Defensa del President que és víctima d'un escac al Rei

Des del púlpit de la radiofonia pública catalana, la Mònica Terribas ha coronat l’Artur Mas com a primer rei de la República catalana independent; però els campanars no han repicat en homenatge, ni les mares novelles han rebatejat els seus nadons, ni als carrers s’ha fet festa grossa, ni el cel s’ha omplert de lluminària pirotècnica, ni a les verges se’ls ha esquinçat el vel, ni les taronges han madurat de cop, ni la tardor s’ha trastocat en primavera i les roses han florit, ni ha esclatat la lluïssor dels ulls enamorats. Als carrers no s’han fet catifes amb pètals de mil colors, ni les iaies han enfornat galetes amb anissos, ni als màstils s’han penjat les banderes de popelín. Els ocells encara no han tornat del sud, el gel es continua fonent, el pa s’asseca com si res...

A la Generalitat segueixen treballant els mateixos que ja treballaven abans. La catèrvola d’assessors ociosos mandregen en els despatxos com si no hagués passat res. El govern dels millors continua exemplificant la diferència entre faula i impostura: el conseller Homs encara posa l’accent, per posar-lo en algun lloc, sobre la pe; el conseller Vila fa capelletes cada matí i lamenta amb gest sentit els morts que les seves carreteres maten; el conseller Ruiz no para de rosegar la sanitat pública amb els incisius esmolats amb el corindó que paguen les mútues; la consellera Rigau, enlloc d’anar a escola, fa el carrer d’emissora en emissora; el conseller Mas-Colell ja no sap que dir per amagar que han fet fallida, però que els endollats incompetents encara passen per caixa cada final de mes; la consellera Munté assaga futilitats davant el mirall; el conseller Puig carrega el pesat llast de la fatxenderia; i així fins al final...

Només Rajoy ha confós els estudis de la Diagonal amb Westminster, com els nostres avis van creure que, als altres estudis del carrer Casp, hi havia estampida quan un vailet feia terrabastall amb closques de coco. I, mutatis mutandi, en Rajoy ha pensat que si Mas era un rei, ell ben podria fer-li escac via Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A ningú pot sorprendre que a l’imperial Madrid, on del culte a la personalitat han fet tot un art, pensin que “muerto el perro, se acabó la rabia”.

Mas penso que no reuneix el perfil per ser el President del govern de concentració que es necessita per encetar la nova república catalana: ha estat el principal responsable d’un govern ineficient, incompetent i antisocial; és el cap d’un partit corrupte que aplicava les seves pràctiques corruptes en el govern de la Generalitat; confon Convergència amb Catalunya, amb una idea patrimonial de la nació, fins al punt que, alguns dels que l’han sentit, ara pensen que la corrupta és Catalunya i no Convergència.

Amb tot, vaig pensar que el 9 de novembre passat va fer allò que els ciutadans demanaven: va posar les urnes perquè tothom pogués votar, en llibertat, si volia una pàtria independent o no. No va desobeir al Tribunal Constitucional perquè, en la prelació d’obediències, nosaltres, els ciutadans, som els primers. I, per això, ara no el podem deixar tirat.

No m’agrada que hagi forçat una llista pretesament unitària amb ell de candidat tapat. Però, utilitzant la imatge que tan li plau, no podem deixar que les aigües, que ha estat capaç de separar, ara es tanquin sobre seu i l’engoleixin. Ha de fer el que queda de camí amb nosaltres, com un més. I això, li devem.

Edmond Burke deia que una de les causes de les commocions d’un estat són les pugnes entre el magistrat i la multitud... Ara estem vivint un d’aquests enfrontaments, ja que en un bàndol de la pugna hi ha els magistrats, i en l’altre hi hauria d’haver una multitud de catalans que fes costat al President Mas. Jo m’apunto a la lluita de la desobediència i la subversió perquè com deia el liberal Burke: “la subversió contra un govern s’hauria de considerar com una etapa preparatòria per a l’organització d’alguna cosa millor, ja sigui pel que fa a l’esquema mateix del govern, les persones que hi participen, o ambdues coses”.

Nota al peu: La citació correspon a Pensamientos sobre la causa de los actuales descontentos, Edmund Burke, 1770.  

Don Zoquete y el señor Simplón

Las elecciones catalanas, recién celebradas, han dado para chistes y ocurrencias de diversa categoría. Soberanistas y unionistas han sido objeto de infinidad de burlas que han inundado la red: hilarantemente graciosas algunas, pesadas y chuscas las menos. Ha habido ración para todos; quien no tenía gana de gresca ha quedado ahíto hasta reventar.

Pero el gran protagonista de la monumental cuchufleta ha sido el presidente Rajoy, una vez más.

La última explosión de guasa general ha tenido causa en la rueda de prensa monclovita del lunes post electoral. Proclamó solemne Don Mariano que en Cataluña, el domingo, no había sucedido nada reseñable y que el supuesto huracán independentista era poco más que una llovizna primeriza de otoño. Como él predijo, la patria en ningún momento corrió peligro y que, si así hubiera sido, ahí estaba él para preservarla. Y a quién tuviera alguna tristeza que exponer, lo esperaba en palacio para escucharlo; como siempre, añadió.

Me parece que tengo el castellano un tanto mohoso, pero yo diría que en este idioma la persona que tiene dificultades para comprender, incluso las cosas sencillas, recibe el nombre de zoquete. Rajoy muestra claros signos de déficit comprensivo cuando menosprecia las elecciones catalanas y el encono que ponen unos y otros en la pugna. ¿No ha pasado nada, cuando los independentistas tienen mayoría absoluta en el Parlamento? ¿Es irrelevante que casi la mitad de la población haya apoyado a candidaturas claramente soberanistas y que las que claramente no lo son hayan cosechado un resultado peor? ¿Nada tiene de insólito que el partido que apoya a su gobierno se encuentre a la cola de todos los demás? ¿Es síntoma despreciable que las portadas de los más importantes periódicos europeos titulen que Catalunya ha dado un paso decisivo hacia la independencia?

Viendo a Rajoy ante los micrófonos de los medios de comunicación españoles me ha venido a la cabeza la descripción que Daniel Pennac hace de los zoquetes: “oscilan perpetuamente entre la excusa de ser y el deseo de existir a pesar de todo, de encontrar su lugar…”.

Si, por lo menos, los que tiene cerca pudieran ayudarlo. Pero no parece que las eminencias abunden en la corte de Rajoy. He ahí el ejemplo de García-Albiol que, tras el monumental tortazo, aún pretendía pontificar sobre inmensas mayorías a capitanear. Parecía el don Simplón del cuento infantil, que con un pelo pretendía hacer una trenza.

Nota al pie: Este escrito no se ha redactado con ánimo vejatorio ni ofensivo. No constituye injuria, puesto que no atenta a la dignidad, honor y credibilidad del Presidente. Y además de no existir intención, tampoco carece de justicia.

Segunda nota al pie: El texto de Daniel Pennac está recogido (y posiblemente mal traducido) de la novela Mal d’école.    

L'error García-Margallo

La caverna mediàtica de la cort està que trina perquè Rajoy va enviar al seu ministre d’Exteriors a Catalunya a batre’s en debat singular. Si la independència de Catalunya és un exemple de deslleialtat, il·legalitat i perfídia, la caverna pensa que corresponia al Ministre de l’Interior defensar la causa de l’Estat, amb un bon repertori d’amenaces i cops de puny sobre la taula.

El pobre Margallo va passar una estona dolenta: un ambaixador per definició no reuneix els atributs idonis per polemitzar públicament, davant de càmeres de televisió. Quines són les qualitats que ha de tenir un bon diplomàtic? Com a mínim, les cinc que segueixen:

1.- Ha de ser capaç de dir a qualsevol interlocutor allò que aquest vol escoltar.

2.- Ha de saber vestir amb pulcritud, combinant elegància i gravetat.

3.- No s’ha de fer un embolic amb els coberts del peix.

4.- Ha d’aguantar els insults amb aplom, no perdre els estreps i no barallar-se sota cap circumstància amb qui l’ha ofès (d’això se’n diu evitar incidents diplomàtics).

5.- Ha de tenir com a llibre de consulta, a la tauleta de nit, Diplomàcia, d’Henry Kissinger.   

Margallo segur que posseeix totes aquestes qualitats (i moltes altres). Però no va estudiar història contemporània. Imagino que en el seu lloc va agafar com a optativa Canapetologia (assignatura que ensenya a menjar canapès amb maonesa sense tacar-se la pitrera).

He tret el tema de la història perquè ahir el ministre va fer una inapropiada al·lusió als pieds noirs francesos, un intent d’analogia sobre el que passarà als espanyols que vulguin tornar a la seva terra d’origen en cas d’independència de Catalunya.

Jo coneixia a alguns antics colons francesos que vivien a Perpignan. Expulsats del nord d’Àfrica van perdre patrimoni i riquesa amb la revolució. Quan van tornar a la metròpoli, plens de ressentiment contra aquells que pensaven que els havien abandonat, van patir el menyspreu i el rebuig dels seus compatriotes que van fer estelles de l’arbre dels seus privilegis imperialistes. Aquests francesos repatriats sempre van mirar amb nostàlgia l’altre costat de la Mediterrània, casa seva.

La independència catalana no expulsarà ningú. Qui marxi ho farà de manera voluntària. El resultat, però, serà el mateix: el senyor Pronovias i el senyor Almirall enyoraran Barcelona o Pedralbes com el vells pieds noirs van enyorar Alger o Bab el Oued.    

Nota al peu: “Es una mañana espléndida que solo existe para sí misma como un ruiseñor que canta en un mundo de sordos; una mañana argelina con su sol de diciembre resplandeciente y frío como una joya colgada del cielo, fuera del alcance de los sueños rotos, de las oraciones sesgadas...”. Així comença l’última novel·la de Yasmina Khadra, A qué esperan los monos..., negra com només ho són les històries que expliquen que els humans perdem la vida perquè la fem servir sense parar.

Segona nota al peu: “Pero ninguno de los antiguos practicantes europeos de la raison d’état es hoy lo bastante fuerte para desempeñar un papel principal en el naciente orden internacional. Están tratando de compensar esta relativa debilidad creando una Europa unificada”. Extracte de Diplomàcia d’Henry Kissinger. Aquesta cita em porta a explicar-vos que una altra qualitat del bon diplomàtic és el cinisme.   

Cañizares, Rajoy i Pichirri o el valor de la pregària

Aquest divendres a València hi haurà vetlles de resistència: el món de l’arquebisbe Cañizares col·lapsa, els enemics de la pàtria retrunyen amb estrèpit ensordidor i cal convocar a oració sentida i multitudinària. S’ha d’establir comunicació amb el bon Déu perquè ens empleni de benaurances i ens ajudi a salvar la pàtria que és desfà.

Això no és lluita política, ha dit Cañizares, aquest és un combat moral. I com en tota causa eminent, és imprescindible que tothom inverteixi en la batalla el millor de sí mateix, fins al martiri, si és el cas.

Algú podria pensar que aquesta crida a la resistència espiritual és un recurs massa emprat pel nacional catolicisme espanyol (un dels corrents de la cúria de l’Estat, n’hi ha més). Ho exemplificaran amb aquelles altres vetlles on des del púlpit de les esglésies espanyoles es pregava al Senyor perquè acabés amb els moros impius que lluitaven per la independència del nord d’Àfrica; o aquelles altres on la parròquia enfervorida resava perquè el bon Déu fes miques als desagraïts americans que pagaven amb ressentiment i traïdoria el salconduit evangelitzador a la glòria eterna que els espanyols els havien facilitat; o aquelles súpliques per la victòria en la lluita empresa pel General Franco i altres defensors de la Fe: la Cruzada que “como el amor patrio, cuando se ha sobrenaturalizado por el amor de Jesucristo, nuestro Dios y Señor, toca las cumbres de la caridad cristiana, hemos visto una explosión de verdadera caridad que ha tenido su expresión máxima en la sangre de millares de españoles que le han dado la grito de "¡Viva España!" "¡Viva Cristo Rey!".

Al contrari, la iniciativa del Cardenal Cañizares per la seva senzillesa no té precedents. Es potser massa tèbia i oblida la protecció dels anyells que en primera línia, com Rajoy, volen salvar la unitat d’Espanya. Un greu error.

Fixeu-vos sinó en la història d’Anselmo Oñate, mestre de primària d’una escola rural castellana, que, per tal d’aconseguir diners per pagar  la cirugia d’un alumne, s’havia d’apuntar a un concurs radiofònic de doblo o me planto.

El dia del repte, el bon professor va anar acumulant pessetes i contestant preguntes de dificultat creixent, mentre tot el poble que s’havia aplegat al voltant d’un aparell de ràdio l’animava des de la distància.

Bé, tot el poble no. Un capella i dues velletes també escoltaven un aparell de bovines des de l’habitació del nen malalt. Però, alhora, no paraven de resar a una imatge de San Narcís.

Als estudis radiofònics de Madrid el venerable mestre va arribar a l'última pregunta que el podia fer guanyar la quantitat que necessitaven. Els locutors, perversos i retorçats, com tots els d’aquesta espècie indigna, van manipular el concurs fins a trobar la pregunta més difícil: “¿Quien fue el delantero centro que marcó el primer gol oficial en el antiguo campo del Club Ciclista de San Sebastián el dia de su inauguración?”

La lectura de la pregunta va provocar una autèntica commoció: el mestre va patir un mareig que semblava que li impediria respondre; el públic de l’estudi compadia al vell professor que se’ls havia fet simpàtic; al poble el desànim era general; les velles i el capellà que confortaven l’infant ploraven desconsolats; només el nen va fer el cor fort i va continuar pregant a San Narcís.     

I llavors es va produir el miracle, el vell mestre s’aixecà i va fer-se repetir la pregunta: ¿Quien fue el delantero centro que marcó...? I tocant-se el pit, amb la dignitat que només tenen els mestres cultes, però morts de gana, va dir: “Yo, Anselmo Oñate, Pichirri, en 1915... y de penalti”.

El Senyor havia escoltat les pregàries del nen moribund i havia intervingut amb divina gràcia.

El cardenal Cañizares hauria d’haver estat tant perseverant i amatent com aquell vailet de la postguerra. Ahir no s’hauria d’haver mogut de costat de la ràdio per evitar que el president Rajoy fes el més gran dels ridículs en mans d’un periodista pervers. Si s’hagués entregat a l’oració com calia, al President del Govern també li haurien fet preguntes de les que coneixia la resposta: ¿Cómo se llamaba el capitán que acompañava a Valentina en sus viajes a lo largo y ancho de este mundo? ¿Cuánto suman tres más dos? ¿Como suena la silaba formada por las letras B y U? ¿Qué contenían los sobres que repartia Bárcenas cuando era tesorero del PP?

Nota al peu: La citació entre cometes és un fragment literal de la Carta colectiva de los obispos españoles con motivo de la guerra en España. Val a dir que la dita carta va ser col·lectiva, però no tots els bisbes la van signar, cosa que honora a qui no ho va fer.

Segona nota: La història de Pichirri és original de José Luis Sáenz de Heredia, guionista y director de la pel·lícula Historias de la Radio, de 1955.  

I have a dream... esbojarrat

La televisió ja té aquestes coses: si no esperes dues hores per anar a dormir després d’haver-la vist et pot provocar un tall de digestió cerebral; una atroç activitat mental en fase REM que molt poques vegades recordes quan despertes baldat després d’una nit agitada.

Això em va passar l’endemà del debat electoral de TV3. Tot, excepte que aquesta vegada recordava nítidament el meu somni i no em va quedar altra solució que demanar una sessió urgent amb el meu psicòleg.

Vosaltres penseu, com jo, que els debats electorals han deixat entreveure una certa tensió sexual entre la pubilla de l’unionisme i el mascle alfa del sobiranisme? Vosaltres no penseu que la murrieria revoltosa de la ciutadana Arrimadas i la indignació amb sordina del Romeva amaguen una atracció capaç d’enderrocar les barreres identitàries que els separen?

Doncs en el meu somni, ambdós han guanyat la batalla a les convencions i als apriorismes i es casen en un temple lluminós curull de margarides i camèlies. El Rowan Atkinson (com a quatre casaments i un funeral) oficia el feliç enllaç, flanquejat pel Garcia Albiol i l’Iceta, el primer vestit d’escolanet —sempre m’han fet gràcia els oficis religiosos on els escolanets són més grossos que els capellans— i el segon abillat amb transparències de querubí.

Els bancs de la família del nuvi han quedat petits, ja que hi són convidats els 50.000 germans i germanes amb qui comparteix candidatura. El Rabell, que fa de pare del Romeva, no pot amagar la seva indignació pel fet que el nen que era un Montesc ara s’ha tornat un Capulet i, a sobre, emparenta amb una Bòrgia.

Tampoc està massa content el padrí de la núvia, quasi tan alfa com el nuvi, però es consola pensant que al desembre serà ell el desitjat.

 Un convidat s’acosta al faristol a llegir les escriptures. És l’Espadaler, que, amb el seu to capellanívol, clama en favor de la família i llegeix amb delit la Constitució, encara que acaba dient que li falten afegits.

Al fons de la sala té lloc un incident desagradable entre el servei de seguretat i la Mònica Terribas. La periodista vol accedir a les cabines de transmissió. Els goril·les li neguen el pas adduint que les cabines són reservades per la premsa.

Però si sóc la veu de Catalunta — es reivindica la Terribas.

A nosaltres no ens enganya, vostè ve de la part del nuvi— li etziben els de seguretat.

L’església és tan gran que, malgrat la fresa que provoca l’incident, la cerimònia pot continuar sense problemes.

El maldestre Atkinson, entre quequejos, pregunta si algú té algun retret a fer que impedeixi celebrar el casori. Des del públic s’aixequen mosquejats el Baños i la Gabriel i li retreuen ben alt: Vostè calli, capellanot, que aquí les preguntes les fem nosaltres!

Però l’interrogatori cupaire tampoc en treu l’aigua clara ni provoca cap daltabaix. Els nuvis són a punt de donar-se la mútua aprovació...

I en aquest moment em vaig despertar, febrívol i trasbalsat, el casament era impossible: els de Pronovias han fotut el camp de Catalunya! Quina tragèdia!