Epíleg per a una candidata

I alguna cosa més, com ara el capítol final del domini robust dels anomenats capitans del Baix Llobregat; aquells que van fer de Sitges l’epicentre d’un terratrèmol que va sacsejar el PSC fins a les entranyes i va deixar els vells principis plens d’esquerdes i a punt de demolició. Un cataclisme que faria possible, alguns anys més tard, l’eclosió de dues figures icòniques que han personalitzat com cap altra el creixement i la decadència del socialisme metropolità a Catalunya: José Montilla i Carme Chacón.
 

El primer ja fa anys que pesa figues als bancs del Senat. La segona, bandejada per la federació obrera espanyola, ha pretès reconquerir Catalunya aquest desembre, però se l’ha fotut. I amb ella han caigut totes i cadascuna de les poblacions de la seva comarca, l’antiga font del poder etern. Des del Vallès arriba un fressa eixordadora de pedres d’esmolar; Navarro s’arma a cops de ja t'ho deia jo.

Les xifres de la desfeta són incontestables: la candidata Chacón que arrasava l’any 2008 amb xifres que arribaven al 50% dels vots emesos, ha deixat pas a una ombra exànime que ha perdut, en vuit anys, més de la meitat, gairebé dos terços, dels vots aconseguits en l’època del seu esplèndid debut. I si l'estomacada no ha estat encara més dolorosa cal donar gràcies a la demografia i a algunes de les alcaldies que el PSC encara conserva (Cornellà, Gavà, Esplugues...). De nou, el poder local ha aconseguit salvar els mobles. Allà on van perdre alcaldies o no governen la davallada ha estat especialment intensa —Collbató, Sant Esteve, Olesa de Montserrat són alguns exemples—, encara que sempre hi ha excepcions (Veure quadre d'elaboració pròpia al peu). 

  

La Catalunya socialista que feia president Zapatero, ara fabula que ha aturat Rajoy, però no és cert. Amb els capitans baixllobregatins, que ja comencen a témer que en el futur no conservaran ni les cadires pròpies, aquest cop no n’hi ha hagut prou. Els portants de la rosa ho fan amb repics de tambor i gemecs de saeta: la rosa andalusa resta ufanosa, la catalana fa temps que es marceix. 

	Disminució de vots 2015-2008 (%)
Abrera	-62%
Begues	-78%
Castelldefels	-65%
Castellví de Rosanes	-67%
Cervelló	-65%
Collbató	-76%
Corbera de Llobregat	-72%
Cornellà de Llobregat	-56%
El Prat de Llobregat	-61%
Esparreguera	-65%
Esplugues de Llobregat	-59%
Gavà	-61%
Martorell	-61%
Molins de Rei	-67%
Olesa de Montserrat	-68%
Pallejà	-65%
La Palma de Cervelló	-74%
El Papiol	-70%
Santa Coloma de Cervelló	-74%
Sant Andreu de la Barca	-58%
Sant Boi de Llobregat	-60%
Sant Climent de Llobregat	-66%
Sant Esteve de Sesrovires	-68%
Sant Joan Despí	-60%
Sant Just Desvern	-69%
Sant Vicenç dels Horts	-61%
Torrelles de Llobregat	-74%
Vallirana	-65%
Viladecans	-58%

Crònica d’un daltabaix

Olesa de Montserrat no ha estat una excepció en les eleccions acabades de celebrar. També en la meva vila (meva en estricte sentit identitari) els fins ara grups hegemònics (PSC i CiU) han patit una desfeta sagnant. 

El bipartidisme que fa temps que havia desaparegut en les municipals i, més recentment, en les autonòmiques, ha quedat definitivament liquidat aquest 20 de desembre. La suma de Democràcia i Llibertat (la nova marca Convergent) i del Partit dels Socialistes es queda amb el 27% dels sufragis. Fa només set anys les dues formacions superaven el 68%, amb rècord l’any 1986 on van arribar a sumar més del 80% (veure el gràfic adjunt).

En el cas del PSC, la pèrdua de suport dels darrers anys s’ha endolcit gràcies al fet de que, a Olesa, encara mantenen el segon lloc en les preferències dels meus veïns.

En el cas de Convergència, aquesta vegada sense Unió, és evident que no es poden trobar pal·liatius. La seva líder, i fins fa poc parlamentària, Mercè Jou, ha afirmat en declaracions a l’emissora local, que sembla que l’opció convergent “no qualla”. Curiosa afirmació si es té en compte que aquest grup pot presumir d’una llarguíssima trajectòria que es remunta als moments inicials de la transició, amb fites electorals certament brillants. És ben cert, però, que entre el 2011 i el 2015 ha perdut un 60% del seus suports fins a enfonsar-se en el pitjor resultat, amb diferència, de tota la seva sèrie històrica. 

Per la banda dels guanyadors, la confluència En Comú-Podem ha superat el 30% dels sufragis (més que PSC i DL junts). L’entusiasme dels podemites olesans està plenament justificat i alleuja, en part, el disgust del 27S. La incorporació de la branca independent (llegeixis Colau) ha catapultat aquesta candidatura. Ara caldrà estudiar, també, l’impacte que sobre aquest triomf han tingut l’eclipsi d’algunes sigles partidistes i la prejubilació d’alguns polítics destacats. 

Higinia Roig és Etta James

Potser no us ho creureu, però feu-me cas quan dic que la Higinia Roig, l’altre ego monitoritzat d’aquell que es fa dir David Fernández, és, en realitat, la reencarnació de l’Etta James, una divina cantant de blues de veu esgarrada i sobrepès irrefrenable; una sublim poetessa, presonera d’un rigorós règim d’heroïna quan encara no s’havia inventat la carxofa. 

Coneixíem el talent de la Higinia-David per la metàfora i la citació cultíssima, però encara no ens havia mostrat el seu domini dels esgarips que prologuen les tragèdies i els martiris. 

(I would rather, I would rather go blind, boy, then to see you walk away from me) Preferiria quedar-me cega, noi, després de veure que t’allunyaves de mi, es desesperava l’Etta James en una de les seves cançons. I vet aquí que la Higinia-David ha decidit que ha arribat l’hora de buidar-se els ulls: ojos que no ven, corazón que no siente.

No sóc ningú per criticar aquest exercici d’autolesió, cadascú pot fer el que vulgui amb el seu cos; i el David-Higinia més que ningú. Però seria bo que ho fes sense complexos. A l’Etta, les obsessions van estar a punt de costar-li la carrera fins que, finalment, les va superar. Però en el camí havia deixat bona part de la seva portentosa veu.

Si la Higinia-David creu que la ceguesa és la solució, res a dir. Però ja va tard, dos mesos tard. Encara que, al final del viatge que ens ha de portar lluny, canti, com l’Etta: “Per fi el meu amor ha arribat, els dies solitaris s’han acabat per mi i la vida és com una cançó”.