Gestionar la complejidad

La primera lección que podemos sacar del esperado encuentro entre Rajoy y Puigdemont en los aposentos monclovitas es que al personal no le interesan en absoluto los alambicados vericuetos del protocolo.

La segunda lección que nos enseña es que no parece tener el más mínimo interés para la opinión pública, incluida la catalana, si atendemos a las cifras de su seguimiento real. Será quizás porque uno es presidente en funciones, corpore insepulto, y el otro es un mero espectro, un ectoplasma vaporoso que el médium Mas utiliza para comunicarse con el más allá; con el espejismo en el que han ido desdibujando una legítima aspiración colectiva.

El popular Rajoy cumplió con su papel de educado anfritión, regalando a su huésped una edición de la segunda parte del Quijote. Aventura en la que el caballero de la triste figura es víctima de todo tipo de agravios y burlas en Barcelona. Le sirven, sin embargo, tales padecimientos y humillaciones para recuperar el buen juicio: la sensatez fugaz de un extravagante que por un momento se siente ridículo. Metafórico presente el de Rajoy, sí señor.

Puigdemont, investido con la púrpura del pragmatismo catalán, prefirió acudir a la Moncloa con un inventario de asuntos que incluía peticiones, agravios, olvidos, descuidos, negligencias, quimeras y quejas, todo en la misma lista y duplicando los capítulos de un anterior repertorio presentado por su predecesor, hace dos años.

Puigdemont llegó a palacio con la fatuidad del enano con alzas, pequeño pero matón. Aleccionando a diestro y siniestro sobre los secretos de conseguir una investidura en el tiempo de descuento.  

“Nosotros hemos sabido gestionar la complejidad”, fue su mantra esta tarde de primavera. Debería de erguirse el presidente catalán, o ponerse de puntillas, para poder alcanzar a ver las carpetas de temas pendientes que llenan su mesa de trabajo. Los catalanes tenemos un ejecutivo sin las cortapisas que impone la interinidad, pero tener gobierno no equivale a gobernar, como bien nos han enseñado los últimos cien días de parálisis permanente. Gestionar la complejidad significa algo más que investir a un presidente, también significa garantizar el bienestar de los ciudadanos, aprobar un presupuesto social, redistribuidor y justo, legislar buscando el bien común, atender a los más frágiles…

Puigdemont se ha gustado ante el espejo, los tacones lo estilizan y le dan un porte falsamente gallardo. Pero sigue siendo menudo, exiguo, prácticamente imperceptible. Pocos se fijan en él. Le será difícil gestionar la verdadera complejidad que se le viene encima, sin ilusorios heroísmos, desde la siempre incómoda posición del cero a la izquierda.

             

El mapa de l'estat de la cosa novaiorquesa

Fixeu-vos que, a diferència del camp republicà on el triomf de Trump ha esta abassegador, en el camp demòcrata bona part del territori ha preferit Sander, encara que les grans conurbacions han donat un suport majoritari a Clinton.  

Nova York ha dictat sentència

Les taules electorals a Nova York són iguals que a les eleccions a Olesa! Olesa=primer món

Clinton i Trump probablement han donat el cop definitiu en les primàries dels seus partits, encara que els seus rivals s’entestin en prosseguir una cursa que tenen perduda.

A la redacció del New York Times aquesta nit s’han tret un pes de sobre. La seva aposta per l’establishment demòcrata s’ha vist finalment recompensada amb una victòria indiscutible en el cor de l’Amèrica cool. Les darreres setmanes han estat un continu ai al cor, amb el candidat Sanders cada cop més venerat, cada vegada més fort, més agressiu, més valent, més incòmode. Per resumir-ho gràficament es podria dir que Sanders ha anat rejovenint a mesura que passaven els dies i la iaia Clinton perdia esma, tota ella extraviada en les seves performances de pel·lícula americana de sèrie B. Mentre el senador de Vermont sempre del bracet d’una gernació de joves il·lusionats i inconformistes, anava omplint auditoris i parcs en els barris més populars de la poma grossa, la senyora Rodham-Clinton, a manca de marit presentable, es penjava del coll del millor recaptador de fons de la campanya, l’atractiu George Clooney, who else —un canvi encertat indubtablement si ens fixem en l’aspecte de l’expresident, sempre amb cara d’estar a punt de netejar-se els rastres de semen de la corbata—.

Els demòcrates han sortit de la batalla novaiorquesa amb algunes ferides, res que no es pugui guarir en els propers mesos. Al senyor Sanders encara li queda corda, fons i moral per seguir tocant els nassos, com a mínim fins que el circ arribi a Califòrnia. La setmana que ve, però, se li anuncia nova pedregada a Pennsilvania, acompanyada de clars en altres estats menors. Si algú encara tenia dubtes, Nova York els ha esvaït definitivament: Clinton guanyarà la nominació demòcrata, Sanders ja no té marge per capgirar el resultat, els superdelegats (càrrecs institucionals i membres destacats del partit) pesen massa. L’establishment demòcrata viu en l’eufòria i ja comença a treballar per aconseguir que els partidaris de Sanders no es desmobilitzin i recolzin la senyora Clinton en les eleccions de Novembre. Alhora, resten amatents a segar l’herba de qualsevol sense etiqueta que pugui presentar candidatura d’última hora a les presidencials, contribuint a fraccionar el vot progressista per a major glòria dels conservadors. Es tracta també de fidelitzar les minories que tan útils han estat per a l’ex secretària d’estat. Les elits demòcrates, doncs, tractaran de baixar al carrer per seguir la traça que ha deixat Bernie Sanders, amorosint la imatge de la freda, distant, artificiosa i massa enverada Hillary Rodham-Clinton.

Per la banda republicana, l’indiscutible victòria de Trump ha acabat de deprimir als capitostos d’aquest partit. Ja ho va dir el candidat en el seu discurs d’agraïment davant d’una selecta audiència concentrada en l’edifici de la cinquena avinguda, de la seva privada propietat (quina enveja deuen tenir els de CDC, embargats per un sentiment de finançament irregular): “aquest és el triomf dels americans de veritat sobre els paràsits que volen apropiar-se de la nostra gran nació”. Encara que si us he de dir la veritat, no sé si es referia als immigrants, als pobres, a les minories racials, a les dones treballadores o als dirigents del partit republicà. Trump ha apallissat els seus contrincants, a Kasich, que ha fet una meritòria segona plaça però a més de 35 punts del magnat, i a Cruz, que aquesta nit vagava per Central Park salmodiant: “Senyor, per què m’has abandonat?” Els dirigents republicans s’ensumen quatre anys més en l’oposició presidencial on no neva ni plou, però fa un fred glacial. Trump és massa impresentable per guanyar-se el favor dels votants no conservadors, tot en ell repugna, fins i tot més que la senyora Clinton, que ja és dir. Per això, al contrari que els demòcrates que aprofitaran les properes setmanes per consolidar la candidatura oficial, els republicans intentaran pressionar la perla de Wisconsin, Paul Ryan, el jove cap de la majoria que gestionen en la cambra de representants, per tal que doni un pas endavant i es decideixi a plantar batalla en la convenció que haurà d’escollir el presidenciable del partit. Estan tan trasbalsats i desesperats els republicans que no farien fàstics a desnucar el sistema de primàries, amb un cop de gràcia fatal, per evitar que Trump sigui el seu cartell aquest novembre. Clar que tenen mala peça al teler: Ryan, encara nafrat per la rebolcada que l’Obama va fer-li a la candidatura de Mitt Romney, de la qual ell n’era candidat a vicepresident, no sembla disposat a acceptar l’encàrrec. Diuen que prefereix esperar a que la senyora Clinton s’hagi cuinat en la salsa de la seva pròpia incompetència i antipatia. Però no se sap mai què pot arribar a passar. El think tank republicà, horroritzat davant el panorama, l’intenta convèncer amb l’argument de l’oportunitat que vola i que potser no es torna a presentar: la candidata demòcrata confirmada ahir és feble i desperta molt de rebuig en l’americà mitjà. I les enquestes, factuals totes elles, semblen apuntar en aquesta direcció: en cas que Ryan fos el candidat republicà tindria moltes possibilitats de vèncer la candidata Clinton. Clar que si hem de fer cas a aquestes mateixes enquestes, l’improbable Ryan perdria davant de l’ahir derrotat Sanders. Tot un embolic, si em volen fer cas. Un merder de primera que s’explica pel fet que aquells que voten en les primàries són militants o simpatitzants de partits, mentre que els cridats a votar en les presidencials són tots els ciutadans. I, ja se sap, no acostumen a pensar el mateix els enquadrats que els “desparramats”.  

  

Salvador Prat: L’home de vidre

L’home de vidre: El president Puigdemont em recorda l’home de vidre, Raymond Dufayel, el veí d’Amelie Poulain, malalt d’osteogènesi imperfecta, que vivi...

L’home de vidre

El president Puigdemont em recorda l’home de vidre, Raymond Dufayel, el veí d’Amelie Poulain, malalt d’osteogènesi imperfecta, que vivia reclòs a casa seva, encoixinat de dalt a baix, per por a ser víctima d’una trencadissa d’ossos funesta. El govern de la Generalitat és ple d’arestes i el líder del país té dèficit de col·lagen, li’n falta a cabassos.

Puigdemont afortunadament no passa els dies reproduint una vegada i un altra un quadre de Renoir, però és indiscutible que la seva fragilitat extrema li condiciona l’agenda i l’activitat. I, a sobre, per art de la confluència independentista, pot esperar-se una emboscada en cada racó de palau, dels propis i dels socis conjunturals. I això va molt més enllà de la mitificada soledat de qui té el poder, perquè es més que discutible que Puigdemont tingui res que s’assembli a capacitat de maniobra, ni força, ni pujança, ni tremp, ni equip, ni tan sols autonomia.

L’ex Mas s’està fabricant una joguina a mida de les seves ambicions, la CUP passa dels advertiments de prudència i mesura que dicten els òrgans jurídics de la Generalitat i del Parlament, l’oposició espera el fatal desenllaç d’un moment a l’altre, els independents lamenten el dia que es van fotre en aquest embolic, i Junqueras, què dir de Junqueras?, el vicepresident que no informa al seu cap que s’ha vist amb l’aspirant a president de l’estat de qui el seu govern vol desconnectar. A Puigdemont no el truquen ni les empreses de telefonia que tenen fregits els seus súbdits amb ofertes a deshora. I si el vicepresident no l’informa d’una trobada tant transcendental fins que la premsa ho filtra, sobre quins altres temes, potser encara més essencials, ha decidit Junqueras que no cal informar Puigdemont?

Lamentablement l’interregne que ens havia de portar al futur somiat s’està convertint en un temps de descompte, una mena de minuts de les escombraries amb els pitjors jugadors a pista. I sembla que porta la pilota algú que a la més mínima pressió pot ser que es trenqui en mil bocins, com Raymond, el prudent veí d’Amelie que va decidir recloure’s a casa seva.

Salvador Prat: I ja veus, gairebé sento plaer

Salvador Prat: I ja veus, gairebé sento plaer: Piloto y Vera, la música y la lletra Amb el vostre permís m’he pres una Setmana Santa sabàtica, en un sentit vagament jueu de l’ex...

I ja veus, gairebé sento plaer

Piloto y Vera, la música y la lletra

Amb el vostre permís m’he pres una Setmana Santa sabàtica, en un sentit vagament jueu de l’expressió. No he treballat, no he pregat, ni he participat en manifestacions religioses de cap mena, només les he observat amb molta atenció. La Fe no és una matèria que domini. De fet, mai l’he entès, com em passava amb els problemes de física en el curs de preparació universitària; no sóc capaç d’aprehendre conceptes abstractes, no he pogut fer el trànsit d’escolanet a escolàstic.

Mentre m’imbuïa en l’ambient processional castellà, entre penitents i capirots, entre confrares i senyores amb mantellines, espelmes, rosaris i  vestits de dol, el món ha seguit avançant implacable —eppur si muove—, sense que sapiguem massa cap a on va.

Les primàries dels Estats Units han donat aire als presumptes outsiders, al ritme de les fotudes de pota de Trump i de les insulses receptes de Rodham-Clinton: “Oh, my god, it’s exciting”.

Molt més interessant m’ha semblat, per novadora, la visita del senyor Obama a Cuba, l’antic casino caribeny de la benestant burgesia americana. El vell i gegantí prostíbul, regentat per madames disfressades de presidents constitucionals, on les molt religioses i reprimides barres i estrelles s’apanyaven mulates ensucrades i dilapidaven les plusvàlues atresorades gràcies a la llibertat de mercat. Una illa farcida de franquícies dels més lucratius negocis metropolitans i de les més il·lustres nissagues mafioses que els regentaven.

Aquesta colònia prostibulària va ser desinfectada per una colla de barbuts desastrats i el seu poderós antisèptic en forma de píndoles ideològiques, impossibles d’empassar per les gargamelles ianquis, que no engoleixen amb facilitat. Fidel Castro i els seus feréstecs van carregar-se un règim delinqüencial, aparentment democràtic, apadrinat per la veïna democràcia del nord, la més avançada que han conegut els temps. Sense escatimar recursos i argúcies per revenjar el desvergonyiment de la porquera independitzada, la reacció americana, ferida en l’orgull de qui es pensa únic i irrepetible, no es va fer esperar: desembarcaments potiners, intents de desestabilització, magnicidis no reeixits i, finalment, el bloqueig que havia de deixar sense aire els comunistes nouvinguts, que havia de ser la guspira que encendria una revolta interior, gràcies al combustible de la misèria que es multiplicaria amb l’aïllament.

El diagnòstic de les principals ments imperials no podia ser més erroni: l’aïllament és l’estat natural d’una illa, encara que hagi estat majoritàriament repoblada per africans sota els auspicis de la moderada i pietosa burgesia catalana.

Han passat 54 anys des del tancament de fronteres i la incomunicació no ha servit de gran cosa. Més aviat al contrari, el replegament del règim comunista i la seva impermeabilitat s’han reforçat gràcies a l’absurda política dels Estats Units. Es pensaven que les privacions rendirien els cubans, que l'extrema pobresa provocaria una revolta popular contra els revolucionaris, i va ser ben al contrari: Cuba es va convertir en el símbol de la resistència contra un sistema que tampoc garanteix ni la igualtat ni la justícia social, sobretot als pobles perifèrics. Clar que cinquanta anys són massa temps; el bloqueig i el posterior aïllament també han esdevingut ambient resclosit i podridura a dojo.

Per això, la trobada entre Obama y Castro (el germà escolanet que no l’escolàstic) ha estat, segons la meva opinió, el fet més destacable d’aquesta setmana santa 2016. Es vulgui o no, s’entengui o no, es comparteixi o no, han obert les finestres i les oportunitats, i tan de bo les aprofitin. Els uns per fer córrer l’aire i renovar-se, els altres per entendre allò que els explicaven els cubans Piloto i Vera en un bolero dels anys 60, perfectament aplicable a la reacció de l’illa davant del bloqueig: "Debí llorar y ya ves, casi siento placer... debí llorar pero pensé ¿por qué?". Si voleu escoltar la versió de Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio cliqueu aquí.

Debí llorar y ya ves,
casi siento placer
debí llorar de dolor,
por vergüenza tal vez.

Debí sufrir el bochorno
de tu insensatez
pero ya ves apenas estoy triste solo.

Y este sufrir sin razón
es fugaz padecer,
yo concebí tu traición
como un simple revés.

De que jamás podrás saber
cuanto cariño soy capaz de ofrecer.
Debí llorar
pero pensé
¿por qué?

Giraldo Piloto i Alberto Vera