“Les coses no surten
sempre com un vol, a vegades surten just al revés”. Aquesta frase, extreta de
la “novel·la de no ficció”, A sang freda,
de Truman Capote, una de les lectures preferides de David Bowie, podria
resumir de forma lapidària la sobreactuada dramatúrgia pàtria del darrer cap de
setmana.
Aquell que, com
Ziggy Stardust, “feia l’amor amb el seu propi ego i era capaç d’aspirar-se el
seu propi cervell”, ara pensa que camina cap a una regeneració quimèrica perquè
ignora que la seva brossa orgànica no és biodegradable.
El viatge que, a poc
a poc, ens ha de portar lluny per fi ha començat. I per dirigir la nau (o la
furgoneta) hem designat al nostre “Comandant Tom”. No en sabem gaires coses d’ell,
desconeixem si té traça, però ens ha donat notícia de que el temps de les
citacions suades s’ha acabat i de que la ironia ha vençut la transcendentalitat.
Fem-li, doncs, confiança, amb el benentès que “la nau sap quin camí emprendre”
tota sola.
I la més jove ha
posat la grandesa; sí, ella, la més vexada, odiada i incompresa. D’ella són la
memòria, la dignitat i la poètica. I, fins i tot, el seu somriure ens ha semblat
tendre i el seu serrell hermètic, vulnerable. Amb veu diàfana ens ha transmès
el desig de que “volem creure i volem viure”.
“Hi ha un home de
les estrelles, esperant al cel”. Bowie ha mort.
