La política espanyola
fa molt de temps que ha deixat de banda els plantejaments estratègics en favor
del tacticisme més descarnat, o sigui, sense “chicha” o, si es prefereix, sense
suc ni bruc, insubstancial. La mudança del debat polític des dels escons
parlamentaris als platós televisius, amb l’increment exponencial de les
audiències de ses senyories i de qui els interpreta, ha estimulat,
paradoxalment, l’empobriment dels missatges en favor de la pirotècnica i la
gasificació dels arguments. El recompte dels fidels als partits es situa en les
xifres d’audiència dels líders i no en la quantificació de les afiliacions. I,
ja se sap, massa xerrameca atreu d’entrada, però acaba fatigant; el personal
tanca la tele o canvia de canal i allà queden uns i altres, batussa va batussa
ve, tirant-se els plats pel cap. Tot canviaria, i els espectadors es tornarien
a disparar, si un director de diari protofeixista buidés un ull en directe a algun
dirigent d’una força política emergent; o si, en sentir lloar la troika, algun
saberut alternatiu llences escuma per la boca i el cap comencés a rodolar-li al
voltant de l’eix del coll (com la niña del exorcista, per entendre’ns).
El darrer cap de
setmana, encara no sé com, vaig anar a parar a la cadena de la conferència
episcopal (13 tv). Sense arribar als extrems dels símptomes d’una possessió demoníaca,
he de dir-vos que a casa van haver-me de reanimar. Allà, enmig de la pantalla,
i sense cap gadget que ho advertís, hi havia el senyor José Luis Corcuera,
ministre que ho fou de l’interior: l’inventor de la llei de la patada (puntada
de peu) a la porta, aquella versió Steven Seagal de la Ley de Seguridad
Ciudadana que imagineu-vos si seria bestiota que va ser declarada inconstitucional.
Doncs bé, l’antic ministre advertia via televisió al seu secretari general,
Pedro Sánchez, que els garants de l’ortodoxia socialista, una mena de consell anònim
però suposo que carregat d’anys i saviesa, interpretava un possible pacte amb
Podemos com una renúncia a les essències del partit (“el partido socialista no
puede pactar con quien pretende romper España”). Vet aquí que Corcuera
distingia entre un posicionament tàctic davant de la possible configuració d’un
govern d’esquerres, i el que això representaria de renúncia estratègica a
alguns dels principis històrics del PSOE.
L’endemà vaig
contrastar l’opinió de Corcuera amb un altre significat militant del partit
socialista. Aquest conegut em va advertir de que en el sí del partit a Ferraz hi
ha divergències profundes a l’hora de determinar si una possible investidura
del candidat pot entendre’s com una moviment de curta volada o, al contrari,
pot ser el principi d’una revisió profunda d’alguns dels dogmes incorporats pel
partit de la rosa a partir de l’experiència governamental dels anys vuitanta; una
dutxa glaçada de pragmatisme que, segons alguns dels nous dirigents, va deixar
un buit ideològic que primer va voler ocupar l'anguitisme, sense encert, i que,
finalment, ha estat un terreny òptim per a la irrupció del cicló Podemos, que amenaça amb rebentar el PSOE.
