Grasses, lletges i putes traïdores

Les diputades de la CUP van ben equivocades quan diuen que les critiquen pel seus cossos, pentinats o lletjor. Tot és molt més senzill: les critiquen, primer, perquè són dones que s’atreveixen a pensar i, més enllà, perquè el seu pensament subverteix el perpetu patriarcat en què quasi tota la humanitat es va instal·lar des del principi dels temps. Una manera de pensar herètica que les identifica, com elles mateixes diuen, ara sí encertadament, amb les bruixes de l’edat mitjana. Les que van cremar a les fogueres i les que van sobreviure per infantar els nostres avantpassats. 

Fa massa anys, un professor em va recomanar La fabricación de la locura, un assaig del psiquiatra hongarès Thomas Szasz. Aquest catedràtic de la Universitat de Siracusa establia paral·lelismes entre la figura de les bruixes de l’edat mitjana i aquells que en l’actualitat definim com a malalts mentals. Unes i altres, segons Szasz, satisfan una necessitat social: la cosificació de la figura d’un boc expiatori pecaminós que “purifica” a la societat, a través de la seva execució punitiva.

Vivament impressionat pel que hi explicava, vaig capbussar-me en la lectura de Szasz i vaig aprendre que les bruixes eren dones com les altres i que, per tant, a ulls de l’ortodòxia clerical, temptaven els homes amb tota mena de maleses i enganyifes, com havia fet la pèrfida Eva amb l’innocent Adan, en el prefaci de la història de la humanitat. Era tanta la seva malícia, i tan perverses les seves intencions, que cada mes esclataven en sangs, i se’ls escolava la vida per aquell forat pecaminós que atreia, com cap altra, les ànimes càndides dels esperits febles. I aquestes dones tenien marques, senyals inequívoques de que s’havien entregat sense reserves a Satanàs. Les depravades inclinacions de les bruixes no plaïen Déu i per això no dubtava a castigar els homes: epidèmies, fam, monarques sense descendència, catàstrofes naturals... Així, cada cop que el blat no s’espigava, es pansien les verdures, la pedra feia malbé les pomes, els serfs no tenien amb què pagar el delma, o la dinastia coronava un rei anormal, els inquisidors es feien un tip de cremar bruixes, prèvia tortura.

Dones marcades, potser diferents, ni més ni menys valentes que d’altres, però assenyalades per ser dones i sempre a punt per rebre turment. Dones lletges, dones boniques, de bon caràcter o esquerpes, sensibles o agres, tendres, afectuoses, esquívoles, sorrudes, cruels, submises... Tant se val, dones amb qui purgar el pecat original, el que ens va privar del paradís.

Hi ha qui diu que l’Anna, l’Eulàlia, la Gabriela o la Mireia, dones intel·ligents i compromeses, han posat en perill la il·lusió paradisíaca de la Catalunya de les fonts de mel, dels milions d’orgasmes, de la riquesa sense fi. I per això, alguns han assenyalat les seves marques, la prova d’una complicitat demoníaca que ens portarà dissort eterna.

Però no patiu, les diputades de la CUP potser són lletges; potser s’equivoquen i, a vegades, no entenc perquè fan el que fan; potser no van pentinades segons l’estereotip; potser no pensen com jo, però les prefereixo lliures i amb criteri. Aspiro a no ser com aquells que les insulten des d’un masclisme repugnant. Perquè tot plegat respon només a l’enveja que el brillant desperta en el mediocre, l’estirabot de qui no és capaç de teixir un argument rigorós, la falsa severitat de qui viu amb una angoixa acomplexada, l’insult de qui no fa altra cosa a la vida que anar a remolc, sempre perdut en les consignes, com més salvatges i matusseres, millor. L’home que té terror de la dona i la dona que encara està sota el jou d’una educació esgarriada.

Pedro Sánchez, entre la desgracia y la catástrofe.

Preguntado Disraeli, primer ministro británico del siglo XIX, sobre la diferencia entre una desgracia y una catástrofe, aprovechó para lancear a su principal rival político, el liberal Gladstone: “La diferencia es bien sencilla: si Gladstone cayese al Tamésis y se ahogase, sería una desgracia; pero si alguien lo socorriera, sería una catástrofe”. Y en tales sondeos anda hoy la vieja guardia del PSOE, con Felipe González al frente, anticipando la escala de la convulsión de un potencial gobierno del cachorro Sánchez rodeado de la jauría podemítica; decidiendo si es más una desgracia o una catástrofe.

El antiguo ministro del interior, José Luis Corcuera, confeso lector de Ortega (y Gasset), se ha convertido en experto conocedor de la existencia concurrente del ser y de su circunstancia. Recorre los platós televisivos reivindicando el papel clave biósfera partidista frente al egoísta individualismo del líder, cegado por dudosos relumbrones de fuegos fatuos. El consejo de ancianos socialistas, del que Corcuera es mediático portavoz, ha decidido trastocar el orden de la trinidad politológica universal: en la cúspide ya no se encuentran ni el candidato ni el partido, ahora todo pende del entorno, de la circunstancia.

Ni siquiera cuando el Partido Popular se hunde en la ciénaga de la corrupción valenciana, ni siquiera cuando el presidente en funciones cambia su pertinaz silencio por penosos balbuceos, parece dispuesto el socialismo venerable a acometer las responsabilidades derivadas del gobierno del estado. Alguno incluso dice que lo mejor sería guarecerse en un rincón oscuro, “con la que está cayendo”. En semejante tesitura, deberíamos preguntar: ¿a juicio de la vieja guardia, con qué objetivo se presento el PSOE a las elecciones del 20 de diciembre? ¿Para procurar gobernar o para qué exactamente?

Pedro Sánchez se encuentra en un trance bien desgraciado cuando muchos otros intentan evitar su catastrófica salvación. Corcuera que ha leído a Ortega (y Gasset) le va susurrando al oído estas palabras del ilustre pensador: “El que no pueda lo que quiera, que quiera lo que pueda”.   

   

Albert Ballesta, per Tutatis!

M’hagués agradat assistir al Ple de la Corporació de Girona que havia d’escollir el substitut d’en Carles Puigdemont. Però sobretot m’hagués agradat veure la cara de terror del secretari de la Corporació, funcionari d’habilitació estatal que ha de garantir la legalitat dels actes dels electes escollits democràticament; el nou alcalde de Girona es va ofuscar amb una declaració d’intencions simbòlica tot oblidant que era allà per declarar el seu compromís solemnial de fidelitat a les lleis i al cap de l’estat. Imagino que, en mig d’aplaudiments i felicitacions, al secretari li deuria saber greu fer d’aixafar guitarres i avisar de que el senyor Ballesta encara no havia estat investit d’autoritat. Sobretot perquè les coses a Girona ja s’han embolicat prou amb l’elecció de l’alcalde substitut com per, a sobre, afegir una altra dosi d’extravagància sense anestèsia. Una cosa de l’estil:

-      Secretari: Perdoni, senyor Alcalde, però s’ha oblidat de prometre el càrrec.

-      L’encara no alcalde: Ah, no? I què haig de dir?

I clar, en aquest punt el secretari, davant de la colossal proliferació d’imaginatives fórmules de promesa o jurament, hagués hagut de treure el catàleg per tal de que el candidat a batlle pogués escollir.

-      Secretari: miri, tenim l’opció simple de jurament davant del rei a la qual s’hi pot afegir déu nostresenyor, el niño Jesús o qualsevol deïtat a lliure elecció, inclosos Belenos i Tutatis. Tenim l’opció imperatiu legal amb les seves variants: per exemple, resto a disposició del parlament, del president, del govern que surti de les eleccions del 20D, del President de la Generalitat, de Jordi Sánchez de l’ANC, de la troika i de la senyora Merkel.... Pot fer-ho també amb referències a la legitimitat de la segona república o a la salut de la tercera, o als principios fundamentales del movimiento nacional (ja li agradaria a més d’un). Es pot prometre o jurar per Snoopy, per la memòria dels avantpassats, o per uno para todos y todos para uno, etc. I qui vulgui pota acabar dient: y si cumplo que Dios me lo premie y si no, me lo demande.

   

En resum, una elecció de fórmula que hauria afegit tocs d’absurditat a l’extravagant elecció del senyor Ballesta. Recordem que anava dinovè en la llista de CiU del mes de maig i que, per ser proclamant candidat, va ser necessària la renúncia prèvia i per escrit de fins a disset dels seus companys que, en puritat, tenien més dret que ell a ser proclamats batlle/essa: el sistema electoral local és de llistes tancades i amb un clar ordre de prelació.

Jo només en conec una altra d’elecció d’alcalde encara més cridanera: va tenir lloc al meu poble, Olesa de Montserrat. L’alcalde d’aleshores havia presentat la dimissió per motius de salut. El PSC, que era el grup més votat, va proposar per a substituir-lo un regidor que anava el sisè de la seva llista ja que el que anava de segon no tenia disponibilitat. Però en aquella ocasió, la regidora que ocupava el tercer lloc de la candidatura es va negar a cedir els seus drets. Per tal de fer prevaler l’opinió del partit, el segon de la llista va ser nomenat alcalde i tot seguit el grup municipal es va presentar una automoció de censura amb el número sis de candidat. Sí, ho han llegit bé, es van inventar la figura de l’automoció de censura que, si no vaig errat, va votar favorablement fins i tot l’alcalde censurat!

L’Albert Ballesta ha començat el seu mandat de mala manera: l’anglès Gladstone deia amb raó que el pitjor que li pot passar a un polític és que la gent no se’l prengui seriosament. Suposo que encara és aviat per saber si això li passarà al nou alcalde de Girona. De moment, l’oposició hi ha sucat pa: va omplir l’urna de l’elecció amb vots nuls on es podia llegir “Girona vol democràcia”.

Notícia d’última hora: L’Alcalde Ballesta ja ho és després d’haver promès el seu càrrec, ara sí, en un nou ple municipal celebrat dilluns al vespre. Els regidors de l’oposició van aprofitar les paperetes declarades nul·les en l’anterior ple d’investidura, completant el “Girona vol democràcia” amb “i rigor”. 

PD.: Pot semblar exagerat parlar de la proliferació de fórmules imaginatives de promesa o jurament en la presa de possessió de càrrecs electes. No ho és pas. Fixeu-vos en què va passar en el Ple de Constitució de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat de juny 2016:

1.- Jurament, 1 regidor.

2.- Promesa per imperatiu legal: 9 regidors.

3.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del Parlament de Catalunya per exercir el dret d’autodeterminació: 1 regidor.

4.- Promesa per imperatiu legal amb el mateix anunci de fidelitat al Parlament però afegint a l’exercici del dret d’autodeterminació la voluntat de proclamació de l’estat català lliure i sobirà: 4 regidors.

5.- Promesa per imperatiu legal declarant que s’ha estat i s’estarà a disposició del Parlament per tot allò que aquest determini i “sobretot en aquests moments”. 1 regidor.

6.- Promesa per imperatiu legal anunciant que es resta a disposició del “President de la Generalitat i de Catalunya”. 1 regidor.

7.- Promesa similar a la número tres però amb més farbalans, acabant amb una declaració de fidelitat al Parlament i al govern que “surti de les eleccions del 27 de setembre”. 2 regidors.

8.- Promesa per imperatiu legal “amb la voluntat de canviar les lleis per iniciar un procés constituent d’acord amb els meus valors republicans”. 2 regidors.

Jo aquell dia era present a la sala i puc garantir-vos que el senyor secretari de l’Ajuntament d’Olesa va mantenir “la compostura, impertérrito el ademán”. Clar que la senyora alcaldessa nova va ajudar prometen el seu càrrec de batllessa només per imperatiu legal (abans havia promès com a regidora fent servir una fórmula una mica més llarga).  

     

El tacticisme de Sánchez sota l’ull estratègic de Corcuera

La política espanyola fa molt de temps que ha deixat de banda els plantejaments estratègics en favor del tacticisme més descarnat, o sigui, sense “chicha” o, si es prefereix, sense suc ni bruc, insubstancial. La mudança del debat polític des dels escons parlamentaris als platós televisius, amb l’increment exponencial de les audiències de ses senyories i de qui els interpreta, ha estimulat, paradoxalment, l’empobriment dels missatges en favor de la pirotècnica i la gasificació dels arguments. El recompte dels fidels als partits es situa en les xifres d’audiència dels líders i no en la quantificació de les afiliacions. I, ja se sap, massa xerrameca atreu d’entrada, però acaba fatigant; el personal tanca la tele o canvia de canal i allà queden uns i altres, batussa va batussa ve, tirant-se els plats pel cap. Tot canviaria, i els espectadors es tornarien a disparar, si un director de diari protofeixista buidés un ull en directe a algun dirigent d’una força política emergent; o si, en sentir lloar la troika, algun saberut alternatiu llences escuma per la boca i el cap comencés a rodolar-li al voltant de l’eix del coll (com la niña del exorcista, per entendre’ns). 

El darrer cap de setmana, encara no sé com, vaig anar a parar a la cadena de la conferència episcopal (13 tv). Sense arribar als extrems dels símptomes d’una possessió demoníaca, he de dir-vos que a casa van haver-me de reanimar. Allà, enmig de la pantalla, i sense cap gadget que ho advertís, hi havia el senyor José Luis Corcuera, ministre que ho fou de l’interior: l’inventor de la llei de la patada (puntada de peu) a la porta, aquella versió Steven Seagal de la Ley de Seguridad Ciudadana que imagineu-vos si seria bestiota que va ser declarada inconstitucional. Doncs bé, l’antic ministre advertia via televisió al seu secretari general, Pedro Sánchez, que els garants de l’ortodoxia socialista, una mena de consell anònim però suposo que carregat d’anys i saviesa, interpretava un possible pacte amb Podemos com una renúncia a les essències del partit (“el partido socialista no puede pactar con quien pretende romper España”). Vet aquí que Corcuera distingia entre un posicionament tàctic davant de la possible configuració d’un govern d’esquerres, i el que això representaria de renúncia estratègica a alguns dels principis històrics del PSOE. 

L’endemà vaig contrastar l’opinió de Corcuera amb un altre significat militant del partit socialista. Aquest conegut em va advertir de que en el sí del partit a Ferraz hi ha divergències profundes a l’hora de determinar si una possible investidura del candidat pot entendre’s com una moviment de curta volada o, al contrari, pot ser el principi d’una revisió profunda d’alguns dels dogmes incorporats pel partit de la rosa a partir de l’experiència governamental dels anys vuitanta; una dutxa glaçada de pragmatisme que, segons alguns dels nous dirigents, va deixar un buit ideològic que primer va voler ocupar l'anguitisme, sense encert, i que, finalment, ha estat un terreny òptim per a la irrupció del cicló Podemos, que amenaça amb rebentar el PSOE.

El plàcid camí cap a la insignificança

La fotografia que acompanya aquest article va ser presa el dia 7 de maig de 2012 a l’Ateneu Barcelonès. La Diputació de Barcelona i la Fundació Ernest Lluch havien organitzat una jornada sobre Hisendes Locals i Cooperació Municipal, a la qual vaig ser convidat. Compartia taula (d’esquerra a dreta) amb Maner Mas, moderador i ex alcalde de Mataró, Esther Pujol, alcaldessa de Tiana, José Félix Ballesteros, alcalde de Tarragona, Carles Puigdemont, alcalde de Girona i Laura Vilagrà, alcaldessa de Santpedor. Una taula val a dir que ben diversa on vam parlar de l’amenaça que planava sobre el món local amb l’aprovació, que ja s’albirava imminent, de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Va ser un matí divertit en què no vaig parar de repetir que potser la meva condició d’alcalde sense etiqueta podia ser entesa com un factor d’allunyament dels altres ponents, tots representants de partits polítics consolidats, però que aquesta diferència no era obstacle per a que tots plegats, discrepàncies ideològiques a part, coincidíssim en el diagnòstic i en algunes de les mesures a emprendre per millorar la situació dels nostres municipis. Encara recordo la sorollosa riallada que vaig provocar quan vaig dir que, a diferència d’altres activitats, en la necessitat de donar serveis als ciutadans “el tamaño (dels Ajuntaments) no importa”. 

En fi, que avui rememoro aquella jornada per constatar les voltes que dóna la vida i com la situació de les persones pot canviar en poc temps, a millor o no. Per comprovar-ho només cal seguir la petja dels ponents d’aquell dia:

-      Esther Pujol: La seva situació és la que menys ha canviat de tots cinc. Continua essent alcaldessa de Tiana i continua governant gràcies a un pacte entre el seu grup, PSC, i Esquerra Republicana. De fet, en les eleccions de maig va aconseguir uns resultats similars als de quatre anys abans (4 regidors i 28% dels vots, amb una lleu millora percentual).

-      José Félix Ballesteros: L’alcalde de Tarragona no passa, ni de lluny, pel seu millor moment. L’any 2012, quan vam compartir taula, governava en minoria però amb una certa comoditat. Avui, després de perdre 3 regidors i més d’un 8% dels vots, està apunt de signar un pacte de govern amb el Partit Popular i Unió. Aquests darrers mesos ha estat sotmès a una situació de gran inestabilitat que explica l’acord que signarà en les properes setmanes. A més, la seva imputació personal en el cas Inipro afegeix no pocs maldecaps a la seva tasca al capdavant de l’Ajuntament de Tarragona.

-      Carles Puigdemont: Situat ara mateix a l’ull de l’huracà d’un procés que ha de fer foc nou de la vella Catalunya autonòmica, ha renunciat a la relativa confortabilitat de l’Ajuntament de Girona per anar a una cita a cegues amb la història. Li envejo el coratge i, com a president del meu país, li desitjo molta sort.

-      La Laura Vilagrà ja no és alcaldessa de Santpedor. L’any 2003 quan va aconseguir per primera vegada l’alcaldia es va convertir en l’alcaldessa més jove de Catalunya i durant tres mandats va mantenir-se en el càrrec. Durant el període 2011-2015 ho va fer gràcies a un pacte entre Esquerra Republicana, el seu partit, i el PSC. Vilagrà, que també va ser parlamentària, va formar part de la direcció de l’Associació de Municipis per la Indepèndencia. En les passades eleccions municipals, la Laura Vilagrà va decidir no encapçalar la candidatura d’ERC. Malgrat aquest canvi de lideratge, Esquerra va recuperar la majoria absoluta en aquesta població del Bages. Fa pocs dies, el nou executiu de Puigdemont va nomenar la Laura Vilagrà com a delegada del govern de la Generalitat a la Catalunya Central. Aquest de delegat del govern és un càrrec del que francament en desconec la seva utilitat. Això potser s’explica per la coneixença d’algun delegat que ha exercit en l’àrea de Barcelona. Qui sap si la Laura, que és una persona competent i dinàmica, pot omplir de sentit allò que, fins ara per a mi, no en tenia cap.

Així doncs, dels cinc ponents d’aquella jornada l’únic que ja no té cap activitat política sóc jo. He deixat l’aparador públic i la veritat és que em sento molt a gust. Enyoro, això sí, manar una mica; però és còmode no estar sempre en la intempèrie d’un escenari ple de corrents d’aire. Transito amb placidesa, com diu el títol, cap a l’anonimat i la insignificança.