L’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar
un estudi sobre la desigualtat en la capital catalana que posa en evidencia les enormes diferències de renda existents entre barris i veïns. El creixement demogràfic
dels anomenats anys de la bombolla sumat a l’acarnissament de la crisi posterior
en els segments socials més fràgils i vulnerables ha disparat els desnivells
entre els barcelonins. Si aquí afegim que l’estat incompleix sistemàticament el
paper de redistribuidor de la riquesa que li assigna el capítol 1 de la
Constitució (quan explicita el seu caràcter social), la pobresa crònica
d’alguns barris esdevé misèria, la marginalitat es dispara i l’exclusió
adquireix patina d’estat natural.
És en aquest context, quan la política irromp,
com a camp d’activitat de manufacturació simbòlica on els seus protagonistes
es barallen per tal de convertir en hegemònics els seus dogmes i la seva categorització
social o de classes. És el cas de les formacions que defensen l’estatus quo,
com un element amortidor dels perills de descarrilament del sistema: primer amb
l’ús maldestre del monopoli de la violència, legitimada que no legítima, però
més endavant amb la més subtil construcció d’un discurs que amoroseix el
conflicte i, sense modificar l’estructura bàsica que manté les desigualtats, assegura
la perpetuació de la “dominació dels dominants”. Paral·lelament, en els darrers
anys, han començat a aparèixer altres partits, coalicions o confluències que
han fet de la lluita contra l’eradicació de la pobresa i les desigualtats
l’objectiu principal de la seva activitat: ha estat una resposta reactiva
contra la impunitat amb què el discurs simbòlic oficial ha anat buidant de
contingut l’anomenat estat del benestar per la via de l’apropiació de
l’administració democràtica. L’exemple més notable d’apropiació, manipulació i
hipocresia el trobem a la Unió Europea, una institució de funcionament clarament
antidemocràtic que posa com a condició ineludible per a pertànyer-hi la qualitat
democràtica dels seus membres.
Amb tot, la progressiva aparició de noves
formes d’expressió política ha començat a posar en perill l’hegemonia del
discurs oficial. Naturalment, aquells que el representen i el defensen han
reaccionat amb contundència i per diferents vies:
-
l’aparició constant en els mitjans de comunicació d’un
missatge que difon de manera intensa les “grans” misèries universals i amaga
les “petites” misèries pròpies. No s’aconsegueix, però, amb aquesta argúcia la
fi que es persegueix. Al contrari, en l’imaginari de les misèries patides no hi
ha diferència entre les petites i les grans i l’únic que s’aconsegueix amb
aquesta política d’opacitat és que el conflicte s’intensifiqui, ja que qui
pateix acaba tenint consciència de que el seu patiment porta aparellada una
condemna d’invisibilitat. No obstant, cal parar-hi atenció perquè aquesta dualitat
discursiva té una conseqüència indesitjable: la manca d’empatia i solidaritat
entre la classe patidora, entre la invisibilitat de les penúries pròpies i
l’amplificació de les penúries universals. Cal observar que aquells que dominen
el discurs oficial juguen a cronificar el repartiment injust de la riquesa
estatal i, per això, no dubten en sobreexplotar (en magnituds habituals aquí) a
aquells que arriben expulsats d’altres indrets, atiant l’odi dels uns contra
els altres.
-
L’estratègia d’aquells que monopolitzen el discurs
oficial ha fet servir un segon mètode per intentar perpetuar el seu domini:
l’apropiació dels nous conceptes que posen en evidència el creixement
injustificable de les desigualtats i la reproducció d’unes relacions socials de
dominació cada vegada més intenses. Fixeu-vos sinó en el concepte “emergència
social” i en els plans pal·liatius que acostumen a acompanyar-lo. El discurs
fins ara hegemònic ha començat a incorporar aquest concepte i a tractar-lo com
si no tingués cap utilitat identificar-ne els responsables o també camuflant
sota una vergonyosa capa de silenci la complicitat necessària dels poders
públics. I aquí no hem de fer cap excepció: tots els poders de l’estat hi han
col·laborat.
Per tot això, sento una certa perplexitat
quan algunes cares conegudes defensen, de manera emfàtica, la posada en marxa de
plans d’emergència social. Recordo quan algunes d’aquestes cares de pedra picada
feien tot el possible per perpetuar les desigualtats, a major glòria de la
lliure competència i del mercat. No seria prudent confiar en els plans que
puguin sortir d’aquests individus que sempre els condicionen a l’intangible eteri de la disponibilitat
pressupostària; els mateixos que elaboren el pressupost, retallen les despeses,
dispensen de tributació al capital rendista i especulatiu i camuflen el paper
fonamental que en el creixement de la desigualtat juga un sistema impositiu
estructuralment injust.
En un món on 60 persones acaparen els
mateixos recursos que la meitat de la població mundial, i on les diferències en
la renda dels ciutadans d’una mateixa ciutat mostra una fractura veïnal entre l’opulència
i la misèria, és bàsic emprendre polítiques que atenuïn aquestes dramàtiques
diferències. Polítiques que han d’anar des de les cures pal·liatives, plans d’emergència
social, fins a mesures de canvi estructural que evitin l’empobriment sostingut
de la majoria de la població i l’hegemonia d’un discurs que ho justifiqui.
Nota: Sobre posicions dominants i
subjectivitat socialitzada a l’hora d’analitzar fenòmens urbans de pobresa
extrema us recomano La miseria en el
mundo de Pierre Bordieu i altres.
