La generació dels meus pares va estalviar-se l’ensurt de la Rita valenciana. Ells només van
conèixer una Rita famosa: la Pavone, una piamontesa pèl-roja i menuda que va
convertir-se en la veu femenina del ye-yeisme transalpí (la masculina va ser-ho
el camaleònic Adriano Celentano). La Pavone va aconseguir una gran celebritat de
ben joveneta, amb una imatge entremaliada i enèrgica que va captivar l’Itàlia
dels anys 60 que, poc a poc, superava la depressió post bèl·lica i tornava a la
jovialitat tòpica que tothom suposa als italians.
L’any 1964,
potser mal aconsellada, va tenir la gosadia de fer una versió italiana d’un
himne del cantautor americà Pete Segeer, If a had hammer. L’adaptació de la
Pavone va despullar l’original de tota seva càrrega simbòlica i reivindicativa,
convertint-la en una intranscendent tonada per ser ballada una tarda de
diumenge. Datemi un martello deia coses que no tenien ni solta ni volta, ni
eren massa gratificants: “dóna’m un martell, què ens vols fer? Vull pergar-li
al cap...”. Així, doncs, l’angelical Rita Pavone mostrava una inclinació crim
de Texas, canviant la serra mecànica pel martell.
L’altre Rita coneguda,
la contemporània, la Barberà, sembla haver aconseguit un martell ben gros i,
amb fúria desfermada, per comptes d’esberlar caps, s’està dedicant a esmicolar el
prestigi de l’agrupació valenciana del seu partit, el Popular: una tropa de delinqüents
que operaven des de les institucions, sota els auspicis del germà gran que viu
a Gènova, el carrer, a tocar de l’Audiència Nacional; sempre és guanya en
qualitat de vida quan la feina no cau massa lluny de casa.
La Mònica Oltra
declarava fa uns dies que l’últim servei que el PP havia fet a València havia
estat fer-los passar la vergonya de ser considerats el paradís de la corrupció.
I això que encara no havia tingut oportunitat de sentir el cunyat de la Barberà
amenaçar la seva dona amb córrer-la a hòsties per haver ajudat a finançar
il·legalment el partit, així de textual, així de cru, així de repugnant.
Mariano Rajoy, mentrestant,
plora com un pallús per allò que no ha sabut defensar com un polític sensat. Cuirassa
la Rita per evitar-li la vergonya d’un judici ignominiós i queda, una vegada més,
com el gran timoner de la depravació política nacional; és una nova versió del “resiste,
Luis (Barcenas)”, aquest cop fent servir l’armadura de l’aforament
parlamentari.
A la València
italianitzada, o hauríem de dir sicilianitzada?, li va bé la lletra absurda,
grotesca i ridícula de Datemi un martello. Tant de bo que siguin capaços de
recuperar la poètica i la bellesa de If a had hammer, encara que sigui cantada
per la innocent Rita, la Pavone és clar.
Nota: Per aquells que teniu una curiositat irresistible, podeu trobar la cançoneta de la Pavone en següent enllaç (fixeu-vos bé en la coreografia dels nois que acompanyen la cantant, en van aprendre a Gènova): https://www.youtube.com/watch?v=kJ7WkcpXvmc#
