Salvador Prat: Dilluns de vigília

Salvador Prat: Dilluns de vigília: Els àugurs de la meteorologia pàtria havien anunciat un cap de setmana de ciclogènesi explosiva, on el cel poc menys que ens havia de c...

Dilluns de vigília

Els àugurs de la meteorologia pàtria havien anunciat un cap de setmana de ciclogènesi explosiva, on el cel poc menys que ens havia de caure a sobre. També els profetes, vestits d’analistes saberuts, havien pronosticat un dissabte d’estomacada per a Bernie Sanders en les primàries demòcrates de Carolina del Sud. I tots dos l’han encertada: la ciclogènesi ens ha passat per sobre i l’avi de Vermont ha caigut amb estrèpit. L’empat tècnic s’ha trencat a l’estat sureny, on la candidata oficial ha distanciat al seu oponent en gairebé cinquanta punts de vot popular. Ara ja només falta que la desfeta es torni irreversible demà dimarts, després del dilluns de vigília. 

PARTIT DEMÒCRATA
Data	Estat	Hillary R. Clinton		Bernie Sanders
1 de febrer	Iowa (44 delegats)	49.9	23	49.6	21
9 de febrer	New Hampshire (24 delegats)	38.0	9	60.4	15
20 de febrer	Nevada (35 delegats)	52.6	20	47.2	15
26 de febrer	South Caroline (53 delegats)	74.5	39	25.5	14
TOTAL			91		65

Això del pobre Sanders ja es veia a venir. L’aparell del partit, sota el que va aixoplugar la seva candidatura indiscutiblement sense etiqueta, era massa poderós per deixar-se menjar el terreny per un heroi geriàtric, romàntic i utòpic. La senyora Rodham-Clinton respira alleugerida: té la nominació a tocar i ja pot concentrar-se a fotre llenya a tot republicà que es mogui. El que resta de primàries semblen un pur tràmit que portarà a l’entronització de l’ex primera dama en la convenció demòcrata del proper mes de juliol. Queda, però, en l'aire, saber quines de les propostes de govern de Sanders incorporarà la Hillary al seu programa, si és que n’incorpora cap.

I queda conèixer, igualment, què faran els partidaris del senador: seguiran mobilitzats, ara en favor del guanyador del bàndol demòcrata, o tornaran a casa i a la callada indignació que els va empènyer a emergir per a recolzar-lo? I la nova generació de joves que li feien costat, posaran el seu talent al servei de la senyora Rodham-Clinton o passaran a engrossir les files dels desafectes pels segles dels segles? Es recuperaran d’aquest primer disgust polític o es convertiran en una generació hostil cap a un sistema que rebutja les seves pretensions i les titlla de quimèriques i, fins i tot, nocives.

Davant la desfeta que s’aproxima no puc deixar d’imaginar-me el meu vell mestre (de qui us parlava en una entrada anterior) com un modern Xenofont fent l’apologia de Sanders, trist davant la fi de l’alenada d’aire fresc que bufava des de Vermont. I com l’antic historiador grec va fer amb Sòcrates, dient en el seu honor aquestes paraules: “quan penso en la saviesa i noblesa d’esperit d’aquell home, no puc estar-me de recordar-lo ni puc deixar d’elogiar-lo”.  

   

Notes sobre les propostes programàtiques de Bernie Sanders:

Programa econòmic

Elaborat sota la batuta de Gerald Friedman, Universitat de Massachussets, planteja tot un seguit de reformes de gran abast que haurien de fer possible un creixement sostingut de l’economia americana al voltant del 5% anual i la disminució de la taxa d’atur fins a nivells del 3,8%. Tot amb un objectiu principal, que alhora és una condició per aquest creixement: la redistribució equitativa de la riquesa nacional i la recuperació de la classe mitjana delmada per la crisi econòmica i les errònies mesures preses per fer-li front, des de governs demòcrates i republicans. Cal advertir, però, que tots els candidats de tots els partits diuen que es volen posar la bata blanca de metge de cures intensives, per recuperar el pols d’aquesta classe mitjana moribunda (qualsevol diria que la supervivència del capitalisme es troba en mans de la petita burguesia, tal com va avançar fa un segle el soviètic Preobrazhenski, quina paradoxa!).

Els remeis receptats per Sanders són ben diferents als dels seus contrincants, ja que la lluita contra la desigualtat, “el problema de 99% de la població”, és el seu principal ítem de campanya:

1.   Vol incrementar l’ingrés mitjà dels treballadors americans. Per a fer-ho possible planteja el creixement del salari mínim. Suposo, benvolguts lectors, que us sonarà a proper el fet que hi ha una quantitat cada vegada més nombrosa de treballadors que, a causa del baix nivell retributiu de les seves feines, viuen per sota del llindar de la pobresa (segons les xifres fetes públiques per l’equip de Sanders, aquesta afecta a un 28% dels infants americans). I tot això en un país que té una xarxa de seguretat social molt menys espessa que les que coneixem a Europa.

2.   Política impositiva: Pretén incrementar la progressivitat dels tributs sobre els ingressos —ara existeix un topall del 39,6% en el tipus marginal per a quantitats per sobre dels 400.000 dolars d’ingrés. Sanders vol incrementar aquest tipus marginal fins al 50%—; proposa augmentar, “de manera raonable” la càrrega impositiva a les grans corporacions, els anomenats impostos corporatius; planteja crear un nou impost contra l’especulació financera, el filibusterisme dels grans bancs i els voltors de Wall Street —anomenat Impost sobre la transacció financera, una mena de taxa Tobin—.

3.   Reducció del pressupost de Defensa.

Naturalment, els republicans també es troben a anys llum dels plantejaments de Sanders, però la desqualificació més ferotge li ha arribat de les pròpies files demòcrates. Krueger y D’Andrea, els gurus econòmics de la senyora Rodham-Clinton no han estalviat crítiques i desqualificacions. Diuen que els números no quadren i que la magnitud  la despesa afegida (aquí cal incloure el cost d’altres propostes de les que parlaré més endavant) pot provocar la fallida del sector públic americà. Amaguen, però, que aquestes tres propostes incomoden els grups de pressió que financen la campanya de la seva candidata.

Programa social

A l’increment del salari mínim al que ja m’he referit, cal afegir-hi una política expansiva de la migrada xarxa de seguretat social. Aquí coincideix amb l’altra candidata demòcrata, però el programa de Sanders és molt més ambiciós i, si se’m permet l’expressió, molt més transgressor.

També té molt d’interès la seva proposta en millores educatives, on destaca la introducció de la gratuïtat de l’ensenyament universitari públic. Segons el senador de Vermont, l’augment de les taxes universitàries —en bona mesura provocat per l’excés de finançament privat, que ha permès apujar quotes gràcies al coixí d’uns crèdits que han acabat impedint l’accés als joves amb menors nivells d’ingressos familiars—, i el desballestament de bona part del sistema de beques per motius econòmics, han allunyat un nombrós segment de la població juvenil del món acadèmic. Atenció perquè Sanders argumenta sense embuts que l’educació és un bé públic.

Inversions en infraestructures   

El candidat, que es diu hereu de Franklin D. Roosevelt, planteja una sort de neokeynessianisme, amb la proposta de tirar endavant un ambiciós programa d’inversions públiques. Les xifres que posa sobre la taula fan venir vertigen i tot: una despesa d’un bilió de dolars anuals durant cinc anys que permetin recuperar el patrimoni públic malmès per dècades d’abandó. I aquí, en la crítica, reben els rivals republicans, però també els predecessors demòcrates; Obama i Clinton inclosos. Malgrat que, segons assegura el candidat Sanders, aquest programa permetria la creació de 13 milions de llocs de treballs, els assessors de la Hillary s’han llençat contra ell, acusant-lo de demagògic i irresponsable. Com es pagaria aquesta factura gegantina?.- han cridat als quatre vents tot mostrant la seva incredulitat i no poques dades. Sanders ha respost amb un lacònic riquesa genera riquesa i els ha engegat a consultar els manuals d’història econòmica, que trobaran a la secció crisi del 29.

Regeneració democràtica   

L’opinió pública americana no té la sensació d’ofec polític per culpa de la corrupció que a nosaltres ens tenalla. Existeix, això sí, un creixent sentiment de desafecció cap a la classe política que ve provocat pel fet que, cada vegada més, un molt nombrós segment de ciutadans empobrits senten que el govern i les institucions federals dediquen bona part del temps a defensar els interessos de les grans corporacions i dels grups de pressió, mentre obliden les necessitats de la gent i del ciutadà mitjà; una sensació cada cop més accentuada que l’ascensor social no funciona bé i que en el país de les oportunitats cada vegada ni ha menys per a la majoria de la població. Davant d’aquest “empobriment democràtic” i “l’oligarquia del multimilionaris”, Bernie Sanders proposa acabar amb la despesa il·limitada de les grans corporacions a favor d’algunes opcions polítiques, tot criticant aquesta mena de “suborn legalitzat” que juga contra l’interès públic. Considera que la darrera modificació legal per tal de controlar aquestes aportacions ha estat un frau, ja que, si bé ha posat topalls a les aportacions directes, ha seguit fent els ulls grossos a l’activitat dels anomenats Comitès d’Acció Política, on aquestes despeses no tenen límit.

En aquest aparat, cal destacar també una iniciativa en favor del finançament públic del processos electorals, que significaria una menor despesa i, per tant, una menor dependència dels fons aportats pels grups privats.

Finalment, i no menys important, el senador Sanders planteja una reforma del sistema electoral per tal d’acabar amb el bipartidisme extrem del torn demòcrates republicans. Aquesta modificació passaria per l’aplicació d’una fórmula també majoritària però introduint el concepte de vot preferencial, on s’hauria d’indicar en la papereta l’ordre de preferència dels votants respecte dels candidats. Posteriorment, s’anirien eliminant en successives rondes els que tinguessin menys vots. Aquests anirien a parar a l’elector que sobrevisqués.

Exemple:    Papereta: L’elector assigna el següent ordre:    

Candidat A: 3

                                      Candidat B: 1

                                      Candidat C: 2

                                      Candidat D: 4

Fet el primer recompte, resulta eliminat el candidat B, precisament aquell a qui el nostre votant preferia. En aquest cas, el seu vot passaria al candidat C, com a segon preferit.

L’assignació, però, es faria per blocs. Els sufragis del candidat eliminat passarien a qui majoritàriament haguessin designat els seus votants com a segona opció. I així fins arribar a la ronda final entre els dos últims candidats.

Salvador Prat: Feel the Bern

Salvador Prat: Feel the Bern: Un professor ho serà per sempre, malgrat que els coneixements envelleixin potser més de pressa que el cos. Trobar a un vell mestre, pa...

Feel the Bern

Un professor ho serà per sempre, malgrat que els coneixements envelleixin potser més de pressa que el cos. Trobar a un vell mestre, parlar-hi, fer un cafè i repassar la trajectòria respectiva des que vam perdre’ns la pista; fer memòria sense rendir-se a les emocions i descobrir que encara compartim interessos similars, en una era civilitzatòria diferent, és d’allò més gratificant. I que, malgrat les xacres, la lleu tremolor de mans i la barba mal rasurada, encara sigui capaç de dir-te que no xalava tant amb les eleccions presidencials americanes des de que va col·laborar en la campanya de McGovern, l’any 72, és senzillament deliciós.

El meu professor, ara ancià venerable, diu que encara no ha entès com el poble americà va preferir un tros de fusta amb orelles, Richard Nixon, al polític cabal, honest i solvent que era el senador per Dakota del Sur, George McGovern. M’explica la il·lusió que traspuaven els mítings de la candidatura demòcrata, la vitalitat alegre de la joventut que hi col·laborava, farta de la guerra del Vietnam i de la gegantina despesa militar del govern federal, escandalitzada perquè la pobresa guanyava terreny i els drets civils seguien essent trepitjats als estats del sud. Uns actes que acabaven amb l’Ob-la-di, Ob-la-da dels Beatles, no perquè la seva lletra absurda amagués cap missatge transcendent, sinó perquè volien oblidar les inhibicions i somriure d’orella a orella.

Malauradament, el vot popular va penalitzar la jovialitat de McGovern i els seus partidaris, tot donant a Nixon una de les majories més folgades que es recorden en la bicentenària democràcia americana.

-      Em va costar molt superar aquell disgust.- confessa el mestre passats més de quaranta anys.- Només amb Obama vaig començar a sentir que el llegat d’aquells anys no s’havia acabat de perdre... Però al pobre Obama li han posat tota mena d’entrebancs. Potser ara, amb el Bernie Sanders... Clar que encara ha de passar el tràngol de les primàries demòcrates...

Així doncs, amb el temps una mica just, abans de que la maquinària del Partit Demòcrata l’esclafi, i per fer content el meu professor i a d’altres amics que li tenen molta llei, m’ha arribat l’hora d’analitzar el fenomen Bernie Sanders.   

Començaré per la dermis, la imatge que projecta, i deixaré per un altre dia el moll de l’os, les propostes programàtiques, curiosament molt similars a les que defensava McGovern, l’any 72, salvant l’abisme temporal que les separa. I en el benentès que sense ambdós aspectes no es pot entendre l’acceptació o el rebuig que el senador de Vermont genera.

Repassem alguns dels seus atributs epidèrmics:

Edat  

Bernie Sanders presenta candidatura amb setanta-quatre anys d’intensa activitat política a les seves espatlles. Aquesta dada biogràfica en altres circumstàncies, si tingués davant algun altre candidat més dinàmic i jove, podria haver estat un obstacle insalvable. Però la seva rival demòcrata és la Hillary Rodman Clinton, una dona amb una trajectòria política i vital quasi tan llarga com la seva i que, a més, presenta com un actiu la condició de iaia acabada d’estrenar. Per la banda republicana, les coses són una mica diferents pel que fa a l'edat, però la seva joventut corporal queda parcialment oculta per l’obsolescència dels seus plantejaments arcaics.

Experiència     

La principal diferència entre Sanders i Rodman Clinton es troba en el fet que el senador de Vermont ha picat pedra des dels nivells inferiors de l’administració pública. Primer en la lluita en favor dels drets civils, més tard com alcalde de Burlington (Vermont), amb una gestió que el va convertir en un dels millors batlles dels Estats Units, després com a congressista del seu estat i, finalment, ocupant un dels dos seients territorials en el senat federal. Aquesta llarga trajectòria explica que avui sigui el senador junior de Vermont, el de menys antiguitat, malgrat els seus setanta-quatre anys fets. La senyora Rodman és tota una altra cosa, encara que entre les seves notes biogràfiques podem trobar que va ser companya del meu professor en la campanya presidencial de McGovern. Qui ho hauria de dir!

Militància

Ja sé que algú m’acusarà de parcialitat, de subjectivitat repulsiva o de ceguesa voluntària, però penso que el principal atractiu de Bernie Sanders es troba en el fet que és un polític independent, sense etiqueta. En l’actualitat, presentar-se davant l’electorat sense la màcula d’una militància partidista prèvia, posant èmfasi en el caràcter lliure de les opinions pròpies, aliè a la cotilla d’un encasellament grupal, és un actiu inqüestionable, que no allunya l’elector sinó que l’apropa. Genera una identificació superior el candidat enfrontat a la nomenclatura d’un partit que el candidat que hi està integrat. La immensa majoria dels americans no són membres actius de cap formació política. Encara més, els principals partits i els seus dirigents, com pràcticament a tot arreu, són objecte de rebuig i desconfiança. Que Bernie Sanders es presenti com a independent lliure pensador, no és causa del repudi de l’opinió pública. Al contrari, aquesta independència el projecta i l’apropa a una majoria dels electors potencials.

La pregunta que ara us estareu fent, molt probablement, és per què Bernie Sanders, l’independent, es presenta a les primàries del Partit Demòcrata. L’equip de Sanders ho justifica amb dos arguments: el primer, pragmàtic, parla d’una col·laboració fluida i profitosa, en els darrers anys, entre el senador aïllat (només hi ha un altre senador independent) i l’estructura partidista demòcrata; el segon argument, instrumental, afirma que només des de la integració en una grup polític consolidat és possible competir, amb possibilitats, per la presidència dels Estats Units. Tot plegat té diversos problemes:

1.   En les primàries demòcrates voten principalment militants demòcrates que no consideren l’independent Sanders com un dels seus, encara que hi hagi moltes coincidències ideològiques.

2.   La nomenclatura demòcrata considera el senador Sanders com una mena de marcià intrús en el seu propi univers. Fins al punt que més de quatre-cents càrrecs institucionals del partit ja han fet públic el seu suport explícit a la senyora Rodman. I aquesta és una dada molt important, ja que tots aquests càrrecs conformen el col·legi de superdelegats demòcrates, amb dret a vot en la convenció del mes de juliol, que haurà d’escollir al candidat demòcrata a les presidencials dels Estats Units. Per tant, la candidata Rodman Clinton, parteix amb una avantatge inicial de més de 400 vots que si alguna cosa no són és populars.

3.   Les posicions crítiques del senador de Vermont, també l’enfronten amb bona part de l’anomenat aparell professional del Partit Demócrata; els assessors i experts que han col·laborat amb el diferents governs demòcrates i els seus representants a les institucions. Aquest no és un tema menor, ja que mentre els candidats republicans fan una crítica ad hominem del programa econòmic de Sanders, un retret universal i fal·laç que es fixa més en l’emissor que en les propostes mateixes, els assessors demòcrates fan una crítica raonada que intenta desacreditar l’oferta econòmica de Sanders des d’una suposada destresa tècnica i una experiència contrastada.

Campanya      

La manera que Bernie Sanders té d’acostar-se a l’electorat demòcrata recorda molt l’apropament desinhibit amb què McGovern va voler captivar als americans l’any 72. Llavors i ara, els grans protagonistes són els electors més joves. El senador de Vermont està arribant als seus potencials votants gràcies a l’ascendent que té sobre el col·lectiu que millor domina l’ús de les noves tecnologies. Aquí potser convindria analitzar la importància de l’aparició d’un nou paradigma en comunicació política que està capgirant l’escenari anterior, però aquest no és l’assumpte de què tracta el present article. Amb tot, cal dir que, en aquest nou escenari, es produeix l’aparició de nous actors que estan guanyant protagonisme públic dia a dia. En el cas de la campanya de Sanders, es tracta dels millennials, tota una generació castigada per la crisi econòmica que, des de posicions crítiques, independents i no militants, ha decidit participar activament en política. El senador de Vermont, declarat defensor de l’antiga classe mitjana, depauperada, empobrida i ignorada per bona part de l’actual classe política, ha connectat com cap altra candidat amb aquest grup. Els seus activistes estan projectant al candidat amb una força extraordinària. Fins i tot, una gens menyspreable cohort de menors d’edat, i, per tant, de no votants, estant prenent un protagonisme mai vist fins ara. Aquests joves, amb una actitud molt crítica i un gran interès per les qüestions públiques, s’han convertit en una eficient corretja de transmissió de les idees progressistes de Sanders. Quan arribi el moment no podran votar, però, abans, hauran estat autèntics generadors d’una opinió favorable a les propostes del candidat. Sembla que, per primera vegada, són els fills els qui persuadeixen als pares sobre el sentit del vot raonable.

He d’acabar aquest article, però, mostrant el meu escepticisme a l’entorn de les possibilitats reals d’una victòria de Sanders en les primàries demòcrates. Fins ara les coses han anat prou bé: Iowa, New Hampshire i Nevada han deixat un empat entre els dos candidats. Demà, però, les coses poden començar a canviar a Carolina del Sud. I el proper dimarts (el superdimarts, amb 716 delegats en joc) aquest canvi es pot accentuar. Cal fixar-se en el fet que arribem als estats on els republicans dominen des de fa molts anys de manera ininterrompuda i, per tant, més impermeables a les idees progressistes de Sanders. I encara que aquestes eleccions estiguin reservades a demòcrates, no hem d’oblidar que són territoris on tot l’espectre polític està escorat cap a la dreta: Alabama, Arkansas, Georgia, Oklahoma, Tennesse i Texas. Imagino que el candidat independent, també el proper dimarts, traurà millors resultats a Massachussets, Conneticut i al seu estat, Vermont.

Ja veurem com acaba tot plegat. Suposo que amb un nou disgust pel meu vell mestre. Però que voleu que us digui, “que le quiten lo bailao”, encara que sigui el banal Ob-la-di, Ob-la-da. 

Nota: Per gaudi general us deixo un enllaç amb youtube per tal que balleu, si us ve de gust, al ritme de l'Ob-la-di, ob-la-da. No he trobat cap versió Beatles, per això us haureu de conformar amb la que va fer el Paul McCartney amb mariachis: https://www.youtube.com/watch?v=Tk4oxJ-8cdg