Mr. Bojangles, l’excepció en la fractura generacional

Fins no fa molt era habitual que en els principals actes de campanya electoral hi hagués lloc per a l’aparició estel·lar a alguna vella glòria de la formació que l'organitzava. Si es tractava d’un càrrec institucional, millor. Fraga, Pujol i González, per exemple, havien protagonitzat alguna d’aquestes compareixences públiques, on l’avi en qüestió gaudia de butlla per dir-les de l’alçada d’un campanar. Amb l’excusa que la carrossa ja no hi toca o, encara més sovint, que sap més el diable per vell que per diable, quan alguna d’aquestes patums s’enfilaven a l’escenari electoral, els índexs d’acceptació dels missatges pujaven com l’escuma. Darrerament, la visibilitat de “carcamals” ha patit una davallada més que significativa. El rellotge biològic, naturalment, és en part responsable d’aquesta invisibilitat, però no només. El qüestionament creixent del període de transició engegat a la mort del dictador, el col·lapse de l’estructura constitucional bastida aleshores, la projecció d’una imatge dels líders polítics dels anys 80, a mig camí entre el cinisme i la hipocresia, tot plegat ha contribuït al fet que moltes formacions polítiques considerin tòxica la presència d’aquestes velles patums en els actes o la publicitat de campanya. Pujol, Roca, Carod-Rovira, Rato, Aznar, González, Solana o Serra, per diferents motius, han esdevingut verí en la recepta de projecció pública que els seus partits volen cuinar. Però no són els únics. Altres dirigents més joves, prematurament jubilats, també han estat arraconats o directament enterrats sota tones d’oblit: Zapatero, Puigcercós, Camps, Ibarretxe. O s’hi han enterrat ells mateixos, perplexes davant el naufragi de les seves formacions.

Només un antic capitost resisteix estoicament el tsunami que devasta la memòria dels partits polítics que es volen 2.0. Sí, Artur Mas no acaba de fer el pas enrere; ni a Convergència, val a dir-ho, el volen retirar. Potser perquè, com qui diu, encara no fa quatre dies que va plegar. Potser perquè el partit encara no ha consolidat un successor amb prou garanties, o potser perquè l’actual fragilitat de la formació desaconsella exposar-la als cops d’aire d’una transformació traumàtica. Potser perquè la corrupció institucionalitzada encara no l’ha tacat prou. Potser perquè vol tornar i els seus correligionaris el veuen com l’únic amb prou tremp per conduir el carro en mig del pedregar. Qui sap per què? Però la veritat és que Mas és l’ombra d’Homs en tots els actes de la campanya pel 26J. Convergència no l’amaga, transmetent la idea que forma part del seu patrimoni net.

Ahir, sense anar més lluny, a les escales de la catedral de Tarragona, davant d’una audiència escadussera, ai, las! com diria la Rovira, el tàndem Homs-Mas va tornar a comparèixer —per cert, flanquejats per Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa que en tota la història més ha contribuït a la desfeta convergent, amb la seva defensa del monument franquista de l’Ebre i la cartelleria de les eleccions del mes de desembre, la més lletja de la història universal de la democràcia, només superada per la de la també convergent Mercè Jou, l’any 2011, i la del Bloc Olesà de l’any 2007, on jo hi sortia i de la que espero que no quedi cap vestigi—. Homs i Mas, doncs, van ser els plats forts de l’acte de Tarragona, a les escales que pugen fins la catedral. 

(Quina mania de fer els actes a cel obert! Si no et garanteixes la presència massiva de seguidors, corres el risc de transmetre una imatge de liquidació imminent. Precisament la que van difondre els representants del centre dreta català, accentuada pel contrast de l’acte d’ERC a Amposta, amb la plaça plena i el Rufián ben pentinat).

Tot podria haver canviat, però, si Homs s’hagués marcat un Robbie Williams. Un número d’impacte d’aquells que donen la volta al món i, qui sap, poden canviar el signe d’una campanya que té tota la pinta d’acabar, per a ell, amb sanglots i llàgrimes en qualsevol sala del Majestic, si encara els arriben els diners per llogar-la la nit electoral. Us imagineu al Quico Homs, micròfon en mà, atacant els compassos de Mr. Bojangles, la popular cançó que parla d’una vella estrella de la dansa vinguda a menys? I us imagineu al Mas, al darrera, fent de Mr. Bojangles, marcant-se uns passos de claqué aprofitant els graons de la plaça? Ah! això sí que podria dinamitar les expectatives creixents dels podemites i l’autocomplaença eufòrica dels populars. I, a més, podria potenciar el discurs sentimental dels convergents i la projecció pública de l’antic president, amb una apel·lació directa al tracte injust que es dispensa als venerables jubilats quan els focus s’apaguen.

Comproveu doncs que la fractura generacional que ha obert un abisme entre els nous i els vells polítics, encara manté un pont que els comunica: el Mr. Bojangles de la metàfora marinera, l’Artur Mas que no pot deixar de ballar, encara que sigui a canvi de les molles del banquet de la nit del 26 de juny.

P.S.: En cap paràgraf d’aquest article he mencionat Julio Anguita. No ho he fet, de manera absolutament conscient, perquè m’espatllaria l’argument central. Ell és l’autèntica excepció, és encara un veritable referent per a les noves generacions que si el mantenen en zona fosca no és per raons de descrèdit personal o incoherència ideològica, sinó perquè tenen por que els renyi.

De la cançó Mister Bojangles se n’han fet moltíssimes versions des que va ser composada a meitat dels anys seixanta per Jerry Jeff Walker. Entre d'altres les de: Nitty Gritty Dirt Band; SammyDavis Jr.; Nina Simone; John Denver; la versió del musical Fosse... Totes les podreu trobar a youtube.   

 

Debate electoral a cuatro: apañados estamos

Sir Alec Guinnes afirmaba que, cuando llegaba a un teatro en el que había de representar una función, lo primero que hacía era memorizar sus dimensiones: la boca del escenario, su profundidad, la caída del telón, el abismo que se abre ante el foso de los músicos. Contaba el inolvidable actor que tal costumbre la adquirió cuando un primo suyo, también actor, aunque aficionado, se rompió la nariz al precipitarse sobre la platea por no haberse hecho con las anchuras, las superficies y las longitudes del escenario antes de que los focos lo cegasen. Desde muy joven, sir Alec aprendió, por nariz interpuesta, que hay que reconocer previamente el terreno en el que se va a trabajar y, si es posible, proponer los cambios y las extensiones que lo ayuden a uno.

El no debate a cuatro, entre los candidatos estatales a la presidencia del gobierno, tuvo un ganador incontestable: el equipo de campaña de Rajoy, el grupo de negociadores que consiguió disimular la miopía de su líder mediante el ejercicio de preparar el escenario de la manera que más le ayudaba. El Rajoy torpón y sin cintura se encontró con un terreno de disputa en el que le habían hecho la gracia de achicarle los espacios. Cierto es que, para ello, los diseñadores del encuentro se cargaron el debate, pero en el Partido Popular sabían que la simple comparecencia ya era una victoria.

Aburrido sin ambages, el debate a cuatro tuvo una primera parte especialmente soporífera, con un Rajoy que llevó la manija del espectáculo sin otro esfuerzo que asistir a los reproches cruzados entre sus rivales. Volviendo una y otra vez sobre la improbable creación de dos millones de puestos de trabajo, transcurrió toda la primera parte del debate a ritmo rajonita, que es sinónimo de caribeño. ¡Hasta la incombustible y siempre correcta Ana Blanco estuvo a punto de dormirse! 

Más tarde, cuando los escarceos se especiaron, la mitad de la audiencia se había quedado dormida con la televisión encendida, lo que sin duda desvirtuó los índices de audiencia. Otro acierto de los asesores del presidente en funciones: conseguir situar los temas favorables en los primeros minutos de la transmisión.

Iglesias, que era quien podía salir más escaldado, sacrificó su carismática egolatría a favor de un conservadurismo impropio. Cierto es que no se dejó la ventaja acumulada en los días previos, pero tampoco se mostró tan brillante como en ocasiones precedentes. El Iglesias antagónico dejó paso al Iglesias simplemente alternativo. Eso sí, consolidó una imagen de presidente posible, aunque no probable. Sin el encorsetamiento de las normas del debate podría haber destacado, pero tampoco le hizo ascos a un planteamiento ultradefensivo. Quizás porque sabía que el postdebate en las redes y en buena parte de los medios, el auténtico amplificador de los mensajes y de las impresiones, era suyo y de sus jóvenes aliados. Antes de empezar la retransmisión estaba claro que los “bacarios” podemitas iban a difundir eficientemente el triunfo de Pablo, hubiese vencido o no.

Lo de Pedro Sánchez, pero sobretodo lo de su equipo de campaña, fue sencillamente un horror. Instalado en el “señorita, Pablo y su primo Mariano me han mangado la merienda”, supuró resentimiento en cada una de sus intervenciones. Lamentable error estratégico que tuvo su punto culminante en el minuto final, en el que se dirigió a la audiencia como el mejor garante de la estabilidad “de sus hijos, y de sus nietos y nietas”. Una intervención en la que apeló al llamado voto Imserso, un segmento de población con el voto mayoritariamente decidio a favor del Partido Popular. Fue uno de aquellos momentos de oro que escasearon en el pseudodebate. Iglesias incluso sonrió: debe ser un ejemplo de la revolución de las sonrisas de la que tanto habla.

Rivera, el francotirador, intentó repartir a diestro y siniestro. De largo, el más agresivo que no el más oscuro (papel reservado a Sánchez). Espumoso en los planteamientos, algo crispado en el gesto, el líder de Ciudadanos buscó hacerse un espacio en un contexto que anticipaba su centrifugación hacia la periferia de la centralidad política del Estado. Emboscado en cada rincón oscuro, con una cartulina a punto de ser lanzada a la cabeza de sus rivales, únicamente perdió fuelle cuando se olvidó de la crítica razonada a favor de alguna fullería de político rancio. Rajoy e Iglesias no perdieron oportunidad, en estas ocasiones, de afear las trampas dialécticas de Rivera, lo que quito fuste y empaque al remarcable tono general de sus intervenciones.

¿Quién fue el gran perdedor del debate? Claramente la Academia de las Artes y las Ciencias de la Televisión, otra vez. Si en Diciembre fueron criticados sin piedad a causa del envaramiento de su presidente, en esta ocasión han recibido un castigo implacable por haber consentido un formato que ha vaciado de interés el debate. Si el periodismo se pliega a los límites impuetos por los políticos, la información deja paso a la propaganda. Y un debate electoral debería de tener más de material informativo que de producto propagandístico. Como diria el gran Obi Wan Kenobi (por boca del prudente Alec Guinnes): "Apañados estamos".   

   

El debat a quatre, apaga y vámonos

Ha arribat el dia del gran debat de campanya, el debat a quatre entre els líders de les formacions estatals que margina qualsevol altra proposta, qualsevol altre lideratge. El debat d’un nou sistema d’equilibris polítics que ha deixat enrere un bipartidisme ranci i l’ha substituït per un joc a quatre no menys carrincló. Un quatripartit que, com tot instrument polític, té una natural tendència caïnita cap a la simplificació extrema. A priori, un debat, el d’aquesta nit, que es planteja com una compareixença pública de dos líders amb vocació protagònica i dues comparses amb la desventurada funció d’acabar d’omplir l’escenari. La sublimació d’una polarització entre dues concepcions ideològiques antagòniques en aparença, amb el complement de dos secundaris que no acaben de ser percebuts ni com a carn ni com a peix. El debat previ a la imminent desconnexió de l’electorat amb una campanya que interessa poc. Quedar bé avui és cabdal pels candidats. A partir de demà, un segment significatiu del trenta per cent d’indecisos probablement ja haura triat. Qui avui guanyi tindrà bona part del camí recorregut perquè els perdedors difícilment tindran cap altra oportunitat d’arreglar l’esguerrada, amb el públic posant l’atenció en algun altre assumpte.

Rajoy hi arriba amb tot perdut, amb tot per guanyar. Seria una autèntica sorpresa que aquesta nit no sortís del plató apallissat. El president en funcions és un autèntic desastre en la conversa distesa, en la improvisació empàtica (fa pocs dies, davant uns nens, va justificar la “colleja” que li havia fotut al seu fill per haver dit públicament el que no tocava). Tot el que no sigui rebre a consciència, serà percebut com un autèntic èxit per l’equip de campanya del Partit Popular. Segur que ahir, mentre preparaven el debat, no paraven de repetir al seu candidat que callés quan més millor: “si no dius res, els ciutadans poden arribar a pensar que tens alguna cosa a dir, però que la sensatesa t’impedeix parlar en mig d’un guirigall de trepes ambiciosos”.

Pablo Iglesias és qui té més a perdre aquesta nit. Les confluències de Podemos hi arriben a velocitat de creuer, camí del sorpasso definitiu, que no és altre que prendre-li al PP la primera posició. A sobre, ahir mateix, el seu company Alberto Garzón, el simpàtic acneàtic, l’os amorós de l’esquerra recauxutada, va guanyar el monogràfic sobre economia. La cosa té la seva paradoxa: Garzón, que en números va justet, va ser capaç de tombar amb la seva oratòria Pocoyo a un estel d’especialistes de primer nivell: De Guindos, Sevilla, Garicano. Amb aquests antecedents, Iglesias no pot fallar. Ja sabem que és habil en el cos a cos, ràpid en la rèplica i sobradament preparat en bona part dels temes que aquesta nit centraran l’atenció dels espectadors. Però, ull, que avui ja és tot un candidat a la presidència del govern. S’han superat els dies en què passejava pels platós de televisió amb propostes maximalistes i inviables, o aquells altres en que presentava plans de govern amb la convicció que no aniria més enllà de liderar una oposició combativa. Avui, Iglesias arriba investit d’alternativa factible, a un pas d’enfonsar el PP a la misèria, però també massa a prop dels que el segueixen com per a confiar-se excessivament. En llenguatge antic, podríem dir que aquesta nit és la de la revalida de Pablo Iglesias. Ell, passi el que passi, serà el gran protagonista. Tot es llegirà en clau de com surten les confluències i el seu líder d’aquest repte televisiu.

Pedro Sánchez, pel contrari, hi arriba com a secundari d’última oportunitat. Recorda a aquelles antigues estrelles del cinema mut, atlètiques i heroiques, que el sonor va enviar al més cru ostracisme. Va ser quan a la imatge se li va afegir el discurs. Tots coneixem de sobres les limitacions del primer secretari del PSOE, el seu excés de midó i el monstruós pes de l’equipatge que carrega (la Susana Díaz és a la política socialista el que el baul de la Piquer era a l’univers de la copla). Però ull, perquè una actuació brillant de Sánchez en el debat d’aquesta nit pot introduir un element d’incertesa en el curs “natural” per on transita la campanya, que podria arribar a capgirar-ho tot. Faria bé Rajoy d’acostar-se al seu rival castós (arrimar el ascua a la sardina), buscant confort en la discussió, però també comoditat de cara a futur. I més, quan Sánchez ha fet pública contrició dient que insultar Rajoy va ser, segons opinió contrastada, un error.

Rivera, com la Raquel de la sèrie de televisió, “busca su sitio”. Ja fa dies que s’ha perdut i no s’acaba de trobar. El seu discurs ha envellit i cada cop s’assembla més al de l’emperador del paralelo que fa vuitanta anys va inflamar una part de la societat catalana, però que mai va passar d’ocupar un lloc de comparsa folklòrica. El pacte fallit en la investidura de Sánchez, que en un dia va passar de pacte de perdedors a pacte de fracassats, li ha passat una factura ben onerosa. Aquesta nit, per tant, haurà de visualitzar el trencament d’aquell acord sense recorregut. Rivera probablement equilibrarà els seus atacs. Dispararà, en sentit figurat, contra qualsevol que es mogui, l’ombra de Girauta és allargada (alguns amics comunicadors canviarien això de l’ombra per la mala sombra). El líder de Ciutadans té una necessitat urgent de treure el cap i, probablement, serà el més agosarat en la seva posada en escena. No cridar l’atenció podria significar la fi prematura de l’eclosió d’un projecte fins ara no nat (o quasi).

Així, doncs, al debat d’aquesta nit Podemos arriba viento en popa a toda vela. A Iglesias li han recomanat contenció i, si és possible, ensenyar sempre a càmera el seu costat bo, amagant les arestes que l’han convertit en un dels polítics pitjor valorats de l’estat espanyol (ull, entre els seus rivals). Ara bé, tampoc pot passar-se de conservador perquè d’ell no s’espera això, sinó tot el contrari. Iglesias té davant seu el repte de ser capaç d’equilibrar-se en directe, improvisant no solament en el discurs, sinó també en el capteniment. L’ajudaria molt que els altres l’ataquessin a mata-degoll.

Rajoy també somia en un tres contra ell per tal de mostrar-se com el diferent, el raonable, el sensat, la víctima propiciatòria d’un aquelarre d’extremistes. A mi em sembla, però, que les coses aniran d’una altre manera. Els resultats de les enquestes ja han posat en marxa les calculadores i, per a molts, aquest debat no és el moment de fer estrips que no es puguin sargir en el futur.

A Sánchez i Rivera aquesta nit els toca reivindicar-se. Però els errors del passat més recent llasten el seu discurs i els escenaris previsibles del 27, també. L’un i l’altre parlaran de regeneració, però segur que els decibels baixaran significativament respecte dels emprats el passat mes de desembre.

He d’acabar escrivint, com a català responsable que sóc, dels grans absents del debat televisiu: Gabriel Rufián i Francesc Homs.

A Esquerra Republicana se’ls ha girat feina si no volen acabar la cursa electoral a anys llum d’En Comú Podem. Aquest primers dies ens han deixat veure una campanya rància i sense gràcia. Tenen un evident problema de comunicació, o d’anàlisi factual. Però no patiu que tot això ho arreglarà el Carles A. Foguet, olesà de pro que dirigeix de fa poc aquest negociat al vell partit republicà. Estic segur de que una de les primeres coses que farà, en el seu nou càrrec, serà prohibir l’ús de l’expressió Ai, las! en els actes públics dels partits. La senyora Rovira va tenir la gosadia de fer servir aquest fòssil dialèctic en un acte de campanya aquest cap de setmana I, clar, els periodistes perversos van destacar aquest tros que ha sortit en tots els talls dels mitjans de comunicació. I que ningú s’ho prengui pel costat conspiratori. Si l’Albert Rivera hagués fet servir la paraula cáspita també ho haguessin destacat, idem si Iglesias hagués utilitzat pardiez o voto a bríos. En fi, que el senyor Foguet, a qui La Vanguardia va escriure una necrològica laudatòria quan va ser nomenat, no ho té senzill. A Nou Barris, a Badia i a Fondo encara riuen ara de l’Ai, las! de la Rovira i, per descomptat, els vots d’aquests barris també ajuden a guanyar unes eleccions. Jo també prometo no fer servir més la paraula capteniment (si ho puc evitar). Rufiàn segur que no hagués fet servir l'Ai, las! en el debat. Enyorarem el seu discurs dinàmic i endreçat, però sobretot enyorarem el lleu moviment de cella amb què acostuma a sentar càtedra.

Pel que fa al senyor Homs, també absent per incompareixença forçada aquesta nit, està fent una campanya més aviat desventurada: acompanyat tothora per Mas (Mr. Bojangles, i un altre dia ja ho explicaré) i Puigdemont (fins i tot sense corbata). Ni tan sols li van deixar  fer els cors del President quan l’altre dia va tocar amb els Sopa de Cabra. Quin destí anguniós el del candidat convergent opacat a casa i ignorat a fora.   

 

S'obre la tenda de campanya

Ja tenim aquí la “tan desitjada” campanya per a les eleccions generals del 26 de juny. Probablement tan “volguda” perquè això significa que s’ha acabat la precampanya de primavera, tediosa, previsible i depriment.

Els líders dels principals partits polítics nacionals han reaparegut jugant en camp propi en uns actes que els serveixen per desencotillar-se i descansar els peus amb les xinel·les d’estar per casa. Tots, sense excepcions, van presentar-se davant d’una audiència de fidels, amb els ulles clavats en les càmeres de televisió que, ara com ara, és l’escrutini que més interessa guanyar.

Però tots, hi eren tots? No, aliè al desplegament  un grup d’irreductibles s’ho va mirar tot amb un posat displicent. I liderant-los el simpàtic i incombustible Duran i Lleida, a qui el cel electoral li va caure sobre la closca, l’última vegada.

Amb un posat de “a mi, aquí, que se m’hi ha perdut”, Jorge Fernández Díaz es va acostar al centre cívic Portal de l’Eixample a mandrejar en l’inici d’una pugna política que no li ve gens de gust. Davant de poc més de cinquanta assistents (essent generós i assenyalant que molts estaven en nòmina —no sigueu dolents, vull dir nòmina oficial amb retenció d’IRPF i seguretat social—), el cap de llista de la circumscripció per Barcelona va desgranar, aparentment fastiguejat, alguns dels llocs comuns del discurs popular post no accepto l’encàrrec reial: gran coalició com la raonable sortida de l’atzucac en què els ciutadans han situat la política espanyola, manteniment de les útils polítiques que ens han fet sortir de la crisi (encara que segons les enquestes ningú ho acaba de notar), crítica ferotge als intrusos populistes que no tenen lloc reservat en l’anhelat gran pacte entre polítics adults i responsables, la indissoluble unitat de la pàtria...

De traca i mocador el lema dels populars. Us heu fixat que aquells que criminalitzen el dret a l’autodeterminació es presenten a unes eleccions amb sistema proporcional sota una divisa de clara arrel plebiscitària: “A favor”. Perquè en la lògica del referèndum només es pot estar o d’acord amb el plantejament que es consulta o en contra. Els dissenyadors de la campanya popular no deuen haver trobat que aquesta contradicció conceptual els hagi de fer cap mal. No deuen trobar inquietant, com jo ho trobo, aquest maniqueisme de tot o res; aquesta pauta inequívocament plebiscitària. A favor de què o de qui estant els populars? Se suposa que són favorables a tot el que Rajoy i els seus han fet des que són govern. Però estareu amb mi que l’eslògan és inconcret, poc definit, banal i buit. Un lema tan obert que pot donar peu a no pocs acudits (molt millor és l’”ahora más que nunca”, on vas a parar, encara que sospitosament s’assembla massa al ara més per Olesa del Bloc Olesà 2015). Està bé voler transmetre una imatge de positivitat, però el bon rollisme no constitueix prou actiu per atraure els votants indecisos —un 30% que, ja ho voldrien, té la clau del 26J, cosa que no m’acabo de creure—. I més quan a l’eteri a favor se li contraposa la imatge d’un candidat que, encara que no porti porra, va sorrut per la vida i renya més que parla. A favor d’un crispat que crispa, podria semblar que transmet la divisa sencera del PP, franquícia catalana.

L’entenimentada politòloga Maria José Canel defensa que els grans mítings ja no enganxen l’electorat com en el passat ho feien les multitudinàries concentracions de jubilats en places de braus, amb el berenar pagat. Són cares i ineficients, diu. Probablement té raó, perquè en aquesta nit d’estrena cap partit s’ha atrevit amb un acte de gran format. El PSC, per exemple, se n’ha anat fins a la platja de Pineda de Mar per donar el tret de sortida de la campanya. Buscant l’aixopluc d’un poble on governen i d’un alcalde que pugna, des de la presidència de la Federació de Municipis, per aixecar els ànims del municipalisme socialista (abans gairebé hegemònic, ara sorprenentment oblidat per la direcció nacional), el PSC va decidir convidar a botifarra als assistents, malgrat el perill que se’ls omplís de sorra. Tot i la notable assistència, cridats per la flaire de la brasa, la posada en escena feia més aviat peneta. La candidata, moderna però informal abillada amb un jersey de punt (?) vermell tercera internacional, va intenta aixecar els ànims d’uns seguidors decaiguts després de la publicació de l’enquesta del CIS que sembla enviar-los camí de la irrellevància. La senyora Batet no va estalviar entusiasme, ni èmfasis ni exaltació en el seu discurs inaugural. Ni tampoc va estalvia sís en la arenga; un sís que volien ser d’afirmació positiva i mai de incertesa condicional, no eren uns i si... eren un sí amb accent rotund. Magnífica la Batet, i ben il·luminada, que això ajuda en els resums televisius. Per la banda de la traca final, amb fanalets (de nou el referent olesà al centre de l’univers polític català), cal expressar una certa inquietud pel ball, aquest cop desmenjat, de l’Iceta, gens d’acord amb el somriure encantador de l’amfitrió, en Xavier Amor. Estic segur que el primer secretari va tenir una mala nit i que, en els propers dies, tornarà a recuperar la vitalitat Priscilla, reina del desert, que tant li escau (sigui dit amb el màxim respecte i afecte per un dels polítics més solvents de Catalunya, segons la meva humil opinió). Sobre el lema de campanya, millor no parlar: un sí pel canvi massa vist a cal puny i la rosa, que repeteix com l’all i embafa com les truites amb massa oli.

I ja que he arribat fins el tema de l’or líquid, us desitjo una feliç diada de Santa Oliva, patrona d’Olesa de Montserrat. Si us acosteu aquesta tarda a la nostra vila trobareu un gran ambient, actuacions musicals i botifarrada (sense sorra). Al vespre no us perdeu un ballable amb rumba catalana a càrrec de músics dels Ay, ay, ay. Tot organitzat pel nostre excel·lentíssim Ajuntament i els anomenats joves de Santa Oliva, que aquests sí que no canvien.

P.S.: Per si no recordeu Priscilla, reina del desert, podeu fer clic en el següent enllaç.

Demà més sobre la inauguració de la campanya: Girauta, “tiempo de acuerdo, tiempo de cambio”; Homs, “molt x defensar”; Rufián, “l’únic canvi possible”; Doménech, “guanyem el canvi”. I Iglesias “casualment enclenxinat”.