Dilluns de vigília

Els àugurs de la meteorologia pàtria havien anunciat un cap de setmana de ciclogènesi explosiva, on el cel poc menys que ens havia de caure a sobre. També els profetes, vestits d’analistes saberuts, havien pronosticat un dissabte d’estomacada per a Bernie Sanders en les primàries demòcrates de Carolina del Sud. I tots dos l’han encertada: la ciclogènesi ens ha passat per sobre i l’avi de Vermont ha caigut amb estrèpit. L’empat tècnic s’ha trencat a l’estat sureny, on la candidata oficial ha distanciat al seu oponent en gairebé cinquanta punts de vot popular. Ara ja només falta que la desfeta es torni irreversible demà dimarts, després del dilluns de vigília. 

PARTIT DEMÒCRATA
Data	Estat	Hillary R. Clinton		Bernie Sanders
1 de febrer	Iowa (44 delegats)	49.9	23	49.6	21
9 de febrer	New Hampshire (24 delegats)	38.0	9	60.4	15
20 de febrer	Nevada (35 delegats)	52.6	20	47.2	15
26 de febrer	South Caroline (53 delegats)	74.5	39	25.5	14
TOTAL			91		65

Això del pobre Sanders ja es veia a venir. L’aparell del partit, sota el que va aixoplugar la seva candidatura indiscutiblement sense etiqueta, era massa poderós per deixar-se menjar el terreny per un heroi geriàtric, romàntic i utòpic. La senyora Rodham-Clinton respira alleugerida: té la nominació a tocar i ja pot concentrar-se a fotre llenya a tot republicà que es mogui. El que resta de primàries semblen un pur tràmit que portarà a l’entronització de l’ex primera dama en la convenció demòcrata del proper mes de juliol. Queda, però, en l'aire, saber quines de les propostes de govern de Sanders incorporarà la Hillary al seu programa, si és que n’incorpora cap.

I queda conèixer, igualment, què faran els partidaris del senador: seguiran mobilitzats, ara en favor del guanyador del bàndol demòcrata, o tornaran a casa i a la callada indignació que els va empènyer a emergir per a recolzar-lo? I la nova generació de joves que li feien costat, posaran el seu talent al servei de la senyora Rodham-Clinton o passaran a engrossir les files dels desafectes pels segles dels segles? Es recuperaran d’aquest primer disgust polític o es convertiran en una generació hostil cap a un sistema que rebutja les seves pretensions i les titlla de quimèriques i, fins i tot, nocives.

Davant la desfeta que s’aproxima no puc deixar d’imaginar-me el meu vell mestre (de qui us parlava en una entrada anterior) com un modern Xenofont fent l’apologia de Sanders, trist davant la fi de l’alenada d’aire fresc que bufava des de Vermont. I com l’antic historiador grec va fer amb Sòcrates, dient en el seu honor aquestes paraules: “quan penso en la saviesa i noblesa d’esperit d’aquell home, no puc estar-me de recordar-lo ni puc deixar d’elogiar-lo”.  

   

Notes sobre les propostes programàtiques de Bernie Sanders:

Programa econòmic

Elaborat sota la batuta de Gerald Friedman, Universitat de Massachussets, planteja tot un seguit de reformes de gran abast que haurien de fer possible un creixement sostingut de l’economia americana al voltant del 5% anual i la disminució de la taxa d’atur fins a nivells del 3,8%. Tot amb un objectiu principal, que alhora és una condició per aquest creixement: la redistribució equitativa de la riquesa nacional i la recuperació de la classe mitjana delmada per la crisi econòmica i les errònies mesures preses per fer-li front, des de governs demòcrates i republicans. Cal advertir, però, que tots els candidats de tots els partits diuen que es volen posar la bata blanca de metge de cures intensives, per recuperar el pols d’aquesta classe mitjana moribunda (qualsevol diria que la supervivència del capitalisme es troba en mans de la petita burguesia, tal com va avançar fa un segle el soviètic Preobrazhenski, quina paradoxa!).

Els remeis receptats per Sanders són ben diferents als dels seus contrincants, ja que la lluita contra la desigualtat, “el problema de 99% de la població”, és el seu principal ítem de campanya:

1.   Vol incrementar l’ingrés mitjà dels treballadors americans. Per a fer-ho possible planteja el creixement del salari mínim. Suposo, benvolguts lectors, que us sonarà a proper el fet que hi ha una quantitat cada vegada més nombrosa de treballadors que, a causa del baix nivell retributiu de les seves feines, viuen per sota del llindar de la pobresa (segons les xifres fetes públiques per l’equip de Sanders, aquesta afecta a un 28% dels infants americans). I tot això en un país que té una xarxa de seguretat social molt menys espessa que les que coneixem a Europa.

2.   Política impositiva: Pretén incrementar la progressivitat dels tributs sobre els ingressos —ara existeix un topall del 39,6% en el tipus marginal per a quantitats per sobre dels 400.000 dolars d’ingrés. Sanders vol incrementar aquest tipus marginal fins al 50%—; proposa augmentar, “de manera raonable” la càrrega impositiva a les grans corporacions, els anomenats impostos corporatius; planteja crear un nou impost contra l’especulació financera, el filibusterisme dels grans bancs i els voltors de Wall Street —anomenat Impost sobre la transacció financera, una mena de taxa Tobin—.

3.   Reducció del pressupost de Defensa.

Naturalment, els republicans també es troben a anys llum dels plantejaments de Sanders, però la desqualificació més ferotge li ha arribat de les pròpies files demòcrates. Krueger y D’Andrea, els gurus econòmics de la senyora Rodham-Clinton no han estalviat crítiques i desqualificacions. Diuen que els números no quadren i que la magnitud  la despesa afegida (aquí cal incloure el cost d’altres propostes de les que parlaré més endavant) pot provocar la fallida del sector públic americà. Amaguen, però, que aquestes tres propostes incomoden els grups de pressió que financen la campanya de la seva candidata.

Programa social

A l’increment del salari mínim al que ja m’he referit, cal afegir-hi una política expansiva de la migrada xarxa de seguretat social. Aquí coincideix amb l’altra candidata demòcrata, però el programa de Sanders és molt més ambiciós i, si se’m permet l’expressió, molt més transgressor.

També té molt d’interès la seva proposta en millores educatives, on destaca la introducció de la gratuïtat de l’ensenyament universitari públic. Segons el senador de Vermont, l’augment de les taxes universitàries —en bona mesura provocat per l’excés de finançament privat, que ha permès apujar quotes gràcies al coixí d’uns crèdits que han acabat impedint l’accés als joves amb menors nivells d’ingressos familiars—, i el desballestament de bona part del sistema de beques per motius econòmics, han allunyat un nombrós segment de la població juvenil del món acadèmic. Atenció perquè Sanders argumenta sense embuts que l’educació és un bé públic.

Inversions en infraestructures   

El candidat, que es diu hereu de Franklin D. Roosevelt, planteja una sort de neokeynessianisme, amb la proposta de tirar endavant un ambiciós programa d’inversions públiques. Les xifres que posa sobre la taula fan venir vertigen i tot: una despesa d’un bilió de dolars anuals durant cinc anys que permetin recuperar el patrimoni públic malmès per dècades d’abandó. I aquí, en la crítica, reben els rivals republicans, però també els predecessors demòcrates; Obama i Clinton inclosos. Malgrat que, segons assegura el candidat Sanders, aquest programa permetria la creació de 13 milions de llocs de treballs, els assessors de la Hillary s’han llençat contra ell, acusant-lo de demagògic i irresponsable. Com es pagaria aquesta factura gegantina?.- han cridat als quatre vents tot mostrant la seva incredulitat i no poques dades. Sanders ha respost amb un lacònic riquesa genera riquesa i els ha engegat a consultar els manuals d’història econòmica, que trobaran a la secció crisi del 29.

Regeneració democràtica   

L’opinió pública americana no té la sensació d’ofec polític per culpa de la corrupció que a nosaltres ens tenalla. Existeix, això sí, un creixent sentiment de desafecció cap a la classe política que ve provocat pel fet que, cada vegada més, un molt nombrós segment de ciutadans empobrits senten que el govern i les institucions federals dediquen bona part del temps a defensar els interessos de les grans corporacions i dels grups de pressió, mentre obliden les necessitats de la gent i del ciutadà mitjà; una sensació cada cop més accentuada que l’ascensor social no funciona bé i que en el país de les oportunitats cada vegada ni ha menys per a la majoria de la població. Davant d’aquest “empobriment democràtic” i “l’oligarquia del multimilionaris”, Bernie Sanders proposa acabar amb la despesa il·limitada de les grans corporacions a favor d’algunes opcions polítiques, tot criticant aquesta mena de “suborn legalitzat” que juga contra l’interès públic. Considera que la darrera modificació legal per tal de controlar aquestes aportacions ha estat un frau, ja que, si bé ha posat topalls a les aportacions directes, ha seguit fent els ulls grossos a l’activitat dels anomenats Comitès d’Acció Política, on aquestes despeses no tenen límit.

En aquest aparat, cal destacar també una iniciativa en favor del finançament públic del processos electorals, que significaria una menor despesa i, per tant, una menor dependència dels fons aportats pels grups privats.

Finalment, i no menys important, el senador Sanders planteja una reforma del sistema electoral per tal d’acabar amb el bipartidisme extrem del torn demòcrates republicans. Aquesta modificació passaria per l’aplicació d’una fórmula també majoritària però introduint el concepte de vot preferencial, on s’hauria d’indicar en la papereta l’ordre de preferència dels votants respecte dels candidats. Posteriorment, s’anirien eliminant en successives rondes els que tinguessin menys vots. Aquests anirien a parar a l’elector que sobrevisqués.

Exemple:    Papereta: L’elector assigna el següent ordre:    

Candidat A: 3

                                      Candidat B: 1

                                      Candidat C: 2

                                      Candidat D: 4

Fet el primer recompte, resulta eliminat el candidat B, precisament aquell a qui el nostre votant preferia. En aquest cas, el seu vot passaria al candidat C, com a segon preferit.

L’assignació, però, es faria per blocs. Els sufragis del candidat eliminat passarien a qui majoritàriament haguessin designat els seus votants com a segona opció. I així fins arribar a la ronda final entre els dos últims candidats.