El president Puigdemont em recorda l’home de vidre,
Raymond Dufayel, el veí d’Amelie Poulain, malalt d’osteogènesi imperfecta, que
vivia reclòs a casa seva, encoixinat de dalt a baix, per por a ser víctima d’una trencadissa d’ossos
funesta. El govern de la Generalitat és ple d’arestes i el líder del país té
dèficit de col·lagen, li’n falta a cabassos.
Puigdemont afortunadament no passa els dies reproduint
una vegada i un altra un quadre de Renoir, però és indiscutible que la seva
fragilitat extrema li condiciona l’agenda i l’activitat. I, a sobre, per art de
la confluència independentista, pot esperar-se una emboscada en cada racó de
palau, dels propis i dels socis conjunturals. I això va molt més enllà de la
mitificada soledat de qui té el poder, perquè es més que discutible que
Puigdemont tingui res que s’assembli a capacitat de maniobra, ni força, ni
pujança, ni tremp, ni equip, ni tan sols autonomia.
L’ex Mas s’està fabricant una joguina a mida de les seves
ambicions, la CUP passa dels advertiments de prudència i mesura que dicten els
òrgans jurídics de la Generalitat i del Parlament, l’oposició espera el fatal
desenllaç d’un moment a l’altre, els independents lamenten el dia que es van
fotre en aquest embolic, i Junqueras, què dir de Junqueras?, el vicepresident
que no informa al seu cap que s’ha vist amb l’aspirant a president de l’estat
de qui el seu govern vol desconnectar. A Puigdemont no el truquen ni les
empreses de telefonia que tenen fregits els seus súbdits amb ofertes a deshora.
I si el vicepresident no l’informa d’una trobada tant transcendental fins que
la premsa ho filtra, sobre quins altres temes, potser encara més essencials, ha
decidit Junqueras que no cal informar Puigdemont?