Pedro Sánchez, entre la desgracia y la catástrofe.

Preguntado Disraeli, primer ministro británico del siglo XIX, sobre la diferencia entre una desgracia y una catástrofe, aprovechó para lancear a su principal rival político, el liberal Gladstone: “La diferencia es bien sencilla: si Gladstone cayese al Tamésis y se ahogase, sería una desgracia; pero si alguien lo socorriera, sería una catástrofe”. Y en tales sondeos anda hoy la vieja guardia del PSOE, con Felipe González al frente, anticipando la escala de la convulsión de un potencial gobierno del cachorro Sánchez rodeado de la jauría podemítica; decidiendo si es más una desgracia o una catástrofe.

El antiguo ministro del interior, José Luis Corcuera, confeso lector de Ortega (y Gasset), se ha convertido en experto conocedor de la existencia concurrente del ser y de su circunstancia. Recorre los platós televisivos reivindicando el papel clave biósfera partidista frente al egoísta individualismo del líder, cegado por dudosos relumbrones de fuegos fatuos. El consejo de ancianos socialistas, del que Corcuera es mediático portavoz, ha decidido trastocar el orden de la trinidad politológica universal: en la cúspide ya no se encuentran ni el candidato ni el partido, ahora todo pende del entorno, de la circunstancia.

Ni siquiera cuando el Partido Popular se hunde en la ciénaga de la corrupción valenciana, ni siquiera cuando el presidente en funciones cambia su pertinaz silencio por penosos balbuceos, parece dispuesto el socialismo venerable a acometer las responsabilidades derivadas del gobierno del estado. Alguno incluso dice que lo mejor sería guarecerse en un rincón oscuro, “con la que está cayendo”. En semejante tesitura, deberíamos preguntar: ¿a juicio de la vieja guardia, con qué objetivo se presento el PSOE a las elecciones del 20 de diciembre? ¿Para procurar gobernar o para qué exactamente?

Pedro Sánchez se encuentra en un trance bien desgraciado cuando muchos otros intentan evitar su catastrófica salvación. Corcuera que ha leído a Ortega (y Gasset) le va susurrando al oído estas palabras del ilustre pensador: “El que no pueda lo que quiera, que quiera lo que pueda”.   

   

El tacticisme de Sánchez sota l’ull estratègic de Corcuera

La política espanyola fa molt de temps que ha deixat de banda els plantejaments estratègics en favor del tacticisme més descarnat, o sigui, sense “chicha” o, si es prefereix, sense suc ni bruc, insubstancial. La mudança del debat polític des dels escons parlamentaris als platós televisius, amb l’increment exponencial de les audiències de ses senyories i de qui els interpreta, ha estimulat, paradoxalment, l’empobriment dels missatges en favor de la pirotècnica i la gasificació dels arguments. El recompte dels fidels als partits es situa en les xifres d’audiència dels líders i no en la quantificació de les afiliacions. I, ja se sap, massa xerrameca atreu d’entrada, però acaba fatigant; el personal tanca la tele o canvia de canal i allà queden uns i altres, batussa va batussa ve, tirant-se els plats pel cap. Tot canviaria, i els espectadors es tornarien a disparar, si un director de diari protofeixista buidés un ull en directe a algun dirigent d’una força política emergent; o si, en sentir lloar la troika, algun saberut alternatiu llences escuma per la boca i el cap comencés a rodolar-li al voltant de l’eix del coll (com la niña del exorcista, per entendre’ns). 

El darrer cap de setmana, encara no sé com, vaig anar a parar a la cadena de la conferència episcopal (13 tv). Sense arribar als extrems dels símptomes d’una possessió demoníaca, he de dir-vos que a casa van haver-me de reanimar. Allà, enmig de la pantalla, i sense cap gadget que ho advertís, hi havia el senyor José Luis Corcuera, ministre que ho fou de l’interior: l’inventor de la llei de la patada (puntada de peu) a la porta, aquella versió Steven Seagal de la Ley de Seguridad Ciudadana que imagineu-vos si seria bestiota que va ser declarada inconstitucional. Doncs bé, l’antic ministre advertia via televisió al seu secretari general, Pedro Sánchez, que els garants de l’ortodoxia socialista, una mena de consell anònim però suposo que carregat d’anys i saviesa, interpretava un possible pacte amb Podemos com una renúncia a les essències del partit (“el partido socialista no puede pactar con quien pretende romper España”). Vet aquí que Corcuera distingia entre un posicionament tàctic davant de la possible configuració d’un govern d’esquerres, i el que això representaria de renúncia estratègica a alguns dels principis històrics del PSOE. 

L’endemà vaig contrastar l’opinió de Corcuera amb un altre significat militant del partit socialista. Aquest conegut em va advertir de que en el sí del partit a Ferraz hi ha divergències profundes a l’hora de determinar si una possible investidura del candidat pot entendre’s com una moviment de curta volada o, al contrari, pot ser el principi d’una revisió profunda d’alguns dels dogmes incorporats pel partit de la rosa a partir de l’experiència governamental dels anys vuitanta; una dutxa glaçada de pragmatisme que, segons alguns dels nous dirigents, va deixar un buit ideològic que primer va voler ocupar l'anguitisme, sense encert, i que, finalment, ha estat un terreny òptim per a la irrupció del cicló Podemos, que amenaça amb rebentar el PSOE.