L’edició 2016 del
festival BCNegra, promoguda un any més pel lletraferit Paco Camarasa, valencià eminent empadronat a Barcelona, va programar amb molt d’encert un homenatge a qui, segons
la meva humil opinió, ha estat un dels escriptors més inspirats de la
literatura en castellà del traspàs de mil·lenni: Rafael Chirbes. Un rodamón
arrelat contradictòriament al País València —o Comunitat Valenciana, per procurar
aixecar menys ampolles de les que aixecaré amb aquest article—, que va saber
retratar com cap altre l’assolament moral i ètic d’una societat embadalida per
les falses lluentors d’una il·lusió òptica. Escriptor capaç de conrear una
literatura estètica amb les pitjors llavors de la condició humana.
Per parlar-nos de
Chirbes i, també, per disseccionar el cos present de la corrupció valenciana es
van aplegar tres joves escriptors d’aquelles
contrades: Xavier Aliaga, Joanjo Garcia i Juanjo Braulio. La moderació, o més
aviat l’exhortació, va anar a càrrec de David Fernández, un polític bo de veure
(en sentit figurat), exemple de representant electe que és capaç de llegir amb
profit; una espècie no massa comú, val a dir-ho.
Tots quatre, proveïts
de bates blanques i guants quirúrgics, van fer l’autòpsia d’una societat civil descomposta
per anys d’orgies il·lusòries, en què la música sortia d’un melòdic corn de l’abundància
i la lletra era plena de substantius derivats de cobdícia, un cant "a la lleialtat que es converteix en vassallatge
i servilisme”. Una societat, capaç d’arrencar-se les pròpies entranyes
sense tenir en compte que l'ostentació omple les artèries de greix i no alimenta.
La València on circulaven bòlids a tota castanya els matins de diumenge i els
dilluns es col·lapsava a pas de carraca; el mar on les autoritats presumien de fer navegar els vaixells més estilosos
i, un cop acabada la competició, feien mans i mànigues per anorrear el barri mariner; la
ciutat que rebia el Papa amb escenografia nurembergiana i que, alhora,
enterrava sota tones d’indecència els cadàvers de les víctimes del transport
metropolità, no fos cas que “la realitat espatllés el moment de glòria
universal”, a major profit de l’infant Urdangarin; la capital que va nomenar cònsol
un cavall.
Cap dels ponents,
però, va ser capaç d’explicar on pot trobar València la solució als seus mals ni
quines eines fer servir. David Fernández hagués pogut explicar que una Comissió
d’investigació parlamentària sobre el frau, l’evasió fiscal i les pràctiques
polítiques no serveix per altra cosa que no sigui per a tenir un nou motiu per
avergonyir-nos d’alguns dels nostres representants polítics (gairebé tots, els
investigats i es investigadors). No sé perquè vaig arribar a pensar que els
tres escriptors valencians li proposarien a David Fernández presidir una
comissió d’aquestes a València. Si ho haguessin fet, jo m’hagués aixecat per
impedir-ho: el cupaire, que va ser capaç de sobreviure al clan Pujol, estic
segur que sucumbiria davant Rita Barberá deixada anar.
La d’ahir va ser
una taula on el PP va rebre de valent, com no podia ser d’altra manera. Però on
la societat civil valenciana també va endur-se la seva dosi de retrets i
crítiques: no hi ha corrupció grossa sense misèries petites; els corruptes d’elit
triomfen si entre el públic en comptes de rebuig desperten admiració i les seves potinades,
enveja. Com algú va dir, en el marc de la festa anual de la literatura policíaca
i de misteri, “no hi ha res de més negre que l’ànima humana”.
Recomanacions:
Del gran Rafael Chirbes destaco dues de les seves novel·les, tot esperant la
publicació de la seva obra pòstuma aquesta primavera. Són “Crematorio” i “En la
orilla”. Aquells a qui us agradi la bona literatura, amb tocs negres, no us les
hauríeu de perdre.
Dels escriptors presents a la taula només he llegit “Tota la terra és de vidre” de Joanjo Garcia, i també us la recomano.
