Si després
d’haver compartit una estona amb monsieur Lemaitre i d’haver-lo escoltat,
alguna persona us preguntés com penseu que l’escriptor parisenc passa les nits
d’hivern a casa seva, potser respondríeu que us l’imagineu assegut en una
butaca d’orelles, amb un llibre a les mans, un infusió fumejant en una tauleta
a l’abast, acaronant un gat que reposaria a la seva falda i acompanyat d’una
esposa que llegeix Le nouvel observateur,
amb una copeta de vi aprop. Potser completaríeu l’escena amb alguna referència
al seu vestuari: una bata de cotó i sabatilles de quadres folrades; i qui sap
si també ens explicaríeu que a l’equip de música sona una peça de
Satie. En resum, segur que descriuríeu una escena de placidesa petitburgesa: un
home bo, sense cabòries ni maldecaps, fent temps per anar a dormir, còmodament
instal·lat en el bouchon (embús) mental
que Lenin atribuïa a aquells que viuen sense l'ambició de la justícia social.
Si a més d’haver
conegut superficialment el senyor Lamaitre en una trobada pública, l’haguéssiu
llegit i, després de fer-ho, us preguntessin com us l’imagineu a mig matí en
trànsit per escriure una de les seves novel·les, us entraria una suor freda i
convertiríeu al petitburgès assossegat i inofensiu de la nit anterior en un
autèntic assassí en sèrie, cruel com pocs, sanguinari, salvatge, atroç,
despietat, brutal i escatològic. Com es poden fer tantes destrosses amb un
teclat inofensiu? Com pots enfrontar els personatges, a qui has donat vida, a
tanta maldat i tant d’horror? I potser ara, en descriure el seu aspecte
parlaríeu de cabells esbullats, ulls injectats en sang, roba rebregada, els
peus nus, i escuma resseca als llavis.
Pierre Lemaitre
és un tros d’escriptor com n’he conegut pocs. Domina com un mestre l’economia
narrativa, és capaç d’explicar allò més horrible amb la prosa més perfecta,
descriu amb exactitud mil·limètrica i encara que pugui semblar mentida,
matant-los, torturant-los o escarnint-los, estima els seus personatges.
Sobretot el Camille Verhoeven, el nan policia que estudia les escenes dels
crims des d’una perspectiva infantil, la que li permet el seu metre
quaranta-cinc, i que, quan seu per escoltar al seu equip d’investigadors o per
interrogar a testimonis i sospitosos, no li arriben els peus al terra.
Lemaitre treu
importància a l’allau de premis que ha rebut en la seva curta carrera com a
escriptor. Només en destaca el Goncourt, que va rebre l’any 2014 per la
novel·la Au revoir là-haut (Ens veurem allà dalt). Ell diu, amb una certa
fatalitat, que el més prestigiós premi de les lletres franceses mai l’hagués
guanyat amb una de les seves novel·les negres. Deu tenir raó; però no és menys
cert que l’estructura narrativa d’aquesta obra multipremiada és molt similar a
la que podem trobar en la saga Verhoeven, inclòs aquest punt d’ironia
desengreixant que impedeix que deixem els seus llibres a mig llegir,
horroritzats per tanta maldat. Fixeu-vos com comença Nos vemos allá arriba (traducció al castellà):
“Todos los que pensaban
que aquella guerra acabaría pronto habían muerto hacía mucho tiempo.
Precisamente a causa de la guerra. Así que, en octubre, Albert recibió con
bastante escepticismo los rumores sobre un armisticio. Les dio tanto crédito
como a la propaganda del principio, que aseguraba, que las balas de los boches
eran tan blandas que se estrellaban contra los uniformes igual que peras
pesadas, y provocaban las carcajadas de los regimentos franceses. En cuatro
años, Albert había visto la tira de tipos muertos de risa por el impacto de una
bala alemana”.
Notes: De la saga Verhoeven podeu trobar traduïts: Irène, Àlex i Rosi & John. També s'han traduit Ens veurem allà dalt i Vestido de novia.
Pierre Lemaitre ha participat aquesta setmana en la trobada BCNegra 2016. Va ser molt divertit escoltar-lo. Però també va deixar anar que, de moment, no tornaria al gènere negre. En Paco Camarasa va demanar-li que s'ho repensés. Ja veurem què passa.
El club de lectura de novel·la negra de la biblioteca pública d'Olesa de Montserrat comentarà Irène en la trobada del dia 13 de febrer, a les onze del matí. Jo, de vosaltres, no em perdria els pentinats pèls de punxa dels membres del club.
