Les diputades de
la CUP van ben equivocades quan diuen que les critiquen pel seus cossos, pentinats
o lletjor. Tot és molt més senzill: les critiquen, primer, perquè són dones que
s’atreveixen a pensar i, més enllà, perquè el seu pensament subverteix el
perpetu patriarcat en què quasi tota la humanitat es va instal·lar des del
principi dels temps. Una manera de pensar herètica que les identifica, com
elles mateixes diuen, ara sí encertadament, amb les bruixes de l’edat mitjana.
Les que van cremar a les fogueres i les que van sobreviure per infantar els
nostres avantpassats.
Fa massa anys, un
professor em va recomanar La fabricación
de la locura, un assaig del
psiquiatra hongarès Thomas Szasz. Aquest catedràtic de la Universitat de
Siracusa establia paral·lelismes entre la figura de les bruixes de l’edat
mitjana i aquells que en l’actualitat definim com a malalts mentals. Unes i
altres, segons Szasz, satisfan una necessitat social: la cosificació de la
figura d’un boc expiatori pecaminós que “purifica” a la societat, a través de la seva execució
punitiva.
Vivament
impressionat pel que hi explicava, vaig capbussar-me en la lectura de Szasz i
vaig aprendre que les bruixes eren dones com les altres i que, per tant, a ulls
de l’ortodòxia clerical, temptaven els homes amb tota mena de maleses i
enganyifes, com havia fet la pèrfida Eva amb l’innocent Adan, en el prefaci de
la història de la humanitat. Era tanta la seva malícia, i tan perverses les
seves intencions, que cada mes esclataven en sangs, i se’ls escolava la vida
per aquell forat pecaminós que atreia, com cap altra, les ànimes càndides dels
esperits febles. I aquestes dones tenien marques, senyals inequívoques de que
s’havien entregat sense reserves a Satanàs. Les depravades inclinacions de les
bruixes no plaïen Déu i per això no dubtava a castigar els homes: epidèmies,
fam, monarques sense descendència, catàstrofes naturals...
Així, cada cop que el blat no s’espigava, es pansien les verdures, la pedra
feia malbé les pomes, els serfs no tenien amb què pagar el delma, o la dinastia
coronava un rei anormal, els inquisidors es feien un tip de cremar bruixes,
prèvia tortura.
Dones marcades,
potser diferents, ni més ni menys valentes que d’altres, però assenyalades per ser
dones i sempre a punt per rebre turment. Dones lletges, dones boniques, de bon
caràcter o esquerpes, sensibles o agres, tendres, afectuoses, esquívoles,
sorrudes, cruels, submises... Tant se val, dones amb qui purgar el pecat
original, el que ens va privar del paradís.
Hi ha qui diu que
l’Anna, l’Eulàlia, la Gabriela o la Mireia, dones intel·ligents i compromeses, han
posat en perill la il·lusió paradisíaca de la Catalunya de les fonts de mel,
dels milions d’orgasmes, de la riquesa sense fi. I per això, alguns han
assenyalat les seves marques, la prova d’una complicitat demoníaca que ens
portarà dissort eterna.
Però no patiu, les
diputades de la CUP potser són lletges; potser
s’equivoquen i, a vegades, no entenc perquè fan el que fan; potser no van
pentinades segons l’estereotip; potser no pensen com jo, però les prefereixo
lliures i amb criteri. Aspiro a no ser com aquells que les insulten des d’un
masclisme repugnant. Perquè tot plegat respon només a l’enveja que el brillant
desperta en el mediocre, l’estirabot de qui no és capaç de teixir un argument
rigorós, la falsa severitat de qui viu amb una angoixa acomplexada, l’insult de
qui no fa altra cosa a la vida que anar a remolc, sempre perdut en les
consignes, com més salvatges i matusseres, millor. L’home que té terror de la
dona i la dona que encara està sota el jou d’una educació esgarriada.
