Mr. Bojangles, l’excepció en la fractura generacional

Fins no fa molt era habitual que en els principals actes de campanya electoral hi hagués lloc per a l’aparició estel·lar a alguna vella glòria de la formació que l'organitzava. Si es tractava d’un càrrec institucional, millor. Fraga, Pujol i González, per exemple, havien protagonitzat alguna d’aquestes compareixences públiques, on l’avi en qüestió gaudia de butlla per dir-les de l’alçada d’un campanar. Amb l’excusa que la carrossa ja no hi toca o, encara més sovint, que sap més el diable per vell que per diable, quan alguna d’aquestes patums s’enfilaven a l’escenari electoral, els índexs d’acceptació dels missatges pujaven com l’escuma. Darrerament, la visibilitat de “carcamals” ha patit una davallada més que significativa. El rellotge biològic, naturalment, és en part responsable d’aquesta invisibilitat, però no només. El qüestionament creixent del període de transició engegat a la mort del dictador, el col·lapse de l’estructura constitucional bastida aleshores, la projecció d’una imatge dels líders polítics dels anys 80, a mig camí entre el cinisme i la hipocresia, tot plegat ha contribuït al fet que moltes formacions polítiques considerin tòxica la presència d’aquestes velles patums en els actes o la publicitat de campanya. Pujol, Roca, Carod-Rovira, Rato, Aznar, González, Solana o Serra, per diferents motius, han esdevingut verí en la recepta de projecció pública que els seus partits volen cuinar. Però no són els únics. Altres dirigents més joves, prematurament jubilats, també han estat arraconats o directament enterrats sota tones d’oblit: Zapatero, Puigcercós, Camps, Ibarretxe. O s’hi han enterrat ells mateixos, perplexes davant el naufragi de les seves formacions.

Només un antic capitost resisteix estoicament el tsunami que devasta la memòria dels partits polítics que es volen 2.0. Sí, Artur Mas no acaba de fer el pas enrere; ni a Convergència, val a dir-ho, el volen retirar. Potser perquè, com qui diu, encara no fa quatre dies que va plegar. Potser perquè el partit encara no ha consolidat un successor amb prou garanties, o potser perquè l’actual fragilitat de la formació desaconsella exposar-la als cops d’aire d’una transformació traumàtica. Potser perquè la corrupció institucionalitzada encara no l’ha tacat prou. Potser perquè vol tornar i els seus correligionaris el veuen com l’únic amb prou tremp per conduir el carro en mig del pedregar. Qui sap per què? Però la veritat és que Mas és l’ombra d’Homs en tots els actes de la campanya pel 26J. Convergència no l’amaga, transmetent la idea que forma part del seu patrimoni net.

Ahir, sense anar més lluny, a les escales de la catedral de Tarragona, davant d’una audiència escadussera, ai, las! com diria la Rovira, el tàndem Homs-Mas va tornar a comparèixer —per cert, flanquejats per Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa que en tota la història més ha contribuït a la desfeta convergent, amb la seva defensa del monument franquista de l’Ebre i la cartelleria de les eleccions del mes de desembre, la més lletja de la història universal de la democràcia, només superada per la de la també convergent Mercè Jou, l’any 2011, i la del Bloc Olesà de l’any 2007, on jo hi sortia i de la que espero que no quedi cap vestigi—. Homs i Mas, doncs, van ser els plats forts de l’acte de Tarragona, a les escales que pugen fins la catedral. 

(Quina mania de fer els actes a cel obert! Si no et garanteixes la presència massiva de seguidors, corres el risc de transmetre una imatge de liquidació imminent. Precisament la que van difondre els representants del centre dreta català, accentuada pel contrast de l’acte d’ERC a Amposta, amb la plaça plena i el Rufián ben pentinat).

Tot podria haver canviat, però, si Homs s’hagués marcat un Robbie Williams. Un número d’impacte d’aquells que donen la volta al món i, qui sap, poden canviar el signe d’una campanya que té tota la pinta d’acabar, per a ell, amb sanglots i llàgrimes en qualsevol sala del Majestic, si encara els arriben els diners per llogar-la la nit electoral. Us imagineu al Quico Homs, micròfon en mà, atacant els compassos de Mr. Bojangles, la popular cançó que parla d’una vella estrella de la dansa vinguda a menys? I us imagineu al Mas, al darrera, fent de Mr. Bojangles, marcant-se uns passos de claqué aprofitant els graons de la plaça? Ah! això sí que podria dinamitar les expectatives creixents dels podemites i l’autocomplaença eufòrica dels populars. I, a més, podria potenciar el discurs sentimental dels convergents i la projecció pública de l’antic president, amb una apel·lació directa al tracte injust que es dispensa als venerables jubilats quan els focus s’apaguen.

Comproveu doncs que la fractura generacional que ha obert un abisme entre els nous i els vells polítics, encara manté un pont que els comunica: el Mr. Bojangles de la metàfora marinera, l’Artur Mas que no pot deixar de ballar, encara que sigui a canvi de les molles del banquet de la nit del 26 de juny.

P.S.: En cap paràgraf d’aquest article he mencionat Julio Anguita. No ho he fet, de manera absolutament conscient, perquè m’espatllaria l’argument central. Ell és l’autèntica excepció, és encara un veritable referent per a les noves generacions que si el mantenen en zona fosca no és per raons de descrèdit personal o incoherència ideològica, sinó perquè tenen por que els renyi.

De la cançó Mister Bojangles se n’han fet moltíssimes versions des que va ser composada a meitat dels anys seixanta per Jerry Jeff Walker. Entre d'altres les de: Nitty Gritty Dirt Band; SammyDavis Jr.; Nina Simone; John Denver; la versió del musical Fosse... Totes les podreu trobar a youtube.