dimarts, 7 de novembre del 2017

PSOE-PSC, que acumulamos mucho, que respiramos menos


Pedro Rodríguez me dijo hace demasiados años que el drama del PSOE empezó incluso antes de la gozosa mayoría absoluta de 1982. Fue cuando al mudarse para comparecer en el Congreso de Suresnes comprobó que el traje ideológico no le venía: el ropaje era el de siempre, pero al partido se le había ensanchado la cintura, adormecido en el confortable estorbo de salón que opuso a la dictadura del General Franco. La lucha de verdad la habían desempeñado otros, quizás menos glamurosos y no tan pequeño burgueses; posiblemente más obreros, desesperados y valerosos.

Más adelante llegaría la postal de Felipe y Alfonso cuerpo a tierra en las estrecheces de los escaños del Congreso de los Diputados mientras un achacoso líder comunista, con los dedos manchados de nicotina y las manos sucias de purgas cainitas, mantenía la compostura frente al sainete del quieto todo el mundo.

Luego, la victoria incontestable de manos de un electorado ciego ante el fulgor de una sonrisa juvenil bien alimentada por un verbo tan seductor como etéreo. Y con ella las mil y una traiciones acumuladas en más de una década de gobierno: cambios de sentido en nombre de la razón de estado, percibidos cada vez más como la renuncia al amago de utopía que parecía adivinarse en los viejos discursos. Vaivenes incomprensibles que justificaron el sí donde antes se había opuesto férrea resistencia al club militarista del Atlántico norte, la corrupción galopante, la especulación inmobiliaria, las reformas laborales, las patadas en la puerta, antesala de otro quieto todo el mundo con coartada legal, las primeras privatizaciones, los primeros asientos en consejos de administración a cuenta de incontables injusticias sociales…

Llegó, tras un paréntesis, la digresión de Zapatero, todo énfasis bienintencionado, todo gobierno infausto. Puro sujeto, verbo y predicado sin conectores eficientes y adecuados. Poco gobierno y mucha metáfora. Demasiadas mentiras.

En el largo camino fueron diluyendo las identidades. Cuanto más fuerte gritaban izquierda más lo contradecían las pulsiones. Perdieron predicamento obrero, si alguno conservaban, en el marasmo de un socialismo irreconocible. Hoy, oírles definirse como izquierda socialista, que ante todo es social, provoca sonrojo.  

Y Catalunya en el horizonte remoto en donde poner el huevo de la felonía, deseando que al rodar se pierda en el otro lado, el que no se percibe de tan lejano. Un laboratorio donde diluir la pócima del maragallismo en un apestoso ungüento cocido en la olla de las capitanías metropolitanas. Y la paradoja en forma de abandono del pilar municipalista, la base de un poder que se aleja para no volver, quizás jamás de los jamases.

Aquí va arribar el dia en què el PSC es va palpar per no trobar-se. Es va mirar en els bocins d’un mirall trencat i no va trobar cap imatge reflectida, només vocalització estèril i balls esbojarrats que no poden callar l’estrèpit d’un discurs absolutament mut. Desplaçat per la vitalitat post-psiquiàtrica de Ciutadans, sense lloc ni en el sermó ni en el territori on havia regnat amb una còmoda hegemonia.

Iceta es conforma amb la irrellevància. En té prou amb figurar entre bambolines com a parent pobre dels Capuletto, encara que sigui al preu del sacrifici de Julieta i també de Romeo. Potser amb la secreta pretensió de poder fer mutis després d’aplicar-se la frase del drama: “Anem, doncs, perquè és va buscar a qui no vol ser trobat”.

El PSOE i el PSC mai han estat del costat de la revolució, ni de la dels clavells ni de la de les roses, tampoc de la dels costums i encara menys de la dels somriures. Han fet costat a la repressió més ferotge i han quedat ben retratats a costat dels reaccionaris de tota la vida, però amb la boqueta petita, com de pinyó de panellet poc cuit.

Hi va haver un temps en què es van disfressar de reformisme, però de tant governar se’ls ha quedat cara d’espantall i un rictus com d’agror d’estómac, com de reflux de digestió mal acabada. I així és fa difícil presentar-se davant la ciutadania i demanar-li suport i complicitat. La vella militància, inclosos alguns amics, fuig d’aquesta mena d’apocalipsi zombie d’última hora, quan el partit pena incorpori i sense ànima a l’espera d’esmicolar-se com un Faust envellit de cop.

En les properes setmanes potser tornarem a trobar la direcció en espectacles impossibles, fent veure que tot és alegria, plaer i jovialitat. Però els ulls de l’Iceta contradiran aquesta fabulació i ens recordaran aquella frase de Charles Bukowski: “si penso que hauria de volar i en canvi m’arrossego, només em toca deprimir-me”.

divendres, 3 de novembre del 2017

Si em tingués per miserable


Si em tingués per miserable hauria de dir que respecto la independència judicial i que acato l’empresonament del govern del meu país que altres, que no jo, van votar.
Si em tingués per covard hauria de deixar passar que el tercer poder de l’estat està podrit fins al moll de l’os. I hauria d’oblidar que avui el delinqüent sóc jo perquè penso, però que demà ho seran els pobres de solemnitat que reclamin un habitatge digne, o els morts de gana que vulguin menjar sense haver d’esperar almoines, o les dones que exerceixin el dret a governar el seu propi cos, o els treballadors que surtin al carrer en defensa de la seva dignitat, o els malalts que decideixin morir quan se’ls acabin les forces per viure, o els discapacitats que es tinguin per ciutadans com els altres. O qualsevol que surti al carrer a denunciar qualsevol injustícia.    
Si em tingués per abjecte hauria de silenciar que Espanya està governada per una organització criminal corrupta que s’ha carregat la democràcia novella que fa quaranta anys va il·lusionar els nostres pares, i que al Congrés dels Diputats un cor de ploraners vetlla el seu cadàver putrefacte com si encara respirés. I que han deixat anar pels carrers una catèrvola d’animals depravats amb absoluta impunitat per violar tot el violable. Mentre el fiscal, tots els fiscals, la jutge, tots els jutges, posen els ulls en blanc encegats per les pantalles dels telèfons mòbils.   
Si m’amoïnessin les conseqüències de les meves opinions hauria de callar que el cap de l’estat fa vergonya de veure passejant pels carrers convertit en “rei de burles”, sempre de la mà dels que han provocat la fallada multiorgànica de les institucions. I no hauria de repetir que és un ninot amb uniforme de capità general, amorf, apàtic, indiferent.  
Si la por em tenallés m’hauria de quedar tancat a casa o hauria de mirar cap a una altra banda mentre il·legalitzen partits i empresonen aquells que hem decidit que ens representin. Però estic tip que el meu silenci serveixi de coartada a qui tot ho embruta, que la meva inacció els porti a pensar que poden vèncer qualsevol resistència. Sóc, en paraules de Sagarra, un home estrany de bones dents i penso, en paraules de Brossa, que la gent no sap el poder que té. Avui més que mai és hora de lluitar, en pau, tots i uns a costat dels altres.   

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Un núvol blanc


La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó va ser a Huelva, engabiat en una caserna de l’exèrcit espanyol on em xuclaven un any de vida. L’amic Eduard, de Gelida, havia baixat a Andalusia el vídeo, imagino que betta, de l’actuació del Llach en l’immens Camp Nou, en un escenari no menys colossal  i amb la gegantina Laura Aymerich fent-li costat amb una guitarra que va quequejar quan no tocava. Eren gotes d’emoció destil·lada que ens portaven el gust i l’aroma de la terra i els amics que enyoràvem.

Envoltats de militarots alcoholitzats i embrutits, en la foscor d’una cantina llardosa, un petit grup de catalans vam escoltar (i sentir) aquell concert en un silenci reverencial només trencat, de tant en tant, per les nostres veus apagades. Però no ho vam fer prou fluix.

De sobte, l’encegadora claror dels fluorescents oberts sense previ avís va trencar l’encanteri que, per un moment, ens havia transportat fins a 1.200 kilòmetres lluny, a casa, a l’escalf de la gent estimada.

Un tinent de la legió, embriac fins a l’abjecció més repulsiva, va entrar fotent crits sense saber-ne la causa ni ell mateix. Quan li vam explicar que ens havíem reunit  —prou a prop de la clandestinitat—, per veure el concert del Lluis Llach gravat a Barcelona del qual se’n havia parlat en les televisions estatals per les seves enormes proporcions, aquell tros de carn amb galons va amenaçar-nos amb arrestos immediats i, a mi, que estava en funcions de suboficial de setmana, amb un consell de guerra sumari per haver negligit les meves obligacions vers l’exèrcit espanyol, permetent que la soldadesca s’infectés amb “canciones subversivas cantadas en catalán”.

Vam tenir sort que el tinent anés prou borratxo com per a perdre els sentits en mig de l’estrèpit dels seus propis insults humiliants. Aquella nit potser va ser la primera de la meva vida que vaig sentir-me orfe. Lluny dels meus, sol malgrat l’escalf dels amics d’arreu a qui l’escàndol havia despertat. A un pas de comparèixer davant la justícia militar, la més injusta i implacable de totes. Vestit de militar, potser l’uniforme que més em repugna.

L’endemà tot va quedar en res. L’alcohol destil·lat en el cervell de l'oficial legionari li va esborrar els records recents. Però l’incident va arribar a oïdes del Coronel Governador Militar, que va cridar-me al seu despatx (jo m’estava en el mateix edifici). Amb el posat seriós que tenen els alcohòlics en els seus escassos moments de sobrietat, em va renyar per la meva conducta inadequada i va amenaçar-me amb conseqüències funestes en cas que algun episodi similar es tornés a repetir.

Avui torno al núvol blanc de Lluis Llach amb una sensació similar d’orfandat. Com aquelles hores de l’albada a Huelva quan em vaig veure amb la corda al coll, sense cap autoritat on refugiar-me. Però aquesta sensació de derrota humiliant dura poc. Només el temps de comprovar que la gent que m’envolta mai m’ha decebut, que sempre hem renegat de les jerarquies impostades i que, per tant, no ens fan cap falta.

divendres, 27 d’octubre del 2017

Mi patria es mi hijo y mi biblioteca


Hace unos días, Carles Asensio, cineasta catalán en la encrucijada de Ciudad de México, me hizo llegar un artículo de mi admirado Juan Villoro sobre el proceso de independencia de Catalunya. Con una prosa de la que me parece que sólo son capaces los que habitan en altura, por lo de las palabras que levitan sobre el papel, el escritor mexicano describe la emancipación de Catalunya como “una promesa de felicidad, un sentimiento que no admite otro análisis que los latidos del corazón”; como una escena teatral con pésimos actores y demasiado hielo líquido con el que camuflarlos tras una bruma impenetrable.

Ignacio Echevarría, crítico capaz de ver entre la niebla más espesa, le contó a Villoro que lo de la independencia catalana “es la guerra de las derechas”. Marc Bloch, desde su celda en el corredor de una muerte inevitable, escribió en su manual para historiadores que “encontrar una única causa significa tropezar con un único culpable”. Reducir la convulsión catalana a una simple pugna entre líderes conservadores sortea no pocas causas y deja de lado a muchos culpables, o responsables, si se prefiere.

El proceso catalán ha sido, desde que comenzó en el año 2010, un movimiento de base popular, dirigido por entidades cívicas y por multitud de ciudadanos rescatados del más feliz de los anonimatos. Los partidos políticos y sus dirigentes han ido siempre a remolque. Han aparecido solo cuando era imprescindible su concurso por cuestiones de protocolo institucional. Esta catarsis que ha impulsado las más grandes performances de la historia de la humanidad solo se explica por la incubación colectiva de una suma que multiplica, lejos de palacios y parlamentos.

Y ahora llega el vértigo. El mareo que imagino que Villoro también siente ante el papel en blanco. El instante en el que Shakespeare parece estar al alcance y lograrlo solo depende de inspiración y talento.

Nadie nos garantiza que la república que viene sea como la imaginamos en nuestros sueños húmedos. Nadie nos ha inoculado una vacuna que nos inmunice contra los peligros de tener un presidente que juegue al birlibirloque con las funestas consecuencias de un terremoto y sus víctimas. Nadie nos garantiza que no nos vayamos a equivocar miserablemente. Pero de nosotros depende construir una república igualitaria en derechos y riquezas, radicalmente paritaria en géneros, en la que la jefatura del estado no se transmita como lo hacen las enfermedades venéreas. Un estado que no levante muros ni murallas, sino que acoja a los que huyen buscando bienestar y seguridad. El país de la sabiduría que se sabe menos sabia que las otras, el del arte que empieza y acaba en los sentimientos, el de la creatividad sin cortapisas. El sitio donde se profanan los templos de la estulticia, se proscribe la usura y se garantizan y se promueven todos los anhelos dignos de ser promovidos.

Una patria que más que territorio es pueblo acostumbrado a vivir fuera murallas, en la intemperie de los páramos, lejos de la corte, de sus perversiones cortesanas y de su manera de ejercer la prostitución exquisita.

Porque mi patria sólo es el amigo que se levanta al alba para ver el milagro del sol naciente iluminando la montaña mágica; es el anciano que, cada vez que me encuentra, pregunta por la salud de mi padre que murió hace veinticinco años; es el joven sonriente que vende verduras en la plaza frente al teatro; es la bibliotecaria que trasiega su vocación misionera, evangelizando con tantos textos como saberes; es la tabernera y su apacible mal genio; es la feminista radical que cuando me mira me hace la gracia de considerarme un igual; es el niño blanco que juega al baloncesto queriendo ser negro; es la mujer que se cubre la cabeza con un pañuelo y me invita a comer en su casa un rico plato del Magreb; es su marido que algún día aprenderá que debe aprender a cocinar las especialidades de la tierra que dejó atrás y también es su vecino que no tuvo que emigrar y que algún día aprenderá a pasar el trapo por su educación heteropatriarcal; es el activista que se nos viste de fiesta aunque no venga a cuento; es la actriz que no sabe llorar en escena si no llora de verdad; es el músico que ensaya con sordina a deshora y todas las canciones le salen quebradas; es la maestra que se ha empeñado en enseñar que pensar es mejor que saber; es el contable que prefiere sumar a restar, multiplicar a dividir; es la periodista que quisiera aprehender la verdad para contarla…

Es el sonido estridente de una gralla o el melindroso de una tenora; es un paisaje y son todos; es una casa y las demás, es un árbol y los bosques enteros; es el trabajo de cuantos han pensado alguna vez que toda su anatomía es su capital; es mi lengua que son dos porque, sin ser mejores, somos distintos; es la utopía que soñamos y la distopía que llevamos a cuestas; es el presente que será y el futuro que hemos vivido; es esta estrofa de un poema de Palau i Fabre, escogida entre miles de él y de otros:

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.



La república catalana, que hoy se proclamará y será habitada por gentes libres de escoger su nacionalidad, es la menos patria de cuantas patrias se conocen. Porque, al fin y al cabo, coincidimos con Roberto Bolaño cuando escribió lo obvio: las naciones no duran eternamente. Y también cuando, desde la introspección, dijo: “mi patria es mi hijo y mi biblioteca”.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Cada desig, un pecat; cada verb, un delicte


En els temps inquisitorials -quan una feroç infanteria catòlica de casaca i silici va ser investida amb el monopoli de la interpretació de les Escriptures-, cada desig, cada afany, cada anhel, es van convertir en una idea punible, mereixedora de ser reprimida a ferro i foc. ¿Proclamaven els textos "sagrats" una tan indiscriminada embocadura d'esperances i pretensions? ¿Justificaven els turments derivats del biaix patibulari de la seva censura brutal? A primer cop d'ull, és clar que no. Ara bé, quan s'atribueixen poders omnímodes als intèrprets i no es limiten les seves atribucions repressores, es corre el risc que aquesta minoria ungida cregui que té govern sobre la vida i la mort; que el seu ofici preval sobre qualsevol; i que ningú, ni tan sols els qui posseeixen la cúria, poden exercir un control que únicament ha de recaure en un Déu sobirà, incorpori i absent.


Dels enfervorits excessos de la inquisició, i altres artefactes semblants, dóna complerta nota la història relatada. Les seves maneres de escorxadors, la rancúnia contra la feminitat ben entesa, l’acarnissament sanguinari contra el menor indici de contestació.


Inquisidors que van imposar amb violència una concepció vetusta de l'arquetip humà, investits amb l'aplicació monopolista de la força. Intèrprets reaccionaris d'una suposada veritat revelada que en veritat era molt més benèvola, complaguda i complaent. Homes llòbrecs que van identificar desitjos amb pecats.


En l'actualitat, nous intèrprets, també investits amb la porpra inviolable d'un poder de l'Estat, s'han atribuït l'exclusivitat de la interpretació de les lleis; les noves escriptures. I, com aquells altres que vestien casaca, encara que aquesta vegada ho facin amb toga, s'han aplicat a la tasca d'expurgar els brots que poguessin créixer al sol d'una concepció oberta i democràtica del dret. Ancorats en la genealogia de la dictadura que els va parir, primer es van atrinxerar en els seus tribunals, oposant fèrria resistència a les llibertats i als drets cívics; posteriorment, passat el perill modernitzant, s'han entestat a inocular, a l'empara de governs afins, el virus que mata tota esperança d'un futur resplendent.


De cada verb han fet un delicte; de cada acció, un trencament; de cada anhel, una transgressió.


L'escrit de presó incondicional contra Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, dictada ahir per la jutge Carmen Lamela, és el clar exemple de que la judicatura ha proscrit l'opinió, el pensament i la democràcia. Manifestar-se, expressar una queixa, seure a terra en actitud pacífica, concentrar-se davant d'un despatx públic, criticar una acció judicial extemporània o injusta, s'ha convertit gairebé en delicte de lesa majestat. Organitzar concentracions pacífiques que han meravellat al món per la seva civisme i civilitat, a l'Espanya metafranquista del Partit Popular i el seu Consell General del Poder Judicial, forma part d'un contuberni (com aquell antic judeo-maçònic, tan usat per la propaganda dictatorial) que persegueix la perdició dels ciutadans i la seva condemnació eterna a l'infern temperat de les causes perdudes. I això ha de ser objecte d'aixafament pel pes de la llei, cada vegada més un pes mort.


Impedir que un secretari judicial executi una ordre de desnonament d'una dona gran, pobre de solemnitat, en favor d'un especulador immobiliari sense escrúpols és, segons la jutge Lamela, causa d'imputació per delicte de sedició. Concentrar-se davant el llavors Govern Civil per exigir l'alliberament d'un còmic empresonat per expressar idees en format teatral és, segons la jutge Lamela, causa d'imputació per delicte de sedició. Protegir un menor immigrant de l'acció arbitrària d'un estat que no reconeix els seus drets elementals és, segons la jutge Lamela, causa d'imputació per un delicte de sedició; formar part d'un piquet informatiu davant la seu d'un organisme públic amb l'ànim pacífic de convèncer els funcionaris perquè s'uneixin a la vaga és, segons la jutge Lamela, causa d'imputació per delicte de sedició; manifestar-se sota els lemes de Otan, no, bases fora, No a la guerra de l'Iraq, Nuclears, no gràcies, Lo riu és vida, Volem a l'escola pública, Avortament lliure, Contra la violència de gènere, Pels drets de LGTB, Sí, volem votar, i tantes altres , és, segons la jutge Lamela, causa d'imputació per delicte de sedició.

Arribats a aquest punt, jutge Lamela, només em resta declarar-me culpable dels càrrecs que se m'imputen. De fet, de cada verb que conjugo, ja que vostès han forçat el seu significat fins convertir-los en pur delicte.

Cada deseo, un pecado; cada verbo, un delito


En los tiempos de los autos de fe —cuando una feroz infantería católica de sayo y silicio fue investida con el monopolio de la interpretación de las escrituras—, cada deseo, cada afán, cada apetito, se convirtieron en una idea punible, merecedora de ser reprimida a hierro y fuego. ¿Daban pie los textos “sagrados” a tan indiscriminada embocadura de esperanzas y pretensiones? ¿Justificaban los tormentos derivados del sesgo patibulario de su censura brutal? A primer golpe de vista, claro que no. Ahora bien, cuando se atribuyen poderes omnímodos a los intérpretes y no se limitan sus atribuciones represoras, se corre el riesgo de que esta minoría ungida crea que tiene gobierno sobre la vida y la muerte; que su oficio prevalece sobre cualquiera; y que nadie, ni siquiera quienes poseen la curia, pueden ejercer un control que únicamente debe recaer en un Dios soberano, incorpóreo y ausente.

De los enfebrecidos excesos de la inquisición, y otros artefactos semejantes, da cumplida nota la historia relatada. Sus maneras de matarifes, su encono contra la feminidad bien entendida, su saña sanguinaria contra el menor atisbo de contestación.

Inquisidores que impusieron con violencia una concepción vetusta del arquetipo humano, investidos con la aplicación monopólica de la fuerza. Intérpretes reaccionarios de una supuesta verdad revelada que en verdad era mucho más benévola, complacida y complaciente. Hombres lóbregos que identificaron deseos con pecados.

En la actualidad, nuevos intérpretes, investidos con la púrpura inviolable de un poder del Estado, se han atribuido la exclusividad de la interpretación de las leyes; las nuevas escrituras. Y, como aquellos otros que vestían sayo, aunque esta vez lo hagan con toga, se han aplicado a la labor de expurgar los brotes que pudieran crecer al sol de una concepción abierta y democrática del derecho. Anclados en la genealogía de la dictadura que los parió, primero se atrincheraron en sus tribunales, oponiendo férrea resistencia a las libertades y a los derechos cívicos; posteriormente, pasado el peligro modernizante, se han empeñado en inocular, al amparo de gobiernos afines, el virus que mata toda esperanza de un futuro resplandeciente.

De cada verbo han hecho un delito; de cada acción, un quebrantamiento; de cada anhelo, una transgresión.

El auto de prisión incondicional contra Jordi Sánchez y Jordi Cuixart, dictado ayer por la juez Carmen Lamela, es el claro ejemplo de que la judicatura ha proscrito la opinión, el pensamiento y la democracia. Manifestarse, expresar una queja, sentarse en el suelo en actitud pacífica, concentrarse frente a un despacho público, criticar una acción judicial extemporánea o injusta, se ha convertido casi en delito de lesa majestad. Organizar concentraciones pacíficas que han maravillado al mundo por su civismo y civilidad, en la España metafranquista del Partido Popular y su Consejo General del Poder Judicial, forma parte de un contubernio (como aquel antiguo judeo-masónico, tan usado por la propaganda dictatorial) que persigue la perdición de los ciudadanos y su condenación eterna en el infierno templado de las causas perdidas, debiendo de ser objeto de aplastamiento por el peso de la ley, cada vez más un peso muerto.

Impedir que un secretario judicial ejecute una orden de desahucio de una anciana pobre de solemnidad en favor de un especulador inmobiliario sin escrúpulos es, según la juez Lamela, causa de imputación por delito de sedición. Concentrarse ante el entonces Gobierno Civil para exigir la liberación de un cómico encarcelado por expresar ideas en formato teatral es, según la juez Lamela, causa de imputación por delito de sedición. Proteger a un menor inmigrante de la acción arbitraria de un estado que no reconoce sus derechos elementales es, según la juez Lamela, causa de imputación por un delito de sedición; formar parte de un piquete informativo ante la sede de un organismo público con el ánimo pacífico de convencer a los funcionarios para que se unan a la huelga es, según la juez Lamela, causa de imputación por delito de sedición; manifestarse bajo los lemas de Otan, no, bases fuera, No a la guerra de Irak, Nucleares, no gracias, Lo riu és vida, Volem escola pública, Aborto libre, Contra la violencia de género, Por los derechos de LGTB y tantas otras, es, según la juez Lamela, causa de imputación por delito de sedición.

Llegados a este punto, juez Lamela, solo me resta declararme culpable de los cargos que se me imputan. De hecho, de cada verbo que conjugo, puesto que ustedes han forzado su significado hasta convertirlos en delito delirante.   


dijous, 5 d’octubre del 2017

Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s’enduia la claror del cel


El halcón ha llegado de poniente a dar caza a una ralea que no son palomas sino ancianos, niños, mujeres y hombres en son de paz.

Pudiera parecer que el cetrero debiera atemperar la agresividad de la rapaz y conducirla por los reglados caminos de la cetrería. Pero nada más lejos de la realidad: es el halcón, el ejército de halcones, quien maneja los hilos que mueven al cetrero, que sólo es un títere a su dictado.

El mayestático Felipe interpreta el papel del pelele de nuestra historia, una ficción con visos de realidad. Qué triste debe ser saberte rancio, vetusto y arcaico, conocedor de que cualquier día te mandarán a esparragar, porque nada hay más inútil que un cero a la izquierda. Qué lamentable es tener la conciencia alquilada y la dignidad en barbecho a cambio de los chavos de una partida presupuestaria, menor incluso que las celebérrimas treinta monedas que sufragaron la traición universal. Qué lamentable dirigir honoríficamente una tropa de energúmenos (uniformados o no) que piden a gritos que les aflojen las correas y les quiten los bozales para enseñarse con semejantes indefensos que cada día se doctoran en el arte de la no violencia.

Felipe, el portavoz de la infamia a quien han pretendido investir con la púrpura de la suprema legitimidad, como si no supiéramos que su ascendiente deriva por línea directa de los Principios Fundamentales del Movimiento. El busto de pura naftalina que nos enfrentó desde el plasma para justificar el terror injustificable y que condenó, por omisión, a la mitad de los catalanes al limbo fantasmal de los que parecen no existir.

Felipe, el monarca que pretendió entrar en nuestras casas, cámara mediante, investido de oropeles institucionales, sin saber que, como aquel otro monarca del cuento infantil, en realidad se nos presentaba desnudo. O más bien en pelota picada, enseñando todas sus vergüenzas, que no son pocas.

Felipe, el rey que ni supo ni quiso dedicar unas palabras de aliento y de consuelo a las víctimas de la represión salvaje del 1 de octubre; el jefe de estado que, lejos de tender puentes de concordia, hizo de barrenero de los pocos que quedaban en pie; el dirigente ciego que no quiso ver que millones de catalanes se habían lanzado a las calles a lamerse las heridas colectivamente en medio de una sensación de mutuo respeto y colectiva admiración; el pobre niño rico que es incapaz de ver que la ciudadanía catalana es cada vez más pueblo. El rey que, vaya usted a saber porqué, no quiere oír hablar de una república fraternal, igualitaria, solidaria y con paridad real.

El monarca que ha proscrito en su discurso del pánico a tres mil olesanos que se manifestaron el martes pasado contra la violencia y a favor de la civilidad, a los casi ocho mil que el domingo votaron entre voces de alarma que anunciaban que un cielo de garrotazos caería sobre nuestras cabezas.

Qué lástima, Felipe, porque yo que los conozco a casi todos, te aseguro que son mujeres y hombres de bien.  

P.S.: La frase del título es un verso del poema de Salvador Espriu, “He mirat aquesta terra” que os transcribo, con la sugerencia a los castellanoparlantes de que hagáis el esfuerzo de probar de entenderlo.    

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
          he mirat aquesta terra,
          he mirat aquesta terra.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

El poble que plora quan riu


Ahir vam esberlar la solidesa granítica de la llengua. La Llucieta, el Miquel, l’Anna o l’Armand van sortir de votar plorant, un verb que és sinònim de rient. Van travessar les immenses cues dels que esperaven amb ulls riallés negats de llàgrimes i van rebre el reconeixement dels que observàvem neguitosos, que és sinònim de pacients.

També el petit Àlex, només de dos anys, va plorar en veure com la seva mare plorava furiosa davant un televisor que mostrava imatges d’uns policies atonyinant a unes altres mares en una escola de Sabadell. Les llàgrimes de l’infant no consolaven la mare que l’abraçava fort, un gest que unificava els significats dels substantius ràbia i tendresa.

La Lola va dir-me que la visió de la violència emprada pels repressors salvatges l’havia empès a sortir al carrer per votar que no, carregada de motius. El Ricardo ensenyant-me una fotografia d’una dona amb un trau al cap, em va fer una pregunta retòrica: davant d’això, hem de renunciar a votar? I abans que jo respongués va deixar anar: ens sobren raons per votar que sí i engegar-los a la merda! Ahir la Lola i el Ricardo van guanyar tots dos; les seves conviccions i la seva adscripció a les respectives causes. Per molt que costi de creure, la seva dignitat va convertir en sinònims el no i el sí.

L’Oliva, exhausta a última hora de la nit, va reconèixer que, en arribar a casa, trencaria a plorar. Ella és una de les que aquestes darreres setmanes ha repetit ben alt i ben fort el mantra d’afirmació col·lectiva “no tenim por”. Passada la jornada referendària, vistes les imatges de la violència policial irracional, encara atemorida pels rumors que parlaven de que ja eren a Olesa i de que ens atacarien a sang i a foc, però feliç pel resultat de la consulta, per la resposta massiva dels olesans, convençuda de que la història més gran s’escriu amb la suma dels humils gestos dels més petits, l'Oliva tenia ganes d’arribar a casa per descansar i plorar a cor que vols. En ella, com en tants d’altres en un dia que serà recordat per sempre, por i coratge s’han convertit en sinònims. Com temor i gosadia o atreviment i aprensió.

Quins dies, companys, quins dies ens han tocat de viure! Aquest matí, ben d’hora, quan m’he llevat, he comprovat que tot fos el de sempre. I tot ho és. Però, tanmateix, també he pensat que tot és diferent. I vet aquí la paradoxa definitiva: després d’ahir, igual i diferent venen a dir el mateix: que continuo sentint-me orgullós de ser català i que cada dia n’estic més. 
https://www.facebook.com/324cat/videos/1689867241037380/  

divendres, 29 de setembre del 2017

Esperanza


Coincido con Cicerón cuando afirma que "el presente es el punto de unión del futuro con el pasado"; un punto de luz que aparece desvaneciéndose; la encrucijada que nos supera por sorpresa a cada instante; lo que viene y ya ha pasado dejando espacio a lo que vendrá dejando atrás.

Coincido con Marx cuando sostiene que "los seres humanos hacen su propia historia, aunque bajo circunstancias influidas por el pasado". Y con ello recuerdo a cuántos nos precedieron, a todos los que hubieran querido acompañarnos aquí y ahora. A quienes quisieron reconocer el reflejo de su imagen en los espejos sin la distorsión de una identidad superpuesta. A los que sólo pudieron gritar libertad con sordina.

Coincido con Tácito cuando proclama que "cuanto más corrupto es el Estado más leyes tiene". O cuando menos más leyes aplica arbitrariamente y más se aferra a lo que una minoría totalitaria entiende que las leyes dictan.

Coincido con Michel de Montaigne cuando se lamenta de que "a nadie le va mal durante mucho tiempo sin que él mismo tenga la culpa". Ahora, cuando hemos comprendido que somos la arena que se le escapa a España entre los dedos, hemos tomado conciencia de que el puño que nos aferraba estaba repleto de grietas. Fisuras que no son nuevas, formaban parte originaria de un género deficiente.

Los catalanes nos hemos sobrepuesto a tanto renuncio y hemos ocupado las calles y las plazas de la manera más hermosa: con júbilo, colectivamente, en paz y harmonía. Y en el continuo devenir de presentes nos hemos mantenido firmes como sólo pueden estarlo los que dudan y en sus titubeos van encontrando certezas. Evidencias de que somos sin artificios; pruebas de que podemos rescatar nuestro bienestar durante tantos años secuestrado en interés de la fortuna de otros pocos, que adocenan a otra minoría iletrada y fanática que nos reconoce distintos cuando grita a por ellos.

Regreso a Tácito para terminar. A aquella formulación romántica que dice que "no hay atractivo en lo seguro, en el riesgo está la esperanza". Se acercan días y semanas de incertidumbre. Pero considerémonos privilegiados por ser testigos y protagonistas del aquí y el ahora que ya se desvanece. Aprovechemos la oportunidad de dar un giro a la historia; pocas generaciones han tenido tal posibilidad entre sus manos. Por todos cuantos nos precedieron y ya no nos pueden acompañar en este tránsito incierto y por todos los que vendrán a encontrar nuevas encrucijadas y habrán de hacer frente a nuevas dudas e indecisiones. Que la lección que dejemos para la posteridad sea que nosotros hicimos realidad nuestras esperanzas arriesgando, plenamente felices.   

dimarts, 26 de setembre del 2017

Sois vosotros valientes héroes, somos nosotros simples humanos



Aquest títol, manllevat d’un treball de David A. Coronado, podria servir de solfa al comiat/homenatge de guàrdia civils i policies destinats a Catalunya per fer pam-pam a la catèrvola sobiranista desbridada que ha usurpat els carrers catalans als seus legítims propietaris: todos los españoles.

Espanya, al llarg de la seva història mil·lenària ja n’ha organitzat un tou de festes d’adéu siau estimats herois, el servei a la pàtria indivisible us proporcionarà honor i glòria (i la riquesa del saqueig). Malauradament per a ells —que també érem nosaltres i les nostres lleves forçades—, molt sovint aquests comiats de vent i timbals esdevenien el preludi de drames sangonosos i frustracions nacionals de les que ningú es feia responsable, excepte, potser, algun generalot incompetent i les seves maneres sociopàtiques.

En mig món s’han celebrat, i encara es celebren avui, en les respectives commemoracions d’alliberament, les desfetes de l’imperi espanyol dels ulls clucs; l’imperi enlluernat, desorientat i perdut on mai es ponia el sòl.

L’imperi que confonia ardor guerrero amb el que només era la cremor d’estomac de ministres obnubilats i comanaments militars permanentment embriacs i quasi analfabets en tàctica i estratègia; mestres, això sí, en provocar carnisseries d’autoesquarterament i en exaltació d’uns valors tronats i anacrònics.

Aquestes velles maneres, aquells usos antics, tornen aquests dies en múltiples formats, tots ridículs: generals inculpats per tortures i maltractaments ascendits a la cúpula de l’obediència deguda; vaixells ratera per encabir-hi en condicions de galiot esclau la tropa desmarxada; comiats en origen a ritme de pasdoble caspós; crits d’exaltació on es barregen el menyspreu pel presumpte germà a qui es jura amor etern i la fatxenderia impostada de qui encara es pensa cap de lleó.

A por ellos, oe, crida la massa enfebrada. I s’imaginen caps esberlats, ferides obertes, ossos trencats i cossos inerts al mig dels carrers de Barcelona. Hoy, y para siempre, aniquilación, semblen demanar mentre onegen banderes, constitucionals, només faltaria.

Venen a protagonitzar la proesa d’esbatussar un poble pacífic i desarmat; un poble que ha fet del rebuig a la violència el tret distintiu de la seva reivindicació. Venen, en resum, a obtenir una victòria incontestable sobre el buit més absolut. I pensen que si tot és buit no trobaran resistència. Però no poden estar més equivocats: el nostre buit és ple a vessar de raons i arguments. El seu terrabastall és només pols, desconcert i càntics tronats. ¿A por ellos? Doncs ja poden anar venint. Aquí es trobaran una societat civilitzada (la mateixa, per cert, que trobarien a Andalusia si fossin capaços de sortir de les casernes amb els ulls oberts, no enlluernats pels vells mites de l’imperio donde nunca se ponia el sol, ni ensordits pel toc de càrrega del feixisme, que sempre treu el cap quan creu que ha arribat el moment dels rapinyaires).
https://youtu.be/psPJllxXigg

divendres, 22 de setembre del 2017

Estimado Fiscal, nos vemos a las 8 en la Plaça de les Fonts

Me dirijo a usted, de nuevo, para invitarlo al coloquio sobre “Municipalismo y soberanías” en el que esta tarde voy a participar. Este acto, que contará con la presencia de la exparlamentaria de la CUP, Isabel Vallet, se celebrará en la Plaça de les Fonts de Olesa de Montserrat.

Como usted comprenderá no me puedo hacer responsable del contenido de la intervención de mi compañera de coloquio; únicamente tengo gobierno y responsabilidad sobre mis propias palabras. Por ello, me haría inmensamente feliz que alguien de su fuste y categoría pudiera certificar lo que ahora le adelanto: que no mencionaré en absoluto el referéndum ilegal que ha convocado el govern de la Generalitat de Catalunya y que no haré un llamamiento ni a su difusión ni a la participación de mis vecinos en la jornada electoral.

Créame si le digo que su distinguida comparecencia me tranquilizaría, pues temo que por el hecho de participar en un acto organizado por el grupo “Olesa pren partit”, y por aquello de los estereotipos y los apriorismos, alguien concluya arteramente que me sitúo al otro lado de la ley y me abra causa por sedición o algún otro delito aún más grave.

Con el debido respeto y, sin ánimo de condicionar su buen juicio, paso a detallarle, para evitar malentendidos, los temas de los que hablaré esta tarde:

1.- Los Principios Fundamentales del Movimiento presentes en diversos títulos de la Constitución Española de 1978. Especial mención al marco, pendiente de desarrollo ulterior, relativo a la administración local.

2.- El incumplimiento histórico y sistemático —con total impunidad— de la Constitución Española desde el mismo momento de su aprobación en 1978. Consecuencias sobre la administración local.

3.- El despliegue legal del marco constitucional, a través de un conjunto de normas cada vez más reaccionarias, incompatibles y contradictorias con aquello que se vino en llamar espíritu democrático constitucional.

4.- El imperio de la Ley (el actual imperio) al servicio de la minoría que defendió con uñas y dientes el status quo emanado de la dictadura del general Franco y que ahora okupa las principales instituciones del Estado. Y cómo los municipios padecen esta complicidad ilícita (que no ilegal).

5.- El poder judicial español, el espacio que quedó a resguardo de la democratización del 78, una cueva oscura dónde se refugió una parte del franquismo sociológico. Nepotismo, reacción y arbitrariedad: los que se emboscaron en la comodidad de un poder opaco del Estado salen a la luz, amparados en un ejecutivo con el que tienen conexiones familiares, ideológicas y afectivas.

6.- Y quizás concluya con un llamamiento a la dignidad de un pueblo, a la defensa de aquellos derechos que la Constitución del 78, y los encargados de velar por su aplicación, jamás han defendido.

Estimado Fiscal General del Estado, acérquese a la Plaça de les Fonts, esta tarde a las 8 (cuidado porque se ha cambiado la hora), al acto organizado por Olesa pren partit, y comprobará que no mencionaré para nada la Consulta del 1 de Octubre. Me ceñiré a hablar sobre el derecho de los pueblos al bienestar y a la felicidad, a un gobierno diligente y respetuoso con los derechos de los ciudadanos; a vivir en un estado en el que exista una división real de poderes y no poderes compactos y podridos. Y a usted, queridísimo Fiscal General, lo pondré a caer de un burro: por incompetente y por arbitrario.


Estará de acuerdo conmigo que podré explicarles a mis vecinos todas estas cosas al amparo del artículo 20.1.a) de la Constitución, que literalmente dice que tengo derecho “expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción”. Eh! y sin censura previa.

dilluns, 18 de setembre del 2017

Divendres, no ens deixeu sols



Divendres que ve participaré, com tantes altres vegades, en un col·loqui sobre municipalisme i sobiranies a la Plaça de les Fonts d’Olesa de Montserrat... si el tiempo y la autoridad lo permiten.
Ho faré a costat de la Isabel Vallet, diputada que fou del gloriós triumvirat de la CUP al Parlament de Catalunya, format per ella mateixa més els mascles alfa negatiu Fernández i Arrufat.   
D’aquests temes, municipalisme i/o sobiranies, ja n’he parlat públicament en altres ocasions, en diferents formats i amb molts altres companys. Ho he fet en auditoris plens a vessar, en trobades menys multitudinàries, en mitjans de comunicació públics i també en privats. He tingut com a companys d’escenari, de púlpit, de faristol o de taula a acadèmics, juristes, funcionaris de l’administració, càrrecs de confiança i polítics en actiu. He compartit debat amb gent de tant de pes com l’ara president de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el que fou alcalde de Barcelona (Trias), l’actual alcalde de Tarragona i eurodiputats catalans i d’altres indrets. He tingut ocasió de contraposar posicions amb membres de tot l’arc ideològic, incloent-hi representants del Partit Popular (Manuel Reyes, que fou alcalde de Castelldefels). I sempre, malgrat les nostres evidents diferències i profunds desacords, ho vàrem poder fer amb total civilitat i, fins i tot, cordialitat. En cap ocasió vam patir pel fet que algun cos policial irrompés a la força en el debat, brandant una ordre judicial que coartés la nostra llibertat d’expressió o que limités els nostres més essencials drets ciutadans. Mai ho vàrem témer. Ara és diferent.
Avui, escoltant el President del Govern espanyol, la vicepresidenta Lannister o el Fiscal General de l’Estat, em sento gairebé un proscrit. Un pària polític condemnat en un procediment sumaríssim on s’han trepitjat totes les garanties que m’haurien de permetre defensar la meva causa... i a mi. Algú que potser faria bé de traslladar el col·loqui a qualsevol catacumba que caigui a mà. Perquè em temo que l’acte de divendres serà pertorbat per la irrupció dels agents (potser involuntaris) d’un ordre pervers que ha anat il·legalitzant les llibertats, una darrera l’altra, des de molt abans que comencés el procés, no us enganyeu.
Trobo demencial que allò que, com he explicat, vaig poder fer en el passat amb total normalitat, ara pugui tenir l’efecte de provocar identificacions forçades, compareixences judicials i, qui sap, si multes o altres conseqüències encara més greus.
Però no renunciaré a explicar als meus veïns què penso i què defenso. Renunciar a exercir els meus drets cívics per la via dels fets seria trair-me a mi mateix, a tothom que en algun moment ha cregut en mi i a totes les causes que he defensat en la meva trajectòria pública. No tinc por, ni de fantasmes ni de monstres ferotges; en canvi m’han entrat unes ganes boges de ballar el mambo... i el twist i el cha-cha-cha.
Divendres seré a la Plaça de les Fonts per fer el que sempre he fet: expressar les meves opinions amb respecte i amb serenitat. Per això us convido a tots a ser-hi: als que penseu el mateix i als que discrepeu; als del si, als dels no, als del dia 1 no hi aniré i als de tot plegat no m’interessa.  
Divendres seré a la Plaça de les Fonts per defensar l’ideari que vaig aprendre de tothom que me’n va ensenyar, trufat de influències plurals i diverses. Hi seré per defensar el que sempre he defensat: que en el nivell territorial del govern, el poble mai ha estat sobirà.
No ens deixeu sols.

dijous, 14 de setembre del 2017

Carta abierta al Fiscal General del Estado, José Manuel Maza





Excelentísimo señor,
En la edición vespertina del informativo del canal autonómico de televisión, TV3, correspondiente al día 13 de septiembre, mi rostro fue arteramente incluido en una infografía que pretendía ilustrar la insumisión de los 712 alcaldes conjurados con la consulta del 1 de Octubre sobre la independencia de Catalunya (adjunto imagen). ¡Cómo si aún fuera alcalde de mi municipio! ¡Cómo si yo formara parte de tan rebelde elenco! Pues sepa usted, y tome buena nota para evitar errores en las citaciones, que desde el mes de junio de 2015 no ocupo la alcaldía de Olesa de Montserrat. Y, de paso, haga el favor de llamar la atención a los responsables de informativos de TV3 por tan lamentable y pernicioso error. ¡Cómo si no fuera suficiente con 712 fotografías distintas a la mía!
Ni que decir tiene que mi buen nombre se ha visto seriamente comprometido. ¡Ahora que me había ganado una merecida fama entre los antisistema, me vuelven a situar en las filas de la representación institucional! ¡Dita sea!
Aprovecho igualmente la ocasión para reconocer su diligencia en la defensa de la unidad de la patria española (no sé si podría hablar en iguales términos de su competencia).
Sin embargo, a tenor de lo leído en el Estatuto Orgánico del Ministerio Fiscal (en adelante EOMF), y apelando a su condición de hombre íntegro (aparentemente no le falta ningún miembro ni parte corporal alguna), ruego me permita demandarle algunas precisiones:
1.- Si el artículo 1 del EOMF establece que, entre otras, su misión consiste en garantizar la independencia de los tribunales, ¿por qué no se opone a la participación del poder legislativo en el nombramiento de miembros de la carrera judicial? ¿por qué no denuncia los clarísimos ejemplos de nepotismo que trufan el escalafón jerárquico de este poder del estado? ¿por qué aceptó ocupar el cargo de Fiscal General del Estado ante la flagrante contaminación política en el procedimiento de su nombramiento?
2.- Si el Ministerio que usted dirige debe actuar con sujeción a los principios de legalidad e imparcialidad, ¿por qué ampara la actividad presuntamente corrupta de los miembros del partido del gobierno, por la vía del ostracismo para los fiscales territoriales independientes? ¿por qué sigue al dictado las directrices emanadas desde el Palacio de la Moncloa, de manera absolutamente acrítica? ¿por qué no ha presentado recusación contra el juez de Madrid que ha prohibido la cesión de un espacio público para un acto en favor de la consulta catalana, habiéndose acreditado documentalmente su apoyo a la organización Libres e Iguales, contraria a la misma consulta? ¿Esta es su idea de imparcialidad?
Se ampara usted, señor Fiscal General, en el artículo 3.3 del EOMF para justificar la cruzada (¡qué tiempos aquellos!) emprendida para atajar el desafío soberanista. El mencionado artículo describe así sus funciones: “Velar por el respeto de las instituciones constitucionales y de los derechos fundamentales y libertades públicas con cuantas actuaciones exija su defensa”. Sin distingos, sin acotaciones, sin limitaciones, restricciones o salvedades: todos los derechos fundamentales y libertades públicas. Entonces, ¿por qué no muestra la misma diligencia, presteza, encono, interés y dedicación para garantizar:
a)     La igualdad ante la ley de los españoles. Le recuerdo que usted juró su cargo ante una persona que ocupa la jefatura del Estado por vía vaginal (según parece no todas las vaginas son iguales). Y curiosamente, y contradictoriamente, la monarquía española margina a las vaginas en la línea de sucesión dinástica.
b)     La erradicación de las prácticas económicas que mantienen desigualdades en las retribuciones laborales por razón de sexo.
c)     La paridad efectiva en centros de trabajo, instituciones, empresas y cualquier otra actividad privada o pública. Haga la prueba de observar la distinta proporción entre fiscales y fiscalas en las reuniones de su propia fiscalía.
d)     Los derechos plenos de los ciudadanos, sea cual sea su condición sexual.
e)     El derecho a la libertad ideológica que debe incluir el cuestionamiento de la propia Constitución y la defensa del derecho de autodeterminación.
f)       El derecho a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones que tan vehementemente usted mismo está conculcando de manera sistemática, ordenando registros y requisas o limitando el derecho a la información de los medios de comunicación públicos.
g)     El derecho de comunicar y recibir información veraz por cualquier medio de difusión. ¿Qué ha hecho en aras de la erradicación de la intoxicación informativa, usando recursos públicos, del Ministerio y Ministro del Interior? ¿Cómo ha actuado para evitar la proliferación de noticias tergiversadas o sencillamente falsas en diversos medios de titularidad pública i/o privada; noticias que afectan a otro derecho fundamental, el del honor y la propia imagen?
h)     El derecho de reunión pacífica y sin armas, conculcado de manera flagrante por su censura previa a cualquier acto o manifestación relacionada con el referéndum del 1 de Octubre.
i)       El derecho de los ciudadanos a participar directamente en los asuntos públicos en el ejercicio de sus derechos (todos los anteriores) e intereses legítimos (que no legales).
j)       El derecho la producción y creación literaria y artística, científica y técnica. ¿Por qué se dedica a censurar titiriteros, raperos, teatreros y otras gentes de vivir precario y los convierte en reos de pensamiento y creación?
k)     El derecho a la educación igual, en las mismas condiciones, para todos los ciudadanos.
l)       El derecho a una vivienda digna.
Excelentísimo señor, ¿por qué parece no mostrar interés en defender a los ciudadanos ante los abusos de las grandes corporaciones, el expolio de los grandes bancos, las millonarias indemnizaciones a grandes fortunas que empobrecerán las arcas públicas durante décadas, los atentados persistentes contra el medio ambiente, las prácticas abusivas de las empresas de comunicación…? ¿A qué se dedica cuando no persigue a catalanes concupiscentes con colita de cerdo?
Sepa usted que a estas alturas no pido por mí, sino por mis familiares españoles, a los que adoro. Espero que el futuro les deparé, en su estado, un Fiscal General que tenga la dignidad y el temple suficiente para interpretar la ley y no aplicarla por medio de su peor lectura literal. Aquella que hizo que en la Grecia clásica se justificase la esclavitud o se condenase a Sócrates por su libre pensamiento; la que ajustició a Cicerón y encumbró a Marco Antonio; la que provocó desigualdades y hambrunas que se cebaban siempre en los humildes; la que espoleó desacuerdos y guerras de treinta, cien o mil años y que provocaron uno, diez o cien millones de muertos; la que endiosó a gobernantes despóticos y condenó a la clandestinidad a los auténticamente democráticos; la que ofreció coartadas a los grandes dictadores de la historia, porque todos se ampararon en leyes vigentes para su conquista del poder.   
Acabo, don José Manuel, como empecé: mostrando mi enojo porque TV3  me ha incluido entre los 712 alcaldes que se han comprometido con el referéndum de autodeterminación del 1 de Octubre. Sinceramente, no me he hecho acreedor a semejante honor. Me gustaría, pero, lamentablemente, no formo parte de tan distinguido equipo. Téngalo en cuenta a la hora de remitir las citaciones correspondientes. La mía, por favor, mándemela más adelante, cuando haya comprobado que participé, con una sonrisa de oreja a oreja, en la consulta en la que los catalanes estamos llamados a decidir nuestro futuro.
Cordialmente,

dimecres, 13 de setembre del 2017

Olesa, el referéndum. Sobre pallassades garantistes i burlesques contradiccions

L’any 2015, el diumenge 22 de febrer, Olesa va celebrar una consulta referendària a l’empara de la llei 4/2010, de 17 de març, de consultes populars per via de referèndum.
Arribar a posar les urnes va ser tot un calvari que les persones compromeses amb la consulta van haver de passar amb continguda resignació i, val a dir-ho, no poques tardes glorioses de burles, conyes i riallades a tot drap. Poc s’imaginaven, quan van plantejar la necessitat de demanar l’opinió dels ciutadans, que es trobarien amb un exèrcit d’incompetents atrinxerats en el Govern de l’Estat, en el negociat Ministeri de l’Interior i d’Administracions Públiques, i en la cova nepòtica que es coneix com a poder judicial.
Anem a pams, perquè tot havia començat el mes de gener de 2014 quan en sessió plenària, el Consistori olesà va acordar demanar autorització al govern de l’Estat per preguntar els ciutadans d’Olesa sobre tres aspectes importants de caràcter urbanístic.
EMPARATS EN UNA LLEI INCONSTITUCIONAL    
Sí, encara que sembli de sainet, el Ple de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va sol·licitar permís a l’òrgan col·legiat (el govern espanyol) que havia recorregut la llei en la qual s’emparava la petició. Fixeu-vos si tot plegat era esperpèntic que, en quatre anys, des de l’aprovació de la referida llei, cap altra institució pública s’havia atrevit a engegar aquesta via legal. 
Aproximadament un 95% dels experts consultats van vaticinar que l’Ajuntament rebria unes carbasses ben grosses i empaquetades, amb denominació d’origen Moncloa. El departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya tampoc donava un cèntim per l’administració local.
Però vet aquí que la catèrvola rajoniana, contra tot pronòstic, va concedir graciosament la vènia de deixar preguntar els veïns; subratllant, això sí, que, digués el que digués el poble sobirà, el resultat en cap cas era vinculant i que els governants polítics continuaven mantenint el dret a fer el que volguessin. Una gran lliçó de democràcia funcional per part del govern del regne d’Espanya!
En resum: emparats en una llei que va acabar sent declarada parcialment inconstitucional el 25 de febrer de 2015 (només tres dies després de la celebració del referèndum olesà), l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat va rebre autorització... de qui havia presentat el recurs d’inconstitucionalitat!!!
LENTS COM EL CAVALL DEL DOLENT (O MÉS I TOT)
Abans d’arribar a l’autorització, la modesta petició olesana de celebració d’una consulta va passar per una llarguíssima tramitació, a voltes desesperant.
El clímax de tot el procés va produir-se quan el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques va atorgar-se una pròrroga a sí mateix, un cop havia exhaurit el termini que l’obligava a donar curs a la petició en direcció a la Moncloa o a denegar la tramitació. Recordem que només es tractava de tres preguntes sobre urbanisme local.
Finalment, el dia 12 de desembre, el govern de l’Estat, reunit sota la presidència de don Mariano Rajoy Brey, va acordar:
“PRIMERO: Sí procede otorgar la autorización para celebrar una consulta popular en el municipio de Olesa de Montserrat (Barcelona)...”
El dia 18, maese Cristobal Montoro signava la resolució i donava ordres de que els olesans fóssim formalment informats. Tot plegat, havien passat onze mesos des que els havien tramès l’expedient (via Generalitat de Catalunya).
CONVOCATÒRIA A PREU FET
L’autorització escrita i formal del Consell de Ministres va arribar a l’Ajuntament d’Olesa el dia 7 de gener de 2015, més d’onze mesos després d’haver-la demanada. Només 7 dies després, la consulta s’havia convocat per decret d’alcaldia, en virtut de les atribucions recollides en un tal article 43.3 d’una llei a la qual li quedaven 45 dies de vida, pobreta.
La data per la celebració es va fixar en el 22 de febrer; l’últim diumenge possible davant de la imminent convocatòria d’eleccions municipals que tancava el calendari.
QUÈ, QUI, COM, DE QUINA MANERA... ALGÚ SAP COM S’ORGANITZA UN REFERÈNDUM?
Recordem que no existia cap antecedent de consulta referendària emparada en la llei 4/2010. De fet, podríem dir que no existia cap precedent legal (sí que n’hi havia d’altres, però no formals) amb aquesta llei o cap d’altra. Per això, ningú sabia res sobre com s’havia d’organitzar tot plegat. I només quedaven 5 setmanes de coll!!!
La Subdirecció General d’Assistència Jurídica i Règim Local de la Generalitat va ajudar en el que va poder (que va ser ben poc, sense que se’ls pugui considerar responsables del seu desconeixement).
Es va haver de constituir de pressa i corrents una Junta Electoral que exercís el control jurisdiccional de la consulta. Des de Madrid es van confondre de territori i van designar tres jutges de Sant Feliu de Llobregat. Aquests van haver d’advertir que Olesa no pertanyia al partit judicial d’aquest municipi. A Madrid van haver de rectificar i nomenar tres jutges de Terrassa que van prendre possessió i, immediatament una de les primeres coses que van fer va ser preguntar per les seves retribucions, atès que no hi havia antecedents. No van preguntar per les garanties democràtiques de la consulta, noooo, sinó pel que havien de cobrar.
El Plenari d’Olesa també va haver de nomenar dos vocals ciutadans per formar part de la Junta Electoral constituïda adhoc.
Ara que ja existia una Junta Electoral va arribar el moment de garantir els drets dels ciutadans. Calia aconseguir, tal com ara recorden els diputats unionistes, unes condicions similars a les dels altres processos electorals.
Potser per això, en una decisió insòlita, la Junta va decidir constituir només quatre taules per tot Olesa, en un únic col·legi electoral. En les eleccions locals, per exemple, hi ha més de 30 taules. Cap partit unionista no va queixar-se “por semejante atropello”. Només el govern local va denunciar aquesta retallada de drets (i va sol·licitar més taules i col·legis). Els jutges de la Junta Electoral, els grans garants dels drets ciutadans, van ratificar-se en la decisió presa.
Per fer-vos una idea de què implicava aquesta limitació material, el còmput és el seguent:
1.- L’experiència dicta que cada ciutadà triga una mitjana d’un minut per exercir el seu dret a vot (identificar-se, comprovació censal, anotació, vot).
2.- El col·legi electoral va restar obert durant dotze hores.
3.- Inicialment, es van constituir quatre taules.
4.- Per tant: 1 vot x 60 minuts x 12  hores x 4 taules = 2.880
És a dir, amb les taules funcionant sense descans durant tot el temps de votacions només haguessin pogut votar 2.880 ciutadans. O dit d’una altra manera, l’administració encarregada de garantir la celebració de la consulta impedia, d’entrada, que 14.566 olesans poguessin exercir el seu dret de vot (el cens de votants possibles era de 17.446, mentre que els mitjans materials previstos només permetien el vot a un màxim de 2.880).
En declaracions l’endemà del referèndum, el portaveu del PSC va afirmar que “la participació ha estat molt baixa”. Creuen en els miracles a cal PSC?
Finalment, van ser 2.954 els olesans que van dipositar les seves paperetes. Els números, quadren?
LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA O UN GUATEQUE SENSE ELS PARES
Els membres judicials de la Junta Electoral creada adhoc no van venir a Olesa el dia de la votació (només hi eren els nomenats per l’Ajuntament). No van veure les immenses cues de ciutadans que volien votar, ni van controlar que el cens fos correcte, ni que les urnes estiguessin degudament precintades, ni que el col·legis fossin accessibles, ni que es constituïssin quatre taules, ni que els vocals i presidents fossin ciutadans imparcials... És a dir, que ningú va controlar res de res: el procés electoral va comptar amb totes les garanties perquè els organitzadors es van entestar en que fos així. Però els representants del govern de l’estat encarregats del control ni van aparèixer.
Tampoc van saber, en conseqüència, que quan les cues ja eren irritants i insuportables, l’alcalde (jo) va dividir, a cop d’estrip, les llistes censals per convertir les quatre taules en 6 (això justifica el fet que votessin més ciutadans que els previstos inicialment). Ni van tenir ocasió de veure que els nous vocals de taula eren voluntaris agafats allà mateix, sense haver estat triats mitjançant un mètode asèptic i imparcial. 
Per això, quan en referència al referèndum de l’1 d’octubre, aquells que es van despreocupar del tot fa dos anys a Olesa, demanen garanties i joc net, cal recordar la consulta olesana i la autèntica i absoluta hipocresia de qui durant quaranta anys de democràcia no ha fet res per garantir la sobirania popular (inclosa la del pueblo español).