Si em tingués per miserable hauria de dir que respecto
la independència judicial i que acato l’empresonament del govern del meu país
que altres, que no jo, van votar.
Si em tingués per covard hauria de deixar passar que
el tercer poder de l’estat està podrit fins al moll de l’os. I hauria d’oblidar
que avui el delinqüent sóc jo perquè penso, però que demà ho seran els pobres
de solemnitat que reclamin un habitatge digne, o els morts de gana que vulguin
menjar sense haver d’esperar almoines, o les dones que exerceixin el dret a governar
el seu propi cos, o els treballadors que surtin al carrer en defensa de la seva
dignitat, o els malalts que decideixin morir quan se’ls acabin les forces per
viure, o els discapacitats que es tinguin per ciutadans com els altres. O qualsevol que surti al carrer a denunciar qualsevol injustícia.
Si em tingués per abjecte hauria de silenciar que
Espanya està governada per una organització criminal corrupta que s’ha carregat
la democràcia novella que fa quaranta anys va il·lusionar els nostres pares, i que
al Congrés dels Diputats un cor de ploraners vetlla el seu cadàver putrefacte
com si encara respirés. I que han deixat anar pels carrers una catèrvola d’animals
depravats amb absoluta impunitat per violar tot el violable. Mentre el fiscal,
tots els fiscals, la jutge, tots els jutges, posen els ulls en blanc encegats
per les pantalles dels telèfons mòbils.
Si m’amoïnessin les conseqüències de les meves
opinions hauria de callar que el cap de l’estat fa vergonya de veure passejant
pels carrers convertit en “rei de burles”, sempre de la mà dels que han
provocat la fallada multiorgànica de les institucions. I no hauria de repetir
que és un ninot amb uniforme de capità general, amorf, apàtic, indiferent.
Si la por em tenallés m’hauria de quedar tancat a casa
o hauria de mirar cap a una altra banda mentre il·legalitzen partits i
empresonen aquells que hem decidit que ens representin. Però estic tip que el
meu silenci serveixi de coartada a qui tot ho embruta, que la meva inacció els
porti a pensar que poden vèncer qualsevol resistència. Sóc, en paraules de
Sagarra, un home estrany de bones dents i penso, en paraules de Brossa, que la
gent no sap el poder que té. Avui més que mai és hora de lluitar, en pau, tots
i uns a costat dels altres.
