Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

divendres, 3 de novembre del 2017

Si em tingués per miserable


Si em tingués per miserable hauria de dir que respecto la independència judicial i que acato l’empresonament del govern del meu país que altres, que no jo, van votar.
Si em tingués per covard hauria de deixar passar que el tercer poder de l’estat està podrit fins al moll de l’os. I hauria d’oblidar que avui el delinqüent sóc jo perquè penso, però que demà ho seran els pobres de solemnitat que reclamin un habitatge digne, o els morts de gana que vulguin menjar sense haver d’esperar almoines, o les dones que exerceixin el dret a governar el seu propi cos, o els treballadors que surtin al carrer en defensa de la seva dignitat, o els malalts que decideixin morir quan se’ls acabin les forces per viure, o els discapacitats que es tinguin per ciutadans com els altres. O qualsevol que surti al carrer a denunciar qualsevol injustícia.    
Si em tingués per abjecte hauria de silenciar que Espanya està governada per una organització criminal corrupta que s’ha carregat la democràcia novella que fa quaranta anys va il·lusionar els nostres pares, i que al Congrés dels Diputats un cor de ploraners vetlla el seu cadàver putrefacte com si encara respirés. I que han deixat anar pels carrers una catèrvola d’animals depravats amb absoluta impunitat per violar tot el violable. Mentre el fiscal, tots els fiscals, la jutge, tots els jutges, posen els ulls en blanc encegats per les pantalles dels telèfons mòbils.   
Si m’amoïnessin les conseqüències de les meves opinions hauria de callar que el cap de l’estat fa vergonya de veure passejant pels carrers convertit en “rei de burles”, sempre de la mà dels que han provocat la fallada multiorgànica de les institucions. I no hauria de repetir que és un ninot amb uniforme de capità general, amorf, apàtic, indiferent.  
Si la por em tenallés m’hauria de quedar tancat a casa o hauria de mirar cap a una altra banda mentre il·legalitzen partits i empresonen aquells que hem decidit que ens representin. Però estic tip que el meu silenci serveixi de coartada a qui tot ho embruta, que la meva inacció els porti a pensar que poden vèncer qualsevol resistència. Sóc, en paraules de Sagarra, un home estrany de bones dents i penso, en paraules de Brossa, que la gent no sap el poder que té. Avui més que mai és hora de lluitar, en pau, tots i uns a costat dels altres.   

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Un núvol blanc


La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó va ser a Huelva, engabiat en una caserna de l’exèrcit espanyol on em xuclaven un any de vida. L’amic Eduard, de Gelida, havia baixat a Andalusia el vídeo, imagino que betta, de l’actuació del Llach en l’immens Camp Nou, en un escenari no menys colossal  i amb la gegantina Laura Aymerich fent-li costat amb una guitarra que va quequejar quan no tocava. Eren gotes d’emoció destil·lada que ens portaven el gust i l’aroma de la terra i els amics que enyoràvem.

Envoltats de militarots alcoholitzats i embrutits, en la foscor d’una cantina llardosa, un petit grup de catalans vam escoltar (i sentir) aquell concert en un silenci reverencial només trencat, de tant en tant, per les nostres veus apagades. Però no ho vam fer prou fluix.

De sobte, l’encegadora claror dels fluorescents oberts sense previ avís va trencar l’encanteri que, per un moment, ens havia transportat fins a 1.200 kilòmetres lluny, a casa, a l’escalf de la gent estimada.

Un tinent de la legió, embriac fins a l’abjecció més repulsiva, va entrar fotent crits sense saber-ne la causa ni ell mateix. Quan li vam explicar que ens havíem reunit  —prou a prop de la clandestinitat—, per veure el concert del Lluis Llach gravat a Barcelona del qual se’n havia parlat en les televisions estatals per les seves enormes proporcions, aquell tros de carn amb galons va amenaçar-nos amb arrestos immediats i, a mi, que estava en funcions de suboficial de setmana, amb un consell de guerra sumari per haver negligit les meves obligacions vers l’exèrcit espanyol, permetent que la soldadesca s’infectés amb “canciones subversivas cantadas en catalán”.

Vam tenir sort que el tinent anés prou borratxo com per a perdre els sentits en mig de l’estrèpit dels seus propis insults humiliants. Aquella nit potser va ser la primera de la meva vida que vaig sentir-me orfe. Lluny dels meus, sol malgrat l’escalf dels amics d’arreu a qui l’escàndol havia despertat. A un pas de comparèixer davant la justícia militar, la més injusta i implacable de totes. Vestit de militar, potser l’uniforme que més em repugna.

L’endemà tot va quedar en res. L’alcohol destil·lat en el cervell de l'oficial legionari li va esborrar els records recents. Però l’incident va arribar a oïdes del Coronel Governador Militar, que va cridar-me al seu despatx (jo m’estava en el mateix edifici). Amb el posat seriós que tenen els alcohòlics en els seus escassos moments de sobrietat, em va renyar per la meva conducta inadequada i va amenaçar-me amb conseqüències funestes en cas que algun episodi similar es tornés a repetir.

Avui torno al núvol blanc de Lluis Llach amb una sensació similar d’orfandat. Com aquelles hores de l’albada a Huelva quan em vaig veure amb la corda al coll, sense cap autoritat on refugiar-me. Però aquesta sensació de derrota humiliant dura poc. Només el temps de comprovar que la gent que m’envolta mai m’ha decebut, que sempre hem renegat de les jerarquies impostades i que, per tant, no ens fan cap falta.

divendres, 27 d’octubre del 2017

Mi patria es mi hijo y mi biblioteca


Hace unos días, Carles Asensio, cineasta catalán en la encrucijada de Ciudad de México, me hizo llegar un artículo de mi admirado Juan Villoro sobre el proceso de independencia de Catalunya. Con una prosa de la que me parece que sólo son capaces los que habitan en altura, por lo de las palabras que levitan sobre el papel, el escritor mexicano describe la emancipación de Catalunya como “una promesa de felicidad, un sentimiento que no admite otro análisis que los latidos del corazón”; como una escena teatral con pésimos actores y demasiado hielo líquido con el que camuflarlos tras una bruma impenetrable.

Ignacio Echevarría, crítico capaz de ver entre la niebla más espesa, le contó a Villoro que lo de la independencia catalana “es la guerra de las derechas”. Marc Bloch, desde su celda en el corredor de una muerte inevitable, escribió en su manual para historiadores que “encontrar una única causa significa tropezar con un único culpable”. Reducir la convulsión catalana a una simple pugna entre líderes conservadores sortea no pocas causas y deja de lado a muchos culpables, o responsables, si se prefiere.

El proceso catalán ha sido, desde que comenzó en el año 2010, un movimiento de base popular, dirigido por entidades cívicas y por multitud de ciudadanos rescatados del más feliz de los anonimatos. Los partidos políticos y sus dirigentes han ido siempre a remolque. Han aparecido solo cuando era imprescindible su concurso por cuestiones de protocolo institucional. Esta catarsis que ha impulsado las más grandes performances de la historia de la humanidad solo se explica por la incubación colectiva de una suma que multiplica, lejos de palacios y parlamentos.

Y ahora llega el vértigo. El mareo que imagino que Villoro también siente ante el papel en blanco. El instante en el que Shakespeare parece estar al alcance y lograrlo solo depende de inspiración y talento.

Nadie nos garantiza que la república que viene sea como la imaginamos en nuestros sueños húmedos. Nadie nos ha inoculado una vacuna que nos inmunice contra los peligros de tener un presidente que juegue al birlibirloque con las funestas consecuencias de un terremoto y sus víctimas. Nadie nos garantiza que no nos vayamos a equivocar miserablemente. Pero de nosotros depende construir una república igualitaria en derechos y riquezas, radicalmente paritaria en géneros, en la que la jefatura del estado no se transmita como lo hacen las enfermedades venéreas. Un estado que no levante muros ni murallas, sino que acoja a los que huyen buscando bienestar y seguridad. El país de la sabiduría que se sabe menos sabia que las otras, el del arte que empieza y acaba en los sentimientos, el de la creatividad sin cortapisas. El sitio donde se profanan los templos de la estulticia, se proscribe la usura y se garantizan y se promueven todos los anhelos dignos de ser promovidos.

Una patria que más que territorio es pueblo acostumbrado a vivir fuera murallas, en la intemperie de los páramos, lejos de la corte, de sus perversiones cortesanas y de su manera de ejercer la prostitución exquisita.

Porque mi patria sólo es el amigo que se levanta al alba para ver el milagro del sol naciente iluminando la montaña mágica; es el anciano que, cada vez que me encuentra, pregunta por la salud de mi padre que murió hace veinticinco años; es el joven sonriente que vende verduras en la plaza frente al teatro; es la bibliotecaria que trasiega su vocación misionera, evangelizando con tantos textos como saberes; es la tabernera y su apacible mal genio; es la feminista radical que cuando me mira me hace la gracia de considerarme un igual; es el niño blanco que juega al baloncesto queriendo ser negro; es la mujer que se cubre la cabeza con un pañuelo y me invita a comer en su casa un rico plato del Magreb; es su marido que algún día aprenderá que debe aprender a cocinar las especialidades de la tierra que dejó atrás y también es su vecino que no tuvo que emigrar y que algún día aprenderá a pasar el trapo por su educación heteropatriarcal; es el activista que se nos viste de fiesta aunque no venga a cuento; es la actriz que no sabe llorar en escena si no llora de verdad; es el músico que ensaya con sordina a deshora y todas las canciones le salen quebradas; es la maestra que se ha empeñado en enseñar que pensar es mejor que saber; es el contable que prefiere sumar a restar, multiplicar a dividir; es la periodista que quisiera aprehender la verdad para contarla…

Es el sonido estridente de una gralla o el melindroso de una tenora; es un paisaje y son todos; es una casa y las demás, es un árbol y los bosques enteros; es el trabajo de cuantos han pensado alguna vez que toda su anatomía es su capital; es mi lengua que son dos porque, sin ser mejores, somos distintos; es la utopía que soñamos y la distopía que llevamos a cuestas; es el presente que será y el futuro que hemos vivido; es esta estrofa de un poema de Palau i Fabre, escogida entre miles de él y de otros:

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.



La república catalana, que hoy se proclamará y será habitada por gentes libres de escoger su nacionalidad, es la menos patria de cuantas patrias se conocen. Porque, al fin y al cabo, coincidimos con Roberto Bolaño cuando escribió lo obvio: las naciones no duran eternamente. Y también cuando, desde la introspección, dijo: “mi patria es mi hijo y mi biblioteca”.