Avui a les cinc
de la tarda, si el tiempo y la autoridad no lo impiden, els catalans, per fi,
tindrem investidura. Després d’un estira i arronsa que se’ns ha fet etern, els
grups sobiranistes han estat capaços d’arribar a un acord en l’últim minut que
farà que l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, sigui escollit president de la
Generalitat de Catalunya.
Artur Mas, aquell
que havia estat ungit per fer-nos de guia fins a les portes de la terra
promesa, ha estat engolit per les aigües que màgicament va separar per permetre
el pas de la tribú catalana. No ha pogut arribar a terra ferma, ni pujarà a
Sant Jeroni a recollir les taules de la llei, ni ens abastirà amb manà del cel
per fer-nos passar la gana. Les diputades de la CUP, que miren sempre endavant
perquè diuen anar lluny, han deixat anar el llast incert d’un president que en els
propers mesos haurà de fer front als tenebrosos assumptes de la corrupció
convergent i altres depravacions de l’entorn. Quina llàstima que les diputades referides
hagin mostrat símptomes preocupants d’immaduresa o meselleria, tot volent jugar
a política amb les regles de la vella política de la que blasmen.
A l'Artur Mas, en
canvi, només li han sobrat els darrers cinc dies. Instal·lat en el segur que m’investiran, va esperar amb tranquil·litat que el fruit
cupaire madurés, encara que fos a cops i excessos (allò que s’ha definit com a
pressing cup). Però des que dimarts va desencadenar-se en la roda de premsa
post junta de govern, al president li va pujar la febre fins a extrems de
deliri. D’altra forma no s’entendrien algunes de les excentricitats que ha
protagonitzat des d’aleshores: proposar un canvi dels consellers d’un govern en
funcions; atiar les brases del català emprenyat en època de revolució dels
somriures; parlar de segones voltes electorals com si ignorés que era sinònim
de suïcidi col·lectiu...
L’entorn
convergent li ha fet entendre que
convocar eleccions al mes de març equivalia a signar el seu certificat de
defunció i que posats a imitar l’heroisme dels personatges de Charlton Heston,
més valia abandonar Pekin en flames que voler guanyar batalles després de mort —com
El Cid Campeador—. I vet aquí que res per aquí, res per allà, Carles Puigdemont
serà el proper president de la Generalitat.
Artur Mas, s’ha
posat a disposició del seu successor pel que faci falta, i anuncia que, des de
les cendres embargades del transatlàntic convergent, es dedicarà a l’hercúlia
feina de reflotar la marca de liberalisme català. Tornar, el que es diu tornar,
serà difícil que torni: si Puigdemont surt bo, no farà falta; si Puigdemont
fracassa, ell també haurà fracassat.
Per tot això, i
davant de l’evidència de que tot el que comença acaba, torno a Charlton Heston
per escoltar en la veu del seu doblador els immortals versos de Shakespeare, quan li feia
dir a Marco Antonio, davant del cos assassinat del primer ministre de l’època: “el
mal que fan els homes perdura sobre la seva memòria, sovint el bé queda
sepultat amb els seus ossos, sigui així amb Cèsar”.
