Ja han passat gairebé vint anys des que la llavors
primera dama del país més poderós del món va passar la vergonya de veure’s
humiliada en els mitjans de comunicació de l’univers sencer. El seu marit, l’emperador
del god bless America, va aprofitar-se de l’eròtica del poder per fer-se a una
becària enlluernada per la magnificència de l’escenari; deixarem els detalls
escabrosos a banda.
A la senyora Clinton aquella infidelitat va
fer que es guanyés la simpatia de l’opinió pública americana que, fins llavors,
la tenia per una tipa ambiciosa, setciències i malcarada. Ves per on, la Lewinski, ara harpia
aprofitada, va obrar el miracle de convertir la primera dama rapinyaire en
tendre xai en mans d’un barba-roja sense escrúpols. I, a sobre, el cop empàtic
final: la resignada cornuda i l’Amèrica tota van ser víctimes subsidiàries de les
mentires reiterades del marit president. Les banyes domèstiques havien crescut
fins a ornamentar el frontispici de l’imperi. Tots i cadascun dels americans eren
uns cornuts, des del més ric fins al més pobre; des de les mansions dels
Hamptons fins als suburbis de Detroit o de Los Angeles. I, per sobre de tots, la Hillary, mare i esposa
soferta, que es sacrificava pel bé de la nació, restant en l’escenari de la mortificació
fins acabar de repintar les parets tacades. En general, les civilitzacions
avançades acostumen a tractar millor amb les legítimes que les amants
sobrevingudes. Ja ho deia la lletra de The
other woman, la cançó que va fer popular la
Nina Simone i que havia escrit Jesse Mae
Robinson: “I mentre passin els anys/l’altra dona passarà la seva vida sola”.
Amb tot, el poble americà que és savi, malgrat
les aparences, mai va deixar de sospitar que la senyora Rodman havia estat el
principal cervell de l’operació que va situar al pocapena del seu home en la
presidència. Si no, de què hauria aconseguit arribar, amb les seves escasses qualitats,
fins al capdamunt de tot. Potser per això, per aquesta antipatia que restava
somorta en el subconscient dels americans, la Hillary mai ha estat una
bona candidata a res, quan aquest res depèn del veredicte de les urnes. Va ser
engolida fa vuit anys pel vendaval Obama, però també havia estat batuda abans
per altres contrincants menys robustos.
Ara ho torna a provar. Fins fa poques setmanes
era la principal favorita a les primàries del Partit Demòcrata. Però un iaio
flauta, que l’acusa de ser casta, li està posant difícil. El discurs d’aquest
aspiant és d’una extraordinària simplicitat: la senyora Rodman forma part del
reduït grup elitista, arrelat a Washington, que viu únicament per monopolitzar
el poder polític dels Estats Units, impermeable a les necessitats de la gent comú;
allunyat dels americans, dels seus anhels i dels seus desitjos. I l’exemple
primer d’aquesta ambició sense límits no el diuen, però està al cap de tots: la Hillary, que ja era la
presidenta de veritat quan el seu marit s’entretenia jugant amb la becària, mai
ha volgut renunciar a la mamella del poder, que, per la gent com ella, raja
llet addictiva.
Cal advertir, però, que, si la Hillary enlloc de ser una
dona fos un mosso cepat, ningú trobaria malament que s’hagués quedat a la
capital, un cop coneguda la infidelitat, per comptes de tornar a Arkansas a fer
catúfols i pastissos de grosella. La societat americana segueix essent
conservadora i masclista si fem servir els estàndards europeus. A Alemània, per
exemple, no els ha fet res triar la senyora Merkel per dirigir el govern. En
això de la igualtat de sexes, els EUA tenen un no se què de Mediterrani.
Anècdota que no ve massa a tomb: A l’estiu de
l’any 1982, el del mundial del Naranjito, la
Nina Simone actuava al Parc de la Ciudadela de Pamplona.
En aquella època, jo passava els estius en aquesta ciutat navarresa: treballava
en el que podia i mai tenia un duro a la butxaca. Amb alguns amics havíem fet
plans per anar al concert de la cantant americana, però a última hora em vaig
quedar a terra perquè no vaig aconseguir prou diners per a pagar-me l’entrada.
Recordo que una parella de germans amb qui em feia es van oferir a pagar-me la
diferència que en faltava. Però jo era jove i orgullós: els vaig donar
educadament les gràcies i em vaig resignar a no veure la Simone. Al final va resultar
que aquell concert va ser un absolut desastre: la cantant es va presentar
borratxa (indisposada si ho preferiu) i no va ser capaç de cantar ni un de sol
dels seus èxits. De veritat que em va saber greu pels meus amics, de fet mai
més he pogut sentir ni un bri de benvolença per la Simone, tot i reconèixer-li
el seu insòlit talent. Per tot plegat, doncs, us recomano una versió de The
other woman diferent, la que van adaptar l’Elvis Costello i la sueca Anne Sofie
von Otter, oriünda d’un país que no fa tants miraments en l’ordinal de les
dones, potser perquè les respecta
Aquí us deixo l’enllaç de la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=GODFH_jd_w8&list=PLKUBr6pr_Fm3fn7f5WoPBX4hSzsVwdyAq
