 |
| Piloto y Vera, la música y la lletra |
Amb el vostre permís m’he pres una Setmana Santa
sabàtica, en un sentit vagament jueu de l’expressió. No he treballat, no he pregat,
ni he participat en manifestacions religioses de cap mena, només les he
observat amb molta atenció. La Fe no és una matèria que domini. De fet, mai l’he
entès, com em passava amb els problemes de física en el curs de preparació
universitària; no sóc capaç d’aprehendre conceptes abstractes, no he pogut
fer el trànsit d’escolanet a escolàstic.
Mentre m’imbuïa en l’ambient processional castellà, entre
penitents i capirots, entre confrares i senyores amb mantellines, espelmes,
rosaris i vestits de dol, el món ha
seguit avançant implacable —eppur si muove—, sense que sapiguem massa cap a on
va.
Les primàries dels Estats Units han donat aire als
presumptes outsiders, al ritme de les fotudes de pota de Trump i de les insulses
receptes de Rodham-Clinton: “Oh, my god, it’s exciting”.
Molt més interessant m’ha semblat, per novadora, la
visita del senyor Obama a Cuba, l’antic casino caribeny de la benestant
burgesia americana. El vell i gegantí prostíbul, regentat per madames
disfressades de presidents constitucionals, on les molt religioses i reprimides
barres i estrelles s’apanyaven mulates ensucrades i dilapidaven les plusvàlues
atresorades gràcies a la llibertat de mercat. Una illa farcida de franquícies
dels més lucratius negocis metropolitans i de les més il·lustres nissagues
mafioses que els regentaven.
Aquesta colònia prostibulària va ser desinfectada per una
colla de barbuts desastrats i el seu poderós antisèptic en forma de píndoles
ideològiques, impossibles d’empassar per les gargamelles ianquis, que no engoleixen
amb facilitat. Fidel Castro i els seus feréstecs van carregar-se un règim
delinqüencial, aparentment democràtic, apadrinat per la veïna democràcia del
nord, la més avançada que han conegut els temps. Sense escatimar recursos i
argúcies per revenjar el desvergonyiment de la porquera independitzada, la
reacció americana, ferida en l’orgull de qui es pensa únic i irrepetible, no es
va fer esperar: desembarcaments potiners, intents de desestabilització,
magnicidis no reeixits i, finalment, el bloqueig que havia de deixar sense aire
els comunistes nouvinguts, que havia de ser la guspira que encendria una
revolta interior, gràcies al combustible de la misèria que es multiplicaria amb
l’aïllament.
El diagnòstic de les principals ments imperials no podia ser més erroni: l’aïllament és l’estat natural d’una illa, encara que hagi
estat majoritàriament repoblada per africans sota els auspicis de la moderada i
pietosa burgesia catalana.
Han passat 54 anys des del tancament de fronteres i la
incomunicació no ha servit de gran cosa. Més aviat al contrari, el replegament
del règim comunista i la seva impermeabilitat s’han reforçat gràcies a
l’absurda política dels Estats Units. Es pensaven que les privacions rendirien
els cubans, que l'extrema pobresa provocaria una revolta popular contra els
revolucionaris, i va ser ben al contrari: Cuba es va convertir en el símbol de
la resistència contra un sistema que tampoc garanteix ni la igualtat ni la
justícia social, sobretot als pobles perifèrics. Clar que cinquanta anys són
massa temps; el bloqueig i el posterior aïllament també han esdevingut ambient
resclosit i podridura a dojo.
Per això, la trobada entre Obama y Castro (el germà
escolanet que no l’escolàstic) ha estat, segons la meva opinió, el fet més
destacable d’aquesta setmana santa 2016. Es vulgui o no, s’entengui o no, es
comparteixi o no, han obert les finestres i les oportunitats, i tan de bo les
aprofitin. Els uns per fer córrer l’aire i renovar-se, els altres per entendre
allò que els explicaven els cubans Piloto i Vera en un bolero dels anys 60,
perfectament aplicable a la reacció de l’illa davant del bloqueig: "Debí llorar y ya ves, casi siento placer... debí llorar pero pensé ¿por qué?". Si voleu escoltar la versió de Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio cliqueu aquí.
casi siento placer
debí llorar de dolor,
por vergüenza tal vez.
Debí sufrir el bochorno
de tu insensatez
pero ya ves apenas estoy triste solo.
Y este sufrir sin razón
es fugaz padecer,
yo concebí tu traición
como un simple revés.
De que jamás podrás saber
cuanto cariño soy capaz de ofrecer.
Debí llorar
pero pensé
¿por qué?
Giraldo Piloto i Alberto Vera
