Episodis casernaris

S’atribueix a Tennessee Williams la frase: “la bohèmia no porta pancartes. Sobreviu per la discreció”. Evidentment no comparteixo en absolut aquesta afirmació del genial dramaturg americà. Ben al contrari, les pancartes sempre m’han semblat estris de comunicació útils (i econòmics) per a tots aquells que tenen coses a dir i pocs recursos per amplificar i difondre els seus missatges. Amb tot, sempre he apreciat el valor de la discreció i, al contrari, sempre m’han emprenyat d’allò més els amics del terrabastall, de la gesticulació histriònica i de la polseguera.

Un perfil satíric publicat l’any 1932 sobre el polític Alejandro Lerroux, el definia com un dropo a qui “deja exhausto el ardor que le provoca su periódico vómito de rayos y centellas”. Tenia facilitat aquest figurot radical per a la retòrica inflamant i per a la manipulació més matussera. Després si se’l burxava es descobria que no sabia un borrall de gairebé res, que era un ignorant integral i que sota el fulgor d’un discurs abrandat no s’amagava altra cosa que mediocritat i ganduleria.

Aquesta introducció críptica (que potser m’hauria pogut estalviar), em serveix per donar peu a un episodi del meu particular anecdotari polític que, encara que no us ho cregueu, inclou capítols ben sucosos. Avui toca parlar de l’insòlit cas de la caserna de la guàrdia civil d’Olesa de Montserrat i els seus reals i ficticis propietaris.

Quan l’any 2011 em va tocar ocupar l’alcaldia, entre la paperassa que vaig heretar de la meva predecessora (en un traspàs molt correcte, val a dir-ho) em vaig trobar una carta d’un ministeri del govern central on s’oferia al meu Ajuntament la possibilitat de comprar l’abandonada caserna de la Guàrdia Civil pel “mòdic” preu d’un milió set-cents mil euros. Evidentment, vaig demanar explicacions sobre el què i el com de l’oferta que se’ns havia posat sobre la taula. Conforme vaig anar rebent les respostes he de confessar que la meva temperatura corporal anava pujant fins a situar-se en nivells propers al punt d’ebullició.

Aquí caldria obrir un parèntesi per recordar que l’any 2008, jo mateix vaig redactar una pregunta al ministre de Defensa (recordeu que la guàrdia civil, militaritzada, depèn orgànicament d’aquest ministeri) que el llavors senador Joan Josep Nuet va formular en una sessió de control del Senat espanyol. Aquell ministre, amb una barra que no se l’acabava, va respondre que la caserna no estava buida, sinó operativa.

Doncs bé, el govern local de l’època, imagino que sota la batuta del llavors regidor d’habitatge
—membre de Movem Olesa (o de la seva marca anterior: Entesa dels Olesans)—, va demanar al ministeri que havia mentit descaradament una solució per a una caserna que anava deteriorant-se a ulls vista. I des de Madrid van respondre que la solució es deia 1 milió set-cents. I rebuda la carta,...cap a l’arxiu.

L’any 2011, un cop passat el primer disgust al comprovar la barra sense límits del ministeri, vam començar a recuperar informació sobre els antecedents de la caserna, per tal de determinar quin havia estat el paper de l’administració local en la construcció d’aquesta caserna i, realment, com podia ser que el ministeri s’atribuís la propietat exclusiva d’aquest equipament.

En aquell moment, vam tenir l’oportunitat de fer servir el retrovisor per enfocar el conformisme de qui ens havia precedit, haver fet terrabastall i aixecat polseguera fins a fer l’ambient irrespirable. Però, això ens hagués ajudat a recuperar l’ús de la caserna per a fer habitatges socials, que era l’objectiu que perseguíem? No, en absolut.

El gran descobriment, però, va venir un temps després quan, des del nostre Ajuntament, vam destapar que hi havia un greu problema amb la suposada propietat ministerial de la caserna: la Generalitat i el Govern Central, tots dos, tenien drets consolidats. És a dir, Madrid havia ofertat la venda d’una bé del qual no tenia el domini integral. I Olesa, mentrestant, amb la proposta a l’arxiu...

Un cop destapada la tempestuosa copropietat ens vam tornar a posar en contacte amb els actors. Davant l’evidència, des del ministeri van enviar tècnics amb voluntat de millorar les condicions de la proposta de venda. Inaudit. L’Ajuntament, evidentment, va rebutjar aquest oferiment i va continuar amb la seva línia de treball, amb dedicació i, fonamentalment, amb discreció. El regidor Jordi Martínez va fer en aquest cas una feina molt remarcable, cercant punts d’acordsentre els protagonistes per tal de fer possible la conversió d’una caserna militaritzada en un edifici d’habitatges de lloguer social.

I amb perseverança, rigor, dedicació i discreció, el nou equip de govern ha continuat amb la via empresa, amb molt d’encert. Ahir la consellera Meritxell Borràs, acompanyada pels regidors Martínez i Muñoz, va fer una visita a l’edifici i va comprometre la seva rehabilitació i posada a disposició dels llogaters pel proper mes de febrer. També ahir mateix s'iniciava el període perquè els interessats presentin les seves peticions.

Començava aquest article contraposant soroll a discreció. Els meus companys del Bloc aquests darrers mesos s’han mantingut ferms en la seva feina perseverant i discreta. Altres, aquells que van arxivar, com si no hagués passat res, una proposta de venda que era una autèntica vergonya, van publicar, referint-se a allò que suposadament el Bloc no diu que “tot i que des de 2011 estan negociant amb els propietaris de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil per tal que l’edifici sigui cedit i poder-lo rehabilitar per fer-hi habitatges, encara continua tot igual”.

Això ho van publicar encara no fa ni dos mesos. Doncs bé, avui hem sabut que res continuava igual: sense cessió entre administracions, l’ús social s’ha garantit i d’aquí poc diverses famílies olesanes podran gaudir-ne.