternitat. I la família, davant d’algunes
de les seves excentricitats, el va recloure en una petita habitació de la part
del darrere del seu modest habitatge. Aquell petit cau es va convertir en tot
un univers pel malalt, d'on no sortia mai. Només una petita finestra alta,
coberta amb una tela metàl·lica atapeïda, permetia l’escadusser pas d’una
claror somorta. Just per sota d’aquella finestra minúscula hi passava un rierol
on els nens anàvem a caçar granotes i crancs. La família havia deixat ensalvatgir
la vegetació en aquell punt, de manera que la petita finestra gairebé no s’entreveia
darrera una barrera infranquejable de bardisses. Amb tot, quan l’empresonat
sentia la fresa dels vailets caçadors udolava per cridar la nostra atenció, en
un intent va de comunicar-se, ja que, en sentir els seus crits, sortíem
esperitats a amagar-nos en algun racó.
Quan vaig llegir Matar un rossinyol, alguns anys
endavant, vaig recordar aquell jove discapacitat a qui la ignorància de la seva
família havia condemnat a un ostracisme corprenedor. I vaig lamentar no haver
estat tant valent com la Scout de Maycomb, Alabama, per rescatar-lo de la seva
presó feta de superstició i vergonya. Una oportunitat perduda de fer-me gran,
no gros, ni vell.
A Ven y pon un centinela, ja no hi ha lloc per a “Boo”
Radley. Monroeville (el poble de veritat de la Harper Lee en què s’inspira l’imaginari
Maycomb) ha crescut. La innocència del rossinyol ha estat arraconada. Una nova
classe mitjana, menys arrelada que les velles famílies i els seus antics
esclaus, ha anat fent fortuna i els seus hàbits petitburgesos contrasten amb l’antiga
prevalença terratinent. Però per tot ens topem, com sempre, amb els vells hàbits racistes: només la il·lustració pot redimir aquesta societat malalta.
Però els il·lustrats són massa ociosos o simplement s’han rendit. O han marxat,
com l’amic d’infantesa de l’escriptora Harper Lee, en Truman Capote, també
nascut a Monroeville, Albama. Ell i l’Scout, exiliats a la gran urbs del nord,
eren l’última esperança per a una jove escriptora desencisada. Divendres passat,
tot esperant, l’escriptora va morir; cap dels dos, ni l’amic ni el personatge,
havia tornat al sud, per a salvar-lo d’ell mateix.
