Salvador Prat: Carnavaleando

Salvador Prat: Carnavaleando: Eulogia Tapia, la pomeña. Van pasando las semanas como quien no quiere la cosa, el invierno toca a su fin, la primavera llega c...

Carnavaleando

Eulogia Tapia, la pomeña.

Van pasando las semanas como quien no quiere la cosa, el invierno toca a su fin, la primavera llega con incertidumbres meteorológicas y más de una preocupación. Los almendros han florido hace mucho, el frio ha dejado paso a la bonanza que habitualmente no llega hasta bien entrado abril, los taberneros sacan los tendales a la calle, los jóvenes ya visten camisetas, los abuelos invaden los bancos solariegos que, en realidad, son propiedad de la municipalidad. Los padres sueltan a los niños en los parques públicos al salir de la escuela, las abuelas riñen a los nietos que patean pelotas demasiado cerca de donde ellas descansan. El tiempo, una vez más, un año más y como siempre, se nos echa encima y no sabemos si sentarnos a esperar que nos arrolle o dejar que pase de largo.

En la corte madrileña, microclima en el que todos los verbos de la primera conjugación mudan los significados, el tiempo fluye despacio y los solsticios se dilatan, hay más espacio para el ocio, para el entretenimiento y para la ensoñación. No hay plazos, ni urgencias, ni vencimientos. Una plácida existencia que se ha visto alterada por la prescripción insoslayable que se deriva de un mandato constitucional: el período máximo que puede transcurrir entre una investidura fallida y la conformación de un gobierno, antes de que se convoquen nuevas elecciones. El margen es claramente suficiente pero los apremios, por laxos que sean, incomodan a quienes no tienen por costumbre mirar el reloj. Las frentes más prominentes del estado se han perlado de gotas de sudor que dejan intuir una profunda angustia. Los líderes con aspiraciones no tienen por costumbre apresurarse en sus asuntos. No entienden que la caducidad de la prórroga se acerca, que la fiesta se termina, que mañana hay que trabajar. Por eso, en su inconsciencia, pasan el tiempo carnavaleando. Y más concretamente, se empeñan en entretenerse contrapunteando.

El contrapunteo es, para quien no lo sepa, una disputa fiestera a base de coplas que gana quien no pierde pie en la improvisación. Estarán de acuerdo conmigo en que Sánchez, Rajoy, Rivera e Iglesias andan entretenidos en un contrapunteo interminable. Bien es cierto que nunca de cara a cara, siempre por micrófono interpuesto. Jamás en tascas, habitualmente en palacios. Pocas veces con rimas brillantes, muy a menudo con versos desastrados, en una brega tosca, zafia y grosera. Nada por lo que valga la pena perder ni un minuto del tiempo que nos arrolla.

Qué lejos este contrapunteado de aquel otro, entre un poeta y una campesina salteña, que inspiró La Pomeña, una canción preciosa que popularizó Mercedes Sosa. Tuvieron lugar los requiebros en el boliche la Flor de Pago, coincidiendo con el carnaval. Eulogia Tapia, entonces una joven vecina de La Poma (ella es la pomeña) enfrentó en singular combate coplero a Manuel J. Castilla, poeta prestigioso. Y la campesina venció, dejando al hombre de letras sin palabras. Fue el triunfo de la sabiduría atávica que nace de una siembra de siglos, que da frutos en los términos más simples y en las palabras más llanas. El poeta Castilla rindió homenaje a Eulogia Tapia, la muchacha pomeña, componiendo unos preciosos versos que posteriormente se convirtieron en una zamba, un pasaje del folclore popular de Salta.

Nadie dedicará versos al ir y venir carnavaleando de los políticos españoles, que andan entretenidos en chuscas competiciones copleras, mientras los ciudadanos trasiegan penurias sin cuento. Porque estos líderes no tienen la elegancia de una humilde campesina salteña. Ellos continuarán porfiando en su ruido y en su furia.

La pomeña 

Eulogia Tapia en La Poma

Al aire da su ternura

Si pasa sobre la arena

Y va pisando la luna

El trigo que va cortando

Madura por su cintura

Mirando flores de alfalfa

Sus ojos negros se azulan.

El sauce de tu casa

Esta llorando

Porque te roban Eulogia

Carnavaleando.

La cara se le enharina

La sombra se le enarena

Cantando y desencantando

Se le entreveran las penas.

Viene en un caballo blanco

La caja en sus manos tiembla

Y cuando se hunde la noche

Es una dalia morena.

Salvador Prat: Un dels nostres

Salvador Prat: Un dels nostres: "Mai acceptaria pertànyer a un club que m'acceptés com a soci" L’ enquadrament d’un individu en qualsevol col·lectiu...

Un dels nostres

"Mai acceptaria pertànyer a un club que m'acceptés com a soci"

L’ enquadrament d’un individu en qualsevol col·lectiu o grup pot ser el resultat d’una acció voluntària. Però també pot obeir a l’opinió que terceres persones en tinguin. Les conseqüències d’aquesta socialització sovint són positives. Com a mínim, rescaten al subjecte del risc d’un ostracisme penós, o el permeten gaudir de les avantatges que aquesta pertinença obsequia. Ser “un dels nostres” en el llenguatge mafiós porta aparellats drets i obligacions en relació a l’organització criminal. I en el rèdit net que cadascú n’obté rau l’atractiu de ser-ne membre. Tots aquests beneficis poden tenir una doble lectura, en positiu o en negatiu: ser de la màfia em garantirà protecció davant tercers o altres companys amb qui pugui estar enfrontat; qualsevol vulneració del codi mafiós, o incompliment dels meus deures respecte del grup, poden posar en perill la meva integritat física. Deixant de banda l’exemple extrem d’una organització criminal, els homes (i les dones) preferim enfrontar-nos als incerts reptes exteriors convenientment arrecerats en mig d’una munió de congèneres: som un animal social. O si preferiu l’expressió aristotèlica: som un zoon politikon.

Els clàssics grecs, amb Aristòtil al capdavant, van establir una íntima relació entre la sociabilitat humana i la funcionalitat política i organitzativa de les seves accions. L’home arriba a la seva plenitud racional a través de la voluntat compartida d’aconseguir una polis millor. L’individu singular s’enquadra en un conjunt que l’abasteix d’un nou codi ètic, d’un nou cos de valors que depassen els propis, d’una cosmovisió a la que s’arriba amb la complicitat dels altres ciutadans, però sempre amb un objectiu ben definit i la certesa de que viure en grup o pertànyer-hi resulta d’allò més confortable.

I així fins arribar al segle XXI, on l’aparició de grups dificilment enquadrables, segons els cànons tradicionals, ho sacseja tot.

Un exemple el trobem en el nou partit liderat per Pablo (Manuel) Iglesias —és còmic l’afegit que des de la cúpula del PSOE es fa del segon nom del podemita per tal d’allunyar-lo del fundador del socialisme espanyol, per evitar-ne una analogia i, el que seria pitjor, una apropiació— que parteix de la màxima que l’enquadrament té més defectes que virtuts. Aquest allunyament dels cànons, socialment acceptats fins ara, no és ni original ni nou; la història és ben plena de dissidències sorolloses. Allò que és nou és l’histèric intent dels menyspreats per proclamar als quatre vents que no, que els que es diuen diferents són un més del grup, que, malgrat la imatge que projecten, els podemites són com ells. 

Podemos s’ha entestat en subratllar les diferències que els separen dels altres grups polítics espanyols. Els seus dirigents consideren que l’enquadrament en aquest grup no els beneficia en res i, el que és pitjor, no els proporciona un codi ètic acceptable, els proveeix d’un cos de valors que repugnen i, a més, els allunya dels ciutadans i els nega el seu apreci. Podemos intueix que el sistema es col·lapsa i es vol posar a recer.

Repeteixo, doncs, que el novedós no és el desinterès de Podemos sinó la resposta dels rivals polítics. Una resposta que arriba des del desconcert generat per la coincidència en el diagnòstic: sí, és cert, el sistema polític espanyol va camí del desastre. Però els partits polítics tradicionals embasten una contesta que podríem considerar quasi suïcida: Podemos no s’equivoca, però desconfieu de Podemos perquè és un dels nostres. Els grups consolidats, sense altre lògica que la de garantir-se la pròpia supervivència, aïllen el ciutadà de l’objectiu original de tota acció pública, allò que els grecs definien com la millora o el progrés de la polis. Fan arribar el missatge de que això no té remei. El discurs majoritari, quasi hegemònic, recomana els pal·liatius de sempre per a un cos per on avança la putrefacció. I, alhora que és incapaç de guarir el malalt, criminalitza al guaridor alternatiu no per les cures que proposa, sinó per ser qui és: un de la colla.

Som a poc menys de quatre mesos de que en els ajuntaments de l’estat espanyol s’obri la veda de les mocions de censura “constructives”. Algunes de les principals ciutats han estat governades des de les eleccions de maig per candidatures relacionades amb grups no tradicionals. Ho fan en una flagrant minoria que, fins al moment, ha estat objecte d’una cert bloqueig institucional, per l’acció concertada de les majories opositores. La paràlisi evident en la gestió de govern s’ha traduït en la impossibilitat d’aplicació d’algunes de les seves propostes més interessants. És cert que s’han pres mesures d’un cert impacte, però han estat bàsicament cosmètiques i superficials. Això ha servit per bastir el discurs del “veieu com són com nosaltres i, en el fons, no fan altra cosa que polítiques continuistes?"

La gran incògnita és si passat un any de les darreres eleccions, i en el moment en què sigui possible presentar mocions de censura, les majories de bloqueig faran el pas de convertir-se en majories de govern. O, pel contrari, deixaran que els nous grups emergents s’ofeguin en la irrellevància d’una acció pública aixafada pel pes de l’aritmètica.   

Salvador Prat: Guanya la ira

Salvador Prat: Guanya la ira: La cursa per la nominació republicana avança imparable cap al triomf del candidat Trump , com a mínim en vot popular. Es podria dir que...

Guanya la ira

La cursa per la nominació republicana avança imparable cap al triomf del candidat Trump, com a mínim en vot popular. Es podria dir que és el triomf de l’americà conservador, patriota en el pitjor sentit imperialista de la paraula, força incult, habitualment mal nodrit per excés calòric, aquell que, segons Camille Paglia, ha acabat amb la vida intel·lectual als Estats Units.

Però aquesta simplificació no és en absolut certa, ja que porta a l’equívoc de pensar que l’americà tipus és com l’adherit tipus del partit republicà (no confondre amb el votant). Per tant, tranquil·litzem-nos i baixem el nivell d’alarma a Defcon 3. El triomf del multimilionari Trump és també el d’un segment de la població emprenyat amb la resposta que els dirigents del seu partit han donat a la crisi i al període de govern del president Obama. I aquí cal situar un avís seriós: les bases enfadades tenen més força electoral que els falcons que niden en el districte de Columbia. D’altra manera no s’explicarien les clatellades que successivament s’han fotut els candidats preferits de la direcció del partit: Bush (el tercer) i Rubio. El senador de Florida, humiliat al seu propi estat, on Trump el va guanyar clarament, ja va anunciar ahir mateix que “suspenia” la seva cursa per la nominació.

Però atenció perquè els irats viuen amb les seves preferències dividides, entre el magnat Trump, la personalització de les oportunitats que mai han tingut, i el missaire Cruz, un dels pocs mortals que parla directament amb Déu. Malgrat el triomf contundent del novaiorquès que l’acosta cada vegada més a la majoria necessària, en cap estat ha aconseguit un recolzament superior al 50%. I això és molta contestació interna a pocs mesos de la convenció que haurà de decidir el candidat.

Per la banda demòcrata, també ha passat allò que tothom preveia. Amb molta diferència a Florida, i de manera més ajustada en els altres estats, la Clinton continua la seva marxa triomfal cap a la seva proclamació. Sanders perd amb classe i, de pas, anuncia que encara no pensa tornar a casa.

Què tenen en comú Rondham Clinton i Trump, a més de les seves arrels a Nova York, on també va néixer Sanders? Doncs ara per ara, si hem de fer cas a la darrera enquesta de Gallup, l’opinió majoritàriament desfavorable que ambdós desperten entre els seus compatriotes. La demòcrata es vista amb desconfiança per un 53% de la població. El republicà, per un 63%. Un rebuig inèdit, segons els principals analistes polítics, pel fet que es comú a les dues figures principals en la carrera política cap a la presidència. Els arguments amb què els americans justifiquen el seu recel són diferents. La senyora Clinton projecta una imatge d’una certa correcció formal i unes capacitats contrastades, però es vista com una membre destacada de l’elit política que ha governat d’esquena als ciutadans i ha permès la conversió del somni americà en un malson per a molts, amb un increment inexorable de les desigualtats. El magnat Trump, que té al seu favor una llunyania relativa dels cercles de poder de Washington i que, per tant, és vist com un polític sense etiqueta partidista (ja sé que això sona a increïble quan estem definint al candidat d’un partit concret), és vist com un groller insuportable, un animal de maneres xulesques, un racista impenitent, maleducat, tosc, escassament preparat (sobretot en matèria diplomàtica)...

 “Els dos principals partits ara s'han d'enfrontar a l’escepticisme, la resistència i el disgust” que, entre els seus, desperten els probables vencedors de les primàries, afirmava el New York Times en la seva editorial d’ahir. D’aquest desamor en parlava fa una colla d’anys en Tennessee Williams: “Vivint amb qui estimes, pots sentir-te més sola que vivint completament sola, si la persona que estimes no et correspon”. La sola era ni més ni menys que l’Elizabeth Taylor, la gata sobre el... calent, calent.