Un any guanyat

Els vells (Esparbé, Planas, Oleart i Prat) i el relleu que ens millora

Ahir va fer exactament un any que es van celebrar eleccions municipals. Tal dia com ahir, alcalde que ho era ja només en funcions, vaig començar a tornar-me invisible, em vaig començar a esvair. La decisió personalíssima de no ocupar un lloc destacat en la candidatura del Bloc em va fer fora de l’Ajuntament del meu municipi.

Deixant de ser permanentment a l’aparador és natural que la gent, més d’hora que tard, m’oblidi. Esfumat, feliçment anònim, només em resta que observar des de la distància, tenir una conducta exemplarment cívica i pagar els meus impostos quan toca. I he fet totes aquestes coses; sense enyorar les glòries passades i sense caure en la temptació de donar lliçons per les quals, honestament, no estic prou qualificat. Ja no lidero res, ara només sóc un humil gregari sempre disposat a donar un cop de mà a qui va prendre el relleu. Agraït de que ho fes, de que tingués les forces per entomar aquest repte, la dedicació il·limitada i el desgast que l’acompanyen.

El Bloc va guanyar les eleccions de 2015 amb una indiscutible majoria. La Pilar Puimedon (no confondre amb Puigdemont, que aquesta governa) es va convertir en l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat, la primera dona que guanyava uns comicis. I què voleu que us digui? Un any més tard puc compartir la certesa de que ni vosaltres ni jo ens vam equivocar: en el vostre cas perquè vàreu dipositar la confiança en un equip seriós i solvent, que ha estat capaç de respondre-us amb treball, entrega, compromís, no pocs encerts i alguna errada —ningú és perfecte—; en el meu, perquè la substituta ha superat amb escreix la feina del predecessor, que soc jo. La Pilar i la resta de regidors del Bloc han continuat amb la traça que va marcar l’equip anterior (per a qui, lògicament, només puc expressar un sentit agraïment i el reconeixement que es reserva als pioners que s’enfronten a un desafiament colossal). Però seria presumptuós, per la meva part, limitar l’elogi al fet que han estat disciplinats a l’hora de mantenir la direcció empresa pels que els vam precedir.

És cert que el nou equip de govern ha perseverat en l’administració responsable dels recursos de tots, que ha seguit deixant el primer pla de la socialització pública en mans de les entitats de la vila, que ha continuat respectant i estimulant les iniciatives de la societat civil, que també ha escoltat i ha gestionat en la direcció que demanen la majoria dels olesans. Però ha anat molt més enllà del que vam anar nosaltres: ha començat a bastir l’Olesa del futur amb la complicitat de tothom. Decidint-ho tot en la taula grossa, on ja no hi ha espai per les conxorxes de les minories selectes, aquelles que sempre han proclamat l’amor per la nostra vila mentre elles mateixes eren l’únic objecte del seu afecte.

De dificultats no n’han faltat. La primera, cal reconèixer-ho, és la feina, no poca, que nosaltres vam deixar per fer. La segona, la de sempre, la dificultat d’entendre i enfrontar-se a l’encarcarament de l’administració pública, feixuga, ineficient, escleròtica i incomprensible per a qui ve de fora. La tercera, la migradesa de recursos, per culpa fonamentalment d’unes administracions superiors que centrifuguen obligacions i neguen els diners per finançar-les, però també pel fet de trobar-nos en un territori castigat com pocs per la crisi i en un municipi modest pel que fa a riquesa econòmica. I la quarta, pel temps: només ha passat un any dels quatre que abasta el mandat de les urnes.

Aquest darrer factor, que als ciutadans del carrer ens amoïna relativament, acostuma a posar dels nervis a qui té la responsabilitat de representar la comunitat, a qui té moltes idees per desenvolupar, a qui vol tirar endavant molts projectes. Els governs del Bloc hem estat, per sobre de tot, molt exigents amb nosaltres mateixos. No ens ha calgut tenir una oposició apressant. Le fites a acomplir han marcat la nostra agenda de govern. Ens han amoïnat menys les crítiques que la frustració per no aconseguir els objectius que ens hem imposat: hi ha molta més electricitat en una invisible junta de govern que en la majoria de plens; en una reunió de regidors del mateix grup de govern que en una sessió pública sota l’escrutini de l’oposició.

El camí del riu, la rehabilitació de l’escorxador, la millora de l’enllumenat públic, el camí peatonal al cementiri, el constant manteniment públic, el funcionament raonablement correcte dels serveis municipals amb la meitat dels recursos de què disposen altres municipis, la defensa dels interessos dels olesans davant de tercers, han estat algunes de les feines ben fetes per l’actual govern d’Olesa. Però el millor encara no ha arribat. El treball, com qui diu, acaba de començar. L’equip és formal, la il·lusió no defalleix, les forces encara resten gairebé intactes.

Les dates de caducitat d’alguns regidors s’acosten, són aquells que saben que, després d’una llarga trajectòria, el final del mandat representatiu es troba a prop i que cal fer un últim esforç per tal de passar el relleu en les millors condicions possibles, ja sigui a companys del Bloc o a membres d’altres candidatures. Aquesta és la nostra forma d’entendre la dedicació personal a la acció pública: dinàmica, temporal, honesta i, sí, també extenuant.

Durant els darrers mesos, molts de vosaltres us heu acostat per preguntar-me (afirmant-ho a la vegada) si estava més tranquil. La resposta sempre ha estat sincera i avui també ho ha de ser. Sí, visc més tranquil, però sense exageracions, no a l’estil dels guions de Gene Perret: “m’agrada despertar-me i no anar a l’Ajuntament, per això em desperto quatre cops cada dia”. La raó d’aquesta tranquil·litat no l’heu de buscar en vosaltres, en la vostra legítima exigència, en el desacord amb allò que vaig fer mentre era alcalde, o en les vostres crítiques quan vàreu entendre que m’havia equivocat. No agradar tothom, lluny de ser una nosa insuportable, és un estímul que al polític responsable ha d’ajudar-lo a créixer i millorar. Així vaig intentar entomar els moments delicats, que n’hi van haver, i molts, durant els quatre anys d’alcaldia. Vaig haver de purgar crítiques majoritàriament entenimentades i, excepte en comptades excepcions, correctes en el fons i en la forma. Més o menys com segueixen fent-ho els companys que ens han substituït i l’alcaldessa que ocupa el lloc que vaig ocupar.

Ja ha passat un any, des que el 24 de maig, vàreu donar al Bloc Olesà la majoria absoluta més folgada de totes les poblacions catalanes de més de 20.000 habitants: 12 regidors i la meitat dels vots emesos. Una enorme responsabilitat que els actuals regidors del Bloc estan administrant amb cura i seny. 

A nosaltres, als antics per no dir vells, ja no ens queda altra cosa que animar-los a perseverar en la tasca començada. I, sempre que tinguem ocasió, fer-nos pesats explicant als més menuts —potser els més crèduls, segur que els més innocents— extraordinàries aventures de quan ens esforçàvem per no creure’ns ningú especial. Perquè mai ho vam ser d’especials i tampoc mai no ho vam pretendre. D’això se’n diu democràcia, el govern del poble.   

             

L’acció teleològica de Pedro Sánchez

Som a tocar d’unes noves eleccions generals en l’estat espanyol i tothom, en les cuinetes de les seus dels partits, esmola ganivets. Pedro Sánchez és qui té més avançada, en aparença, la pitança. Ha començat tan aviat que hi ha qui tem que, quan toqui, la teca arribi freda a taula. En la banda dels qui entenen la pressa, pesa allò del primer cop que deixa grogui el rival i l’inhabilita per sempre més. Primera incògnita: rapidesa pot convertir-se en precipitació?

Sobre el discurs del candidat socialista, destaca una clara preferència per l’acció teleològica: aquella que objectiva els individus com a mitjans o obstacles per aconseguir la fi que es persegueix. Jürgen Habermas va ser qui va definir aquest concepte clàssic a partir de les teories de Weber aplicades a les ciències socials. En el laboratori d’idees socialista, busquen fer oblidar que van fluixos de comunicació axiològica, la fonamentada en l’ètica i els valors, per culpa de la quota de corrupció institucional. Aquí, la neoproposta de Podemos està fent forat.

Però tornem a l’aplicació de la teleologia d’Habermas al discurs polític de Sánchez. En les eleccions del mes de desembre, l’objectiu, fer fora Rajoy, va eclipsar absolutament qualsevol altra missatge emès. La personalització d’una incompatibilitat radical va centrar la pugna en la figura dels dos líders —amb moments impagables, com el de l’insult de Sánchez titllantd’indecent el seu rival— i va deixar sense espai i altaveu a altres propostes programàtiques o a altres candidats territorials del partit —excepte al vaporós Iceta i la seva dança dels set vels—. Va ser la posada en focus d’una rivalitat personalíssima, una mutació extraparlamentària del “Vayase, señor González” que José Maria Aznar havia escenificat fa més de vint anys i que a Ciutadans van adaptar algunes setmanes més tard amb més polidesa.

El fracàs de la investidura i el camí traçat per l’hàbil Ribera, ha convençut els socialistes de la necessitat de mudar lleument l’acció comunicativa. Seguim, però, en el pla teleològic: guanyar per fer possible una finalitat que els rivals pretenen impedir. Ara amb la incorporació d’un nou element tàctic: el relat sobre l’acció de govern, portant al primer pla del discurs la presumpció d’una activitat executiva futura; no tant una descripció programàtica o un inventari de propostes concretes. L’experiència del discurs del presidenciable Sánchez desgranant, des del faristol del Congrés, un seguit de mesures inintel·ligibles, insípides i soporíferes —ventilades amb una certa sornegueria pels seus rivals—, probablement ha estat en l’origen de la posada en escena d’una alineació governamental amb posat futbolístic, però sense un estil de joc definit. Una presentació que planteja al receptor no poques incògnites sobre la complicitat dels seus membres i la coherència de la futura feina d’aquest govern. Per això, i exclusivament des d’un punt de vista comunicatiu, el PSOE es presenta davant l’electorat, per una banda, amb un nou missatge del que es desprenen massa incerteses i, per una altra, amb la vella i explícita voluntat d’exclusió del seu principal rival polític, Rajoy, a la qual cal sumar l’atac directe a qui es presenta com alternativa des de la proximitat ideològica, Podemos (Pablo Iglesias).

Vist a distància no sembla que l’estratègia de Sánchez —percebuda per l’electorat com a tàctica discutible, davant l’obligatorietat d’aconseguir pactes de govern en un escenari polític fraccionat— sigui massa raonable. Amb el Partit Popular, a més d’una mútua animadversió, potser menys explícita en el discurs dels conservadors, els socialistes comparteixen la preferència d’un segment de votants sociològica i demogràficament propers. A més, tots dos desperten l’antipatia d’importants grups de població joves i decebuts amb un sistema polític cada cop més desprestigiat. Al PSOE no li agrada, però totes les enquestes d’opinió el situen en el rovell de l’ou d’un sistema que sembla en vies de col·lapsar. I el nínxol dels votants sistèmics el comparteix precisament amb el PP, un grup en clar retrocés si hem de fer cas als darrers resultats electorals que han finiquitat el bipartidisme històric sorgit de la transició. La confrontació directa amb els conservadors pot aproximar-los a votants centrifugats per les excentricitats histriòniques de la nova esquerra emergent; però a la vegada pot allunyar-los d’un segment de votants fidels, intranquils davant d’una al·lèrgia que posa en risc la governabilitat de l’estat.

Tampoc sembla raonable pensar que les joves generacions crítiques es sentin especialment disposades a deixar-se seduir pels cants de sirena d’un govern de postal. Ben al contrari, un excés de teatralització pot provocar un increment del seu rebuig: la població intel·lectualment més ben preparada de la història d’Espanya demana rigor, seriositat i poca comèdia. I aquí cal parar atenció, ja que no es tracta d’una generació permeable acríticament a qualsevol dictat o d’un grup políticament apàtic: ja no són els avis o els pares els que guien el vot dels joves, ara són els joves els qui creen opinió i, a més, dominen en exclusiva (o quasi) els recursos per fer difusió massiva de les seves preferències. Els comunicadors polítics no haurien d’oblidar que l’envelliment de la població ja no és el factor més decisiu en la collita electoral.

Sánchez i els seus perseveren, però, en la seva acció teleològica de bons i dolents, infantil i mal manufacturada: dramatúrgia encarcarada, comunicació desconcertant pels propis partidaris i gens atractiva per aquells a qui pretén seduir. Una tàctica que els aïlla i els debilita.

Al davant, el pacte Podemos-Izquierda Unida, la suma que multiplica (segons ells mateixos), ha obert un ventall d’accions que, de moment, està posant en meitat de l’escenari electoral aquesta opció política. La crítica ad hominem que els seus rivals estan desplegant no aconsegueix altra cosa que fer-los encara més visibles, més alternatius. I bé que se’n aprofiten, amb una extraordinària operació, que va des de l’ús de recursos psicològics (llàgrimes, petons...) a la seducció a través de l’apropiació de conceptes massivament compartits (dignitat, igualtat, llibertat...) confrontats amb d’altres que han caigut en un lamentable descrèdit (democràcia...). Un discurs centrat en objectius diàfans, però complementat amb apel·lacions als valors i l’ètica.

Sánchez hauria de prendre nota de la versatilitat de la precampanya de Podemos. Sense oblidar que la nova confluència cau en excessos ensucrats i en errors lamentables, com la presència en l’espectacle televisiu a peu de carrer, amb motiu de l’aniversari del 15M, que va ser entès, amb raó, com un intent d’apropiació i manipulació d’un moviment d’arrel cívica i popular. Però farien bé els socialistes de no deixar la seva sort en mans de la improbable reiteració de desencerts dels seus rivals. Si volen millorar els resultats del 20D (que ja eren els pitjors de la seva història recent), els convé dissenyar una estratègia que els permeti superar el tacticisme suïcida en què s’han instal·lat.  

        

M’encanta París al mes de maig

La setmana passada vaig conèixer la Shan i el Ru, dos joves estudiants de la província de Hunan, al sud de la Xina. Els vaig trobar a la plaça Urquinaona de Barcelona, perduts. Anaven buscant el Palau de la Música, una joia del modernisme segons explicava una guia de viatge francesa, prou atrotinada com per fer entendre que els dos joves xinesos la consultaven potser massa sovint. Vam fer coneixença en aquella hora del migdia en què ja has acabat de dinar, ja t’has passat per la llibreria habitual sense trobar cap novetat assequible i fas temps, tot passejant abans d’agafar un transport públic que et torni a la corona metropolitana, per continuar sumant i restant fins acabar la jornada laboral.

Als joves xinesos se’ls veia extenuats de tant anar i venir per la Barcelona esplendorosa que atrau milers de visitants, amb les seves franquícies de tapes amb productes de fora de temporada, els museus curulls d’art de primer nivell, els edificis que s’han escapat de la vigilància de les avantguardes i les botigues que no tanquen mai, sempre disposades a fer la gara-gara al client amb la cartera plena. La ciutat de les paelles d’arròs ja no covat sinó poc cuit, la sangria aigualida, la cervesa massa gasificada i el pa tomaca per on han escampat tomàquet triturat, sucant-lo com si fos la mantega dels esmorzars continentals. La capital del seu mar recuperat i tornat a perdre definitivament darrera d’una barrera d’hotels luxosos, la del paisatge sense horitzons, encaixat entre turons i gegantins creuers de luxe asiàtic aconseguit amb lluentons de purpurina.

Els nois feien tan mala cara que vaig decidir acompanyar-los i, feta la visita per davant de la façana i la nota amb els horaris d’obertura al públic, vaig convidar-los a prendre un cafè a prop del Palau, en una bodega més aviat infecta, apartada del circuit habitual. Van explicar-me que estaven fent una estada d’un curs lectiu a París: ell en una prestigiosa facultat de Sciences Po; ella en un per a mi desconegut centre de comunicació audiovisual. Encara no sé com vaig ser capaç d’entendre res del que em deien: parlaven el francès més enrevessat que he sentit mai, i jo la veritat és que tinc l’orella molt de fusta. Ara bé, un cop els vaig explicar que la Barcelona de guia turística no m’agrada ni poc ni gens, van ser prou clars per dir-me sense embuts que ells prefereixen París i que Barcelona no li arriba ni a...

Barcelona al mes de maig o París? La resposta és ben senzilla i la trobem en la vella cançó d’Aznavour i Roche: sempre París. La ciutat que tot d’una s’omple de vida, feliç de veure el sol brillar; la ciutat on es senten les places i els carrers encanten. La ciutat que ha estat capaç de mimetitzar els turistes mantenint inalterable la seva personalitat. Potser ha sacrificat Montmatre, alguns racons del barri llatí, una mica les Tuileries i tots els Champs-Elysées, però resta l’essència d’una ciutat dinàmica i absolutament viva. Una ciutat presa a mig gas pels manifestants de la Nuit Debout, a punt de ser devorada per les banlieues mestisses, habitada per francesos que fan pudor de formatge i francesos que fan servir amb solvència la tajine i han incorporat al plat du jour el cus-cus royal. La capital de les contradiccions, a manta, que t’agafen desprevingut en qualsevol cantonada o en la petita taula de qualsevol cafè. Una ciutat viva que ha evitat fer de la tramoia la seva principal activitat. 

Paris és una capital que segueix bategant fins i tot quan s’apaguen els milions de bombetes que l’il·luminen; que en moments de crisi és capaç de sobreposar-se, guanyant-se la immortalitat i el títol de la millor vila del món que li concedí Willemetz, un lletrista que coneix que el seusecret consisteix en ser sempre ella mateixa. Amb bombes a deshora, ascensors socials trencats i desigualtats esfereïdores.

Barcelona, curta de personalitat, voldria ser Paris ara que ens ha pres el títol de Rosa de Foc. Però ho té magre. Potser pot competir en monuments (discutible) o en racons amb encant; pot presumir d’estar a tocar de mar, d’obrir-se de cames sense resistència a la violació turística diària, d’enllustrar amb cura les restes d’un passat gloriós. Però Barcelona es queda aquí: no hi ha dialèctica, no fa futur.

La Shan i el Ru m’ho van dir sense embuts: sota el cel de París es foten de gana, però ser-hi els permet crear, investigar, pensar. A París se l’estimen pels quadres, per les biblioteques, pels museus, però sobretot perquè acull amb els braços oberts a arquitectes, pintors, narradors, filòsofs, poetes, músics, gent que pensa molt i creu poc. Perquè a París tenen clar que la història no l'escriuen només les perdres. 

A la Barcelona avantguardista, qui l’ha vista i qui la veu. Va tenir el seu minut de glòria fa un segle i d’aquell conflicte permanent encara vivim. Era quan totes les idees feien por i totes enlluernaven alhora. Després van venir dècades de mediocritat, de parsimònia de llei i ordre, de consciències adormides i burgesia rància, ay, senyor! La nostrada lluita de classes, versió industrialització menestral, va deixar pas a la pau del miracle de les pedres en fem pans, versió els estalvis a La Caixa. I així fins ara.

Arreu, tothom canta les excel·lències de Paris acumulades durant segles d’activitat ininterrompuda. Barcelona només hi pot oposar els vestigis de poques dècades glorioses i les despulles que el temps no ha esborrat d’un anar i venir de civilitzacions, no sempre ben acollides. Però, algú s’ha encarregat de donar notícia al món dels nostres grans literats, o dels nostres grans pensadors, o dels nostres grans músics; dels actuals, que també n’hi ha? Qui ha evitat l’exili dels nostres millors científics? Qui ha procurat que Barcelona pensi o creï?

La Shan i el Ru van trobar una ciutat desolada que erosiona la seva memòria a velocitat creixent; una ciutat que porta gairebé un segle pansint-se. La van comparar amb la seva Paris, més de tres-cents anys de vitalitat inesgotable. I Barcelona va perdre: la ciutat dels prodigis no la van trobar enlloc. Com Porter, la Shan, entusiasta xinesa del sud, va acabar dient-me: j’aimeParis.    

BSO: Al llarg del text haureu trobat fins a quatre enllaços amb cançons que expliquen l’amor dels seus autors per la ciutat de Paris:

1.- J’aime Paris au mois de mai. Escrita per Pierre Roche, nascut en les rodalies de la ciutat, i Shahnourh Varinag Azanavourian (Charles Aznavour), parisenc d’origen armeni, parla de la màgia que desprèn una ciutat quan esclata la primavera. És un relat costumista i poètic d’un paisatge urbà i la geografia humana que l’habita. La versió que us proposo és un directe del mateix Charles Aznavour, més francès que mai.

“M'encanta París al maig,

Quan els brots tornen a néixer,

En una nova joventut”.

2.- Paris sera toujours Paris. Albert Willemetz, parisenc, va escriure aquesta cançó pel gran Maurice Chevalier. Parla de l’instint de supervivència d’una ciutat capaç de mantenir-se ferma davant de tota mena de privacions. Fins i tot quan tot sembla perdut, escriu Willemetz, Paris sempre és Paris. He enllaçat la versió que n’ha fet Zaz, l’enèrgica i divertida  jove de Tours que s’està convertint en una de les principals figures de la música francesa d’aquests darrers anys.

“París sempre serà París!

La ciutat més bella del món

Tot i la foscor

La seva brillantor es pot regular

París sempre serà París!

És quan més reduïm la seva il·luminació

quan més veiem resplendir el seu valor

El seu bon humor i enginy

París sempre serà París!”

3.- Dans mon Paris. De nou Zaz canta a la ciutat que l’ha acollit. Aquest cop als barris allunyats dels circuits turístics, on es pot prendre el pols al Paris multirracial on encara perviu l’esperança de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

“Tots aquests barris em són familiars,

Amb gent senzilla i sinceritat,

Aquest és el Paris que m’agrada compartir”

4.- I love Paris. Conegudíssima composició de l’americà Cole Porter, és un homenatge a una ciutat lliure i vital, de part d’un americà que trobava a França la llibertat que a casa li era negada. Us presento la versió de l’Avalon Jazz Band, cinc joves músics entre els que destaca l’artista polifacètic Adrien Chevalier i la cada cop més valorada Tatiana Eva-Marie.

“Estimo (m’encanta) Paris a la primavera,

Estimo Paris a la tardor,

Estimo Paris a l’hivern, quan plovisqueja,

Estimo Paris a l’estiu, quan crema”.    

Sobre vehicles antiquats i velles idees que busquen transport

Segons la primera del New Yorker, Trump ha escorxat el GOP, el vell elefant republicà. Les eleccions espanyoles de juny, també tindran una deriva gore? Què passarà amb el superdissabte de neteja i endreça de CDC? Plomall superficial o raspall, llexiu i salfumant? Programa per roba delicada o centrifugació i altes temperatures? Per netejar a consciència és imprescindible ventilar i una ventilació deficient, amb materials tan inestables flotant per l'ambient, pot acabar en implossió: visceres escampades arreu i molta sang, una manera encara més cridanera d'escorxar un vell partit.

A qui se li acut

Pobre Puigdemont, ni l’empestat Jean-Claude Juncker no el vol rebre. Perquè tots sabem que si algú posa l’excusa de que té l’agenda atapeïda, el que vol dir de veritat és: “quin pal haver-me de trobar amb aquest paio”. I mira, si qui et fa el lleig és alguna persona digna d’admiració, apreciat per tothom, admirat arreu, encara tens l’excusa que el personatge és inabastable. Però que et doni carbasses un impresentable ja és cosa de fer-s’ho mirar. El President de la Generalitat ha fet el préssec i s’ho podia haver estalviat simplement donant ordres de que a l’agenda només hi reservin lloc per a persones que paguin la pena d’un possible rebuig.

I mentre la primera autoritat del país passava per la vergonya de la repudiació, a mi em rebia un ministre. O no ben bé: un antic ministre de cultura; de Brasil. El senyor Gilberto Gil. L’acompanyava en tan assenyalada ocasió el seu col·lega Caetano Veloso. I no em vaig haver de moure de Barcelona! (o per ser més exacte, només vaig haver de baixar a Barcelona). L’honorable Puigdemont s’hagués pogut estalviar el disgust si enlloc d’anar de gira a trobar-se amb les inquietants autoritats flamenques, hagués fet cap al Palau de la Música. Hauria fet coneixença amb un ministre de cultura que fa art i que, per si això encara fos poca cosa, és capaç de tocar la guitarra, cantar entonant i composar cançons que s’han convertit en himnes que lloen la dignitat d’un poble i agiten la seva jovialitat. I hagués pogut prendre nota sobre com nomenar un ministre de cultura del ram, que en aquests temps que corren no és poca cosa (als exemples de Wert i Vila em remeto).

Ja ho sap doncs per a la propera vegada: per engegar “el gran poder transformador” no cal anar a trobar-se amb els representants impresentables de la “democràcia” extractiva de Brussel·les. Sempre serà millor quedar-se a casa per rebre gent que s’ha vist amb cor de “cantando eu mando a tristeza embora”.