L'elector emancipat (III), l'emboscat i l'apàtic

En articles anteriors he tingut ocasió de definir allò que he anomenat elector emancipat, en relació a les eleccions presidencials dels Estats Units, 2016. Una categoria que també podria aplicar-se a altres exemples electorals en diversos països en els darrers anys. L’elector emancipat és aquell que té un comportament electoral fonamentat cada vegada menys en les directrius, guies, recomanacions o principis ideològics que emanen dels partits històricament consolidats. Són tots aquells ciutadans amb dret a vot, cada cop més nombrosos, que han deixat de tenir com a referent les estructures partidistes i que, també cada vegada amb més freqüència, prenen decisions sense tenir en compte l’impacte dels mitjans de comunicació convencionals. Un elector emancipat és aquell que conscientment (o no) ha decidit despendre’s de les velles tuteles consuetudinàries.

Com és obvi, el seu comportament electoral també ha anat canviant. Aquesta alteració conductual ha omplert de noves dificultats la feina demoscòpica que pretén avançar els resultats de la seva activitat pública. L’elector emancipat ha introduït nous elements de gran volatilitat i imprevisibilitat en els comicis de caràcter democràtic.

En els darrers dos dies, davant de la constatació dels greus errors en les previsions demoscòpiques de les eleccions presidencials americanes, una sort de depressió generalitzada s’ha instal·lat entre els més significats membres del sector. Després del Brèxit i del referèndum colombià (sense oblidar altres desencerts anteriors, encara que no tant cridaners), l’última fotuda de pota ha esdevingut un drama del qual molts trigaran a recuperar-se. Hores d’ara encara no hi ha hagut ningú que s’hagi llençat al buit des de la finestra del seu despatx. Però molt probablement, arribarà.

Hi ha, però, una categoria de vidents recalcitrants que s’han refugiat en una de l’excuses habituals amb què històricament han justificat els seus errors de càlcul: el vot ocult. És a dir, tots aquells electors que amaguen fins al darrer moment les seves preferències i es neguen a compartir-les públicament abans d’anar a votar.

Certament, sempre hi ha hagut ciutadans refractaris a compartir aquesta informació. I també és veritat que el nou elector emancipat és conscient de la utilitat de la seva discreció, ja que incomoda a aquells a qui fins fa poc el tutelaven, i amb qui sol estar emprenyat.

Així, ben podria parlar-se d’una nombrosa subcategoria d’electors que formarien part del més ampli grup dels emancipats: els electors hieràtics, aquells que, des de una certa rebel·lia, procuren no donar pistes sobre el seu futur comportament. El seu vot no està simplement ocult, el seu vot està emboscat; els assessors de comunicació política i les empreses demoscòpiques en paguen els plats trencats.

No seria bo, malgrat tot, que la proliferació d’aquests nous subjectes ens porti a pensar que el comportament electoral dels ciutadans s’ha convertit en una misteri absolutament imprevisible. Si estudieu el quadre que trobareu en el aquest enllaç, elaborat per diversos professionals i publicat pel New York Times, comprovareu que alguna de les variacions que expliquen el triomf de Trump ja es veien a venir.

Igualment, un altre element ens podria ajudar en part a explicar la desfeta demòcrata. Es tracta de la disminució del percentatge d’americans registrats per exercir el dret a vot en las darreres eleccions presidencials.

Abans de continuar, cal aclarir que tots els ciutadans americans majors d’edat tenen reconegut el dret a votar (excepte, com a tants d’altres països, els que han estat inhabilitats). Però per exercir aquest dret, al contrari del que acostuma a passar a Europa, cal haver-se registrat prèviament en la majoria dels Estats. El vot no només no és obligatori (la llibertat habitual arreu) sinó que depèn d’un acte voluntari previ, amb connotacions administratives. En els darrers anys, s’ha fet un  gran esforç per facilitar el vot dels americans, simplificant-ne les condicions de registre (amb excepcions en diversos estats), fins a arribar en alguns llocs a acceptar com a expressió de la voluntat registral el propi acte del vot. Igualment, la simplificació del tràmit ha inclòs el registre online, la qual cosa va fer incrementar, amb la seva introducció, el col·legi d’electors entre els joves.

És un lloc comú acadèmicament acceptat i, segons s’afirma, empíricament provat, que un increment en el registre de votants beneficia fonamentalment al Partit Demòcrata. Doncs bé, què es va anar detectant en els dies previs a la celebració de les eleccions? Que el nombre d’electors registrats s’havia reduït més que significativament, en relació a comicis anteriors.

En aquest punt, es podria argumentar que el registre automàtic en el moment del vot contribuïa a aquesta disminució. I segur que és així. Però aquest no és l’únic factor que l’explica, perquè tampoc s’havien cobert les expectatives del registre online, la qual cosa només podia significar un increment del desinterès (o de la desafecció) dels segments més joves de la població amb dret a vot. En el quadre següent, que he elaborat a partir de dades publicades per diversos mitjans, podeu comprovar aquest decrement en el registre de votants:

	Inscrits
2000	73%
2004	73%
2008	74%
2012	75%
2016	66%

Abans d’acabar, cal completar el quadre amb més dades significatives. En termes absoluts, la participació ha estat menor a la d’altres anys, no així en termes relatius sobre votants inscrits. Uns aspectes que podrien fer preveure una davallada dels resultats demòcrates.

Per acabar, i en el capítol de conclusions haurem d’incloure, doncs, una altra categoria d’electors que afegirem a la dels electors emancipats i a la dels emboscats: la dels electors apàtics, que no és nova ni molt menys, però que creix quan qui ha de votar deixa de tenir interès en el sistema polític de representació o, simplement, no hi creu. Com comprendreu ser un votant emboscat és incompatible amb tenir un comportament apàtic. Ambdós poden coincidir, però, en estar monumentalment emprenyats.

El elector emancipado (II) Diez razones para una debacle ¿inesperada?

Ayer mismo, en mi último artículo de pre campaña alertaba de la preferencia perniciosa de los asesores de Clinton por los usos comunicativos opulentos. Una práctica desmedida que menospreciaba la carta de apoyo de un joven quarterback, contraponiéndola al sustento de fulgurantes estrellas, habitualmente inaccesibles para el americano medio. Qué gran error el despliegue impúdico del primer gran establishment americano, por encima del político: el del show bussines y de la “inteligencia sensible”.

Pero no mitifiquemos la jerarquía del epílogo en una campaña que ha sido desastrosa de principio a fin. Permitidme que, con toda modestia, desgrane hasta diez razones que explican la debacle de Clinton, cuyo corolario fue la lectura en el bando rival del sencillo manifiesto de un joven robusto, que encarna el sueño del americano medio del que mayoritariamente no se quiere despertar.

1.- Empiezo por una razón de carácter general: el equipo de la secretaria Clinton no ha sido capaz de leer el partido. Siempre ha ido a remolque, al ritmo que más convenía al rival. Ha malgastado esfuerzos y recursos nadando a contracorriente, generando desequilibrio en el bando de los seguidores propios y huecos en su defensa, que sus contrincantes aprovechaban sin esfuerzo. Es particularmente elocuente la dispar financiación de la campaña y la ineficiente aplicación de los recursos obtenidos: Clinton ha triplicado el presupuesto de Trump, según el New York Times, mientras que los resultados han sido devastadores.

2.- La cainita, larguísima y cruenta batalla desplegada en las primarias del partido demócrata. En primer lugar, por la solvencia del contrincante a batir, Bernie Sanders, y su carácter de outsider en un contexto en el que las estructuras de los partidos políticos convencionales, y la deteriorada imagen de sus líderes, iban a favor de candidaturas y candidatos alternativos. De tal modo que las primarias demócratas se jugaron en el embarrado terreno que se despliega entre lo de siempre y lo nuevo, entre lo delusorio y lo ilusionante, en un ambiente de última oportunidad para una formación política que se había mostrado impotente a la hora de espolear las principales reformas de Obama. Bernie Sanders desenmascaró el carácter de peso muerto del establishment demócrata e identificó a Hillary, sin esfuerzo, como uno de los elementos estructurales a los que había que combatir. Sus seguidores, injustamente vencidos, según propia opinión, por una élite que, como en tantas ocasiones, marginaba sus legítimas aspiraciones en beneficio de sus espurios cambalaches, volvió a casa con la determinación de dar la espalda a quien sabían por experiencia dolorosa que no era una de las suyas. Hillary se hizo con la nominación demócrata acarreando muchas magulladuras y no pocas heridas.

3.- La parada de los monstruos/candidatos en las primarias republicanas que allanó el camino de Trump a la nominación del partido del elefante y apenas lo desgastó. Aquí bien se podría decir que el friki mayor era el propio magnate. Y quizás sea cierto, pero aun siéndolo no era tan rancio como aquel que hablaba directamente con Dios, o aquel otro que aseguraba que era inadmisible una educación que obviaba que el Señor creó al hombre a su imagen y semejanza. Conviene no olvidar también que, durante las primarias, el equipo de Trump fue capaz de ponerse a favor del viento que soplaba con fuerza inusitada. Desbrozado el camino de los oponentes a priori más destacados (y que curiosamente fueron los primeros en caer), a Trump únicamente le quedó identificar a sus aberrantes rivales con la estructura institucional republicana y erigirse como el outsider mejor situado para ponerla patas arriba. Y al contrario que Hillary, salió reforzado de las primarías con apenas unos pocos rasguños.

4.- El error de centrar el intercambio de golpes en el cuerpo a cuerpo. Los asesores de campaña de Clinton permitieron que la pugna definitiva se librará en un lodazal que aseguraba una gran ventaja para quien supiera desenvolverse mejor en la corta distancia. Y Hillary es más bien una fina estilista que se maneja con solvencia en los terrenos medios. El barriobajero Trump, con sus técnicas de predicador de telebasura, fue capaz de llevar la pugna a su terreno y desarbolar la estrategia rival (si es que en algún momento fueron capaces de definir alguna).

5.- La irrelevancia aparente de los debates entre candidatos. El equipo de Trump acudió con el único objetivo de asegurar la supervivencia de su patrocinado. Todo parecía apuntar a una victoria sin paliativos de la formal Hillary en el marco de unos encuentros ordenados, pautados y sobrios. Pero de nuevo Trump fue capaz de enfangar su desarrollo con un despliegue inusitado de maniobras de distracción que encerraron a su rival en un laberinto que le impidió mostrar su principal activo, su excelente bagaje político y su capacidad personal. De nuevo la fina estilista sucumbió ante el correoso aspirante, puesto que no desarbolarlo definitivamente le dio un aire con el que, a priori, nadie contaba.

6.- El uso inteligente, y tramposo, de las nuevas tecnologías. Trump y su equipo, imbuidos en la certeza de que la notoriedad abre las puertas a la aceptación a medio plazo, se hicieron presentes en las redes aun a costa de generar no pocas reacciones adversas: el uso masivo de bots que difundían mensajes a diestro y siniestro sin otra función que la de amplificar con agilidad las ideas fuerza del candidato. En el otro bando, lo que se ganaba en elaboración del mensaje se perdía en rapidez y agilidad. Los asesores de Clinton mostraron una impericia singular al tropezar en la misma piedra que les había provocado no pocos dolores de cabeza en el enfrentamiento previo con Sanders. En este punto concreto se hizo más evidente la desmovilización y desafección de los jóvenes partidarios del senador de Vermont.

7.- La estructura del mensaje. Ya he dejado escrito que la difusión de las propuestas de Trump, y de sus excesos verbales, incluía no pocos elementos de fullería cibernética. Pero el principal de todos ellos tiene que ver con el contenido y la estructura del propio mensaje. Más allá del límite de los 140 caracteres, los asesores de Trump se han dedicado a bombardear las defensas enemigas con proyectiles de estructura simplísima —sujeto, verbo, complemento—, pero de imposible refutación siguiendo la misma simplicidad esquemática. Esta estrategia de lluvia menuda ha ido calando ante la impotencia de los demócratas que difundían respuestas mucho más elaboradas. He de reconocer, sin embargo, que el pequeño formato es el más indicado para difundir las mayores barbaridades, mientras que a quien pretende construir en abstracto le es necesaria una estructura más sólida. Y que suele ser más rentable atacar que defenderse. Pero el equipo de Hillary a partir de un determinado momento quiso competir en sordidez y, como se ha visto, en el lodazal Trump se movía mejor.

8.- El uso eficiente de los peones territoriales. Y aquí se produce un hecho paradójico: ha sido precisamente quien no contaba con el respaldo unánime de un partido consolidado el que ha movilizado mejor a sus partidarios distribuidos por el territorio. Hillary y su equipo se han centrado en la organización de actos con carga partidista, multitudinarios y vistosos, olvidando que el descrédito de los partidos venía pasando factura lejos de la capital federal y las grandes aglomeraciones (que también). Parece claro que las elecciones no se ganan únicamente en el breve período de la campaña electoral. En sentido inverso, podemos afirmar que las elecciones se pueden perder antes de que la campaña propiamente dicha comience. En el caso de las elecciones USA 2016, parece claro que ambos partidos han dispuesto de cuatro años para ir perdiéndolas, mientras que Trump ha interpretado que la desafección general podía beneficiarlo aunque su propio partido fuese por el pedregal. Y ha aprovechado el poco tiempo del que disponía, aplicando cataplasmas que han nacido de la certeza de que desde Washington estas elecciones no se iban a ganar.

9.- Ya lo mencioné en el artículo de ayer y creo que ha llegado la hora de recuperarlo: los asesores demócratas han ido a la deriva durante toda la campaña intentando transmitir una imagen de la candidata que nada tenía que ver con las certezas que los electores tenían sobre Hillary y su circunstancia. La Clinton no es, ni ha sido, ni será una dulce abuelita, una esposa abnegada o una política empática, accesible y amable. Hillary es, ha sido, y ya no podrá continuar siendo, una política de carta cabal, una luchadora incansable, una señora ambiciosa, implacable y un punto despiadada. Pienso que aquí se deberían haber centrado sus asesores, en la difusión de una imagen de gestora eficiente, seria, solvente y experimentada. Y fijaos que lo tenían fácil, puesto que enfrente estaba un alocado con un bagaje empresarial terrorífico. Pero pusieron el acento en hacer visible la pugna en el terreno del playboy tarambana frente a abuelita apacible; no destacaron suficientemente la lucha entre una administradora capaz y un extravagante ricachón con tendencia a la quiebra fraudulenta. En el abc de la comunicación política se sostiene que es labor imprescindible presentar una imagen pública del candidato que no sea contradictoria con la que los electores se han forjado previamente. El equipo de Clinton no ha seguido esta sabia aportación teórica. Por eso la abuela apacible y dulce se ha convertido, a ojos de una parte mayoritaria de la opinión pública, en una vieja hipócrita.

10.- Las encuestas. Una vez más, y ya parece un fenómeno de alcance universal, han vuelto a fallar estrepitosamente. Antes ocurrió en Inglaterra con el Breixit o en Colombia con el plan de paz. Ahora le ha tocado a las presidenciales de Estados Unidos. Parece como si en la cocina estadística se haya introducido un nuevo ingrediente que ha estropeado el guiso. Se trata del concepto de victoria de lo razonable: una suerte de recocimiento de lo improbable, por extraño o extravagante, hasta convertirlo en demoscópicamente imposible. Imagino que quizás esto pudiera explicarse por la convicción extendida de que los electores jamás prefieren decantarse por una opción que los perjudica personalmente. ¿Cómo un corpus social en su sano juicio puede mostrase favorable a desligarse de una Unión que objetivamente los enriquece, o descartar un plan de paz que acabará definitivamente con la violencia que los amenaza, o votar a un probable sociópata para dirigir una potencia nuclear? Ayer leía a Antoni Gutiérrez que afirmaba que si Trump vencía habría que replantarse la comunicación política en su integridad. Quizás sea cierto, pero me parece que todo va mucho más allá de una aplicación poco afortunada de una especialidad comunicativa.

Hasta aquí he desgranado diez posibles razones que han pretendido explicar en parte la debacle americana del 8 de noviembre de 2016. Y lo he hecho desde uno de los múltiples aspectos que, sin duda, la explican. Hay otros muchos elementos a estudiar, y no menos importantes, pero parece evidente que el sistema democrático de representación ha entrado en una crisis profunda que, una vez tras otra, lo lleva incluso a autolesionarse. El elector medio parece haberse emancipado, vaga libre de la patria potestad de los partidos políticos. Pero esto quizás no sea forzosamente negativo. Seguro que encuentra un lugar donde asentarse, aunque probablemente no será en el marco de referencia en el que hasta ahora hemos desarrollado nuestra actividad pública.   

L’elector emancipat (I)

Jornada electoral als Estats Units. Dia de Cavatina. L’última potència universal sembla a punt de trencar-se l’espinada, de fer bocins el mite d’una societat on tothom té dret a somiar proeses personals amb denominació d’origen. O, pitjor encara, potser escollirà engegar-se un tret al cap per no haver de declarar fallida i remat d’antigues glòries i esplendors.

Tan se val si el guanyador és la Clinton o el Trump, l’Amèrica envejada és l’arbre caigut del qual encara ningú s’atreveix a fer estelles. Però, per si de cas, tothom corre a esmolar destrals.

Clinton, una política metàl·lica, inoxidable, que no fa rovell ni en els dies plujosos de novembre. Una candidata de qui s’han entestat a amagar les seves principals virtuts perquè la professionalitat seriosa ja no ven, perquè ni la resistència ni els sacrificis agraden. Una gestora pública solvent que passa per antipàtica, ben segur perquè ho és. Una demòcrata conservadora capaç d’enrocar-se en les seves conviccions, però amb el tremp suficient com per entomar propostes dels seus rivals/companys més progressistes. Una aspirant que ha sortit a jugar amb la samarreta oficial, estripada i bruta, del seu partit. Algú a qui els assessors de campanya han volgut presentar com una àvia afable, una esposa abnegada (i un punt bleda assolellada), una política empàtica, accessible i amable. Així l’han disfressada i s’han ben equivocat. Perquè la Hillary no és res de tot això, i quan pretenen impostar-la només ens arriba la imatge d’una senyora esperpèntica que obre massa la boca quan riu; una pallassa d’aquelles sociòpates que fan cagar de por les nits de Halloween; una iaia de les que fan dormir els nets posant-los licor a la llet calenta d’anar a dormir; una bruixa de beuratges fumejants i perverses intencions. En resum, que els assessors de campanya de la Clinton han anat a la deriva durant tota la campanya. Sembla mentirà que no hagin après res dels comunicadors de Bernie Sanders i de la seva virtuosa posada en escena.

Això no obstant, i tot i reconèixer el perill de que els seus errors els facin perdre les eleccions, per altra banda, s’han tret feina a l’hora de comunicar eficientment l’acció de govern de la senyora Clinton, en cas que aconsegueixi la victòria. Perquè, quines expectatives poden tenir els americans davant d’una política en qui no es confia, de qui no s’espera res de bo? La candidata demòcrata arribarà (presumptament) a la Casa Blanca amb unes expectatives més que baixes; per tant, tot allò que aconsegueixi sumarà en l’actiu de la seva gestió. No haurà de carregar amb el pes, que tan feixuc se li ha fet a Obama, de decebre un electorat amb grans expectatives.

Els responsables de l’equip de comunicació l’han portat a tocar de l’abisme. Ara cal veure si hi caurà o no.

Trump ha aprofitat amb molt d’instint les avantatges de les que disposava. I els seus assessors de campanya han fet un mestratge accelerat en el sempre difícil repte de vendre gènere amb tara visible. És cert, però, que la climatologia els jugava a favor: una mena d’efecte hivernacle universal que està provocant els desglaç accelerat dels imponents icebergs partidistes; un corrent imparable que ha provocat l’emancipació dels electors d’un sistema polític paternalista que progressivament els ha relegat a una funció preadolescent.

Els americans han de triar entre una iaia que obre massa la boca quan riu i un eixelebrat que també obra massa la boca. Entre una senyora que passa per hipòcrita per voler aparentar el que no és i un potiner maldestre que presumeix del que és i del que sembla.

La Terribes i el Basté —quan deixin de ballar amb l’Springsteen, el Bon Jovi, la Madonna o la Lady Gaga— ens explicaran com acaba tot plegat. Potser haurem de reconèixer l’efecte demolidor d’una modesta carta d’un quarterback, un noi humil amb una pilota a la mà.     

The end is near

Ja només falta un dia justet per arribar a la fi de la més depressiva campanya política que ha conegut la humanitat, amb permís de milers d’altres, potser més brutes, avorrides, detestables, abjectes i indignes, però probablement menys transcendents.

La senyora Clinton y el senyor Trump han arribat al final de la cursa electoral amb expectatives certes de fer-se amb la victòria. No ben bé les mateixes, això sí, però amb un cert marge perquè esdevingui l’improbable: el triomf de la monstruosa gàrgola republicana.

Els darrers vaticinis dels principals vidents —amb pàtina científica, això sí— acosten l’ex primera dama al despatx fel·latori que tan disgustos li va donar en el passat: Nate Silver, des del púlpit FiveThirtyEight rebaixa fins a un 33% les possibilitats de victòria de l’outsider conservador (3 punts per sota de la seva rival en vot popular); Larry Sabato, que farda de tenir una bola de vidre instal·lada en el seu departament de la Universitat de Virgínia, més o menys coincideix amb les prediccions anteriors, potser amb una mica més de marge per la senyora Clinton.

En resum, que els meus amics respiren alleugerits: tot sembla apuntar a la victòria raonable. I vet aquí, que entre facècies retòriques i excés d’adjectivació arribo a la modesta tesi d’aquest article: els amics de l’ordre (constitucional o no) del meu país volen l’èxit de la candidata demòcrata. I, amb l’habitual posat de superioritat dels europeus vells, no acaben d’entendre com els americans han estat capaços de portar fins a l’enreixat que envolta la Casa Blanca a un tros d’impresentable com el senyor Trump. Curiós, si més no, aquest massatge limfàtic que serveix per desentumir les articulacions encarcarades de tots aquells, i certament n’hi ha molts, que també han portat a trossos de fusta fins a la presidència d’alguns dels països que conformen el moll de l’os de la civilització hegemònica i occidental, per gràcia dels mapes etnocèntrics.

Potser això explica perquè els principals comunicadors de casa nostra s’han buscat un desplaçament de feina, imagino que amb dietes incloses, per tal de seguir in situ la jornada electoral, els prolegòmens i l’epíleg. Tinc un conegut, que no té massa simpatia pels mitjans de comunicació catalans, que l’altra dia mirant al sol, fent visera amb la mà, va dir-me: “mira, els voltors han aixecat el vol i van cap a Amèrica per assistir qui sap si a la caiguda de l’imperi”. Jo vaig provar de mirar cap a on ell mirava i la veritat és que no vaig veure ni voltors, ni falcons, ni pardals. Suposo que va ser perquè el tros d’ase mirava cap a l’est. Encara que si haig de dir la veritat tampoc vaig veure cap traça dels castell de focs amb què els russos deuen haver celebrat els 99 aniversari de la revolució d’octubre (un altre dia faré una entrada sobre les trampes del calendari).

Així doncs. el gremi dels noticiadors ha marxat a aixecar acta a Manhattan o a Washington. Tot ell amb l’ai al cor no fos cas que la senyora Clinton no s’emporti la victòria. Però tot, també, amb la inconfessable esperança d’estar a punt d’assistir a un cataclisme de conseqüències fatals. Posats a predicar que millor que fer-ho amb la vella lletania del “the end is near” per culpa dels vostres pecats, cony d'americanots.        

Episodis casernaris

S’atribueix a Tennessee Williams la frase: “la bohèmia no porta pancartes. Sobreviu per la discreció”. Evidentment no comparteixo en absolut aquesta afirmació del genial dramaturg americà. Ben al contrari, les pancartes sempre m’han semblat estris de comunicació útils (i econòmics) per a tots aquells que tenen coses a dir i pocs recursos per amplificar i difondre els seus missatges. Amb tot, sempre he apreciat el valor de la discreció i, al contrari, sempre m’han emprenyat d’allò més els amics del terrabastall, de la gesticulació histriònica i de la polseguera.

Un perfil satíric publicat l’any 1932 sobre el polític Alejandro Lerroux, el definia com un dropo a qui “deja exhausto el ardor que le provoca su periódico vómito de rayos y centellas”. Tenia facilitat aquest figurot radical per a la retòrica inflamant i per a la manipulació més matussera. Després si se’l burxava es descobria que no sabia un borrall de gairebé res, que era un ignorant integral i que sota el fulgor d’un discurs abrandat no s’amagava altra cosa que mediocritat i ganduleria.

Aquesta introducció críptica (que potser m’hauria pogut estalviar), em serveix per donar peu a un episodi del meu particular anecdotari polític que, encara que no us ho cregueu, inclou capítols ben sucosos. Avui toca parlar de l’insòlit cas de la caserna de la guàrdia civil d’Olesa de Montserrat i els seus reals i ficticis propietaris.

Quan l’any 2011 em va tocar ocupar l’alcaldia, entre la paperassa que vaig heretar de la meva predecessora (en un traspàs molt correcte, val a dir-ho) em vaig trobar una carta d’un ministeri del govern central on s’oferia al meu Ajuntament la possibilitat de comprar l’abandonada caserna de la Guàrdia Civil pel “mòdic” preu d’un milió set-cents mil euros. Evidentment, vaig demanar explicacions sobre el què i el com de l’oferta que se’ns havia posat sobre la taula. Conforme vaig anar rebent les respostes he de confessar que la meva temperatura corporal anava pujant fins a situar-se en nivells propers al punt d’ebullició.

Aquí caldria obrir un parèntesi per recordar que l’any 2008, jo mateix vaig redactar una pregunta al ministre de Defensa (recordeu que la guàrdia civil, militaritzada, depèn orgànicament d’aquest ministeri) que el llavors senador Joan Josep Nuet va formular en una sessió de control del Senat espanyol. Aquell ministre, amb una barra que no se l’acabava, va respondre que la caserna no estava buida, sinó operativa.

Doncs bé, el govern local de l’època, imagino que sota la batuta del llavors regidor d’habitatge
—membre de Movem Olesa (o de la seva marca anterior: Entesa dels Olesans)—, va demanar al ministeri que havia mentit descaradament una solució per a una caserna que anava deteriorant-se a ulls vista. I des de Madrid van respondre que la solució es deia 1 milió set-cents. I rebuda la carta,...cap a l’arxiu.

L’any 2011, un cop passat el primer disgust al comprovar la barra sense límits del ministeri, vam començar a recuperar informació sobre els antecedents de la caserna, per tal de determinar quin havia estat el paper de l’administració local en la construcció d’aquesta caserna i, realment, com podia ser que el ministeri s’atribuís la propietat exclusiva d’aquest equipament.

En aquell moment, vam tenir l’oportunitat de fer servir el retrovisor per enfocar el conformisme de qui ens havia precedit, haver fet terrabastall i aixecat polseguera fins a fer l’ambient irrespirable. Però, això ens hagués ajudat a recuperar l’ús de la caserna per a fer habitatges socials, que era l’objectiu que perseguíem? No, en absolut.

El gran descobriment, però, va venir un temps després quan, des del nostre Ajuntament, vam destapar que hi havia un greu problema amb la suposada propietat ministerial de la caserna: la Generalitat i el Govern Central, tots dos, tenien drets consolidats. És a dir, Madrid havia ofertat la venda d’una bé del qual no tenia el domini integral. I Olesa, mentrestant, amb la proposta a l’arxiu...

Un cop destapada la tempestuosa copropietat ens vam tornar a posar en contacte amb els actors. Davant l’evidència, des del ministeri van enviar tècnics amb voluntat de millorar les condicions de la proposta de venda. Inaudit. L’Ajuntament, evidentment, va rebutjar aquest oferiment i va continuar amb la seva línia de treball, amb dedicació i, fonamentalment, amb discreció. El regidor Jordi Martínez va fer en aquest cas una feina molt remarcable, cercant punts d’acordsentre els protagonistes per tal de fer possible la conversió d’una caserna militaritzada en un edifici d’habitatges de lloguer social.

I amb perseverança, rigor, dedicació i discreció, el nou equip de govern ha continuat amb la via empresa, amb molt d’encert. Ahir la consellera Meritxell Borràs, acompanyada pels regidors Martínez i Muñoz, va fer una visita a l’edifici i va comprometre la seva rehabilitació i posada a disposició dels llogaters pel proper mes de febrer. També ahir mateix s'iniciava el període perquè els interessats presentin les seves peticions.

Començava aquest article contraposant soroll a discreció. Els meus companys del Bloc aquests darrers mesos s’han mantingut ferms en la seva feina perseverant i discreta. Altres, aquells que van arxivar, com si no hagués passat res, una proposta de venda que era una autèntica vergonya, van publicar, referint-se a allò que suposadament el Bloc no diu que “tot i que des de 2011 estan negociant amb els propietaris de l’antiga caserna de la Guàrdia Civil per tal que l’edifici sigui cedit i poder-lo rehabilitar per fer-hi habitatges, encara continua tot igual”.

Això ho van publicar encara no fa ni dos mesos. Doncs bé, avui hem sabut que res continuava igual: sense cessió entre administracions, l’ús social s’ha garantit i d’aquí poc diverses famílies olesanes podran gaudir-ne.

Realitat o intuïció?

Ahir al vespre, abans d'anar a dormir, vaig llegir l'esplèndid article de la senyora Maria Rosa Rotondo, presidenta de l'Associació de Professionals de les Relacions Institucionals, publicat per la l'ACOP. Entre d'altres coses que hi diu, totes interessants, m'agradaria destacar-vos els següents paràgrafs:

"Ese aumento de la presencia femenina en la política española tendrá seguramente un impacto en la introducción de temas en la agenda política y en su abordaje.

¿Por qué esto es así? Las mujeres enfocamos mejor las necesidades de cambio, tenemos más empatía, somos sensibles a las necesidades y los objetivos de nuestros adversarios, somos más proclives a introducir mejoras que redundan en beneficio de la comunidad en su conjunto (tales como servicios sociales, infraestructuras, educación) y, además de introducir un lenguaje más amable en la política, la presencia femenina genera procesos más participativos y ricos en puntos de vista, que ofrecen posibilidad de crecimiento a mujeres y hombres por igual".

I un cop llegida aquesta descripció, suposo que basada en dades comprovables empíricament, vaig pensar en la senyores Rodham Clinton i Merkel i vaig adormir-me con un xaiet.

Viejos mensajes, nuevos medios

Las revelaciones en torno a la concepción estalinista del estado de derecho que mantiene el ministro del interior en funciones, ha destapado algo que ya se venía apuntando en las últimas semanas: los nuevos medios de comunicación digitales se han erigido en la “vanguardia” informativa que socaba los viejos equilibrios favorables a las grandes corporaciones y sus medios convencionales.

Mientras las portadas de las ediciones digitales de los grandes periódicos se mostraban reacias a hacerse eco del ciclón que ha puesto patas arriba los últimos días de la campaña electoral, los nuevos medios se lanzaban al escrutinio crítico a toda pantalla. Las pulgadas de los instrumentos utilizados no han representado ningún obstáculo: 140 caracteres no dan para un artículo, pero pueden componer un titular demoledor.

Los púlpitos digitales han acogido a opinadores dispuestos a acumular prestigio por medio de análisis inoxidables, casi siempre fundamentados en cimientos académicos sólidos. La universidad ha reconquistado un espacio que había perdido hace muchas décadas. El fuste intelectual de estos francotiradores ha dinamitado el estatus quo de un entramado comunicativo monopolizado por las grandes corporaciones. Y de unos profesionales percibidos como elementos sistémicos de un régimen político que se está deshaciendo a marchas forzadas.

Asimismo, y en paralelo, la importancia cada vez mayor que se otorga a un uso eficiente de los nuevos instrumentos comunicativos —youtube, twitter, facebook o XXX— ha provocado una alteración del lenguaje electoral formal y de los códigos utilizados en la composición de los mensajes. En este sentido, cabe destacar la labor del equipo de comunicación de las confluencias podemitas —y la amplificación de sus producciones a través de un tupido entramado de simpatizantes que han desplegado una gran actividad en las redes—. En el apartado de los logros más significados, debo hacer una mención especial al grupo articulado alrededor del candidato Alberto Garzón, que se ha bautizado con el sugerente nombre de La Cueva.

El Partido Popular se ha mantenido en la línea anodina de siempre, aumentando, eso sí, su comparecencia en los instrumentos de comunicación emergentes. Lo mismo podríamos decir del PSOE, transitando también entre la irrelevancia y el aburrimiento.

Ciudadanos ha mostrado un carácter algo más innovador. Con un clímax indiscutible en la difusión del famoso vídeo del bar o, si se prefiere, del cuñadismo. El equipo de comunicación de Rivera anduvo más que listo programando su difusión en el momento en que más impactos generaría. De hecho, su indiscutible liderazgo de visualizaciones en youtube (quintuplicando al segundo) deja bien claro que se apuntaron un tanto cuyo impacto electoral habrá de estudiarse en el futuro.  

En Catalunya hemos asistido al renacer de la política comunicativa de Convergència, muy castigada por algunos errores que habían lastrado anteriores campañas. Merecen destacarse alguna de sus producciones, ciertamente atrevidas en el tratamiento de la imagen —a pesar del envaramiento característico de sus líderes, comprensible, por otra parte, en un partido conservador que quiere transmitir imagen de sensatez y orden—. El caso de Esquerra Republicana ha sido ciertamente decepcionante: no ha aprovechado el vacío dejado por la incomparecencia de la CUP, de largo la candidatura que hizo mejor campaña en los comicios al Parlament de Catalunya.

Una referencia final al medio que más conozco y que ha sido el gran olvidado por los equipos de comunicación en estos comicios: la radio. He de confesar que durante las últimas dos campañas he sentido vergüenza ajena ante el tratamiento Movierecord que todos los partidos han dado a sus cuñas propagandísticas. Únicamente el Partido Popular, gracias al uso del ¡silencio! en una de ellas, ha introducido un elemento novedoso. Del resto de las propuestas casi mejor ni hablar: el PSC (en las emisoras catalanas) ha regresado a la base sonora country que tan buenos resultados les dio en el pasado; Ciudadanos y su “imposible era sólo una opinión”, con aplausos enlatados de fondo, francamente daba pena; Convergencia, con fórmula coral e introducción de Micky Moto, no aportaba ninguna novedad destacable; Esquerra Republicana, la única alternativa posible, me llevaba a recordar el celebérrimo verso de Martí Pol: “tot està per fer”. Y acabo con un patinazo comunicativo suicida que puede marcar el final de la campaña: se trata de las horrorosa cuñas radiofónicas que estos últimos días ha lanzado En Comú Podem: en una de ellas Domènech nos llama a una ilusionante revolución de las sonrisas con la entonación que pondría cualquiera a quién le hubieran comunicado que padecía una enfermedad irreversible; en otra, Domènech nos anima a darlo todo en el empeño de conseguir algo grande, con voz de minero extenuado tras una jornada de veinticuatro horas. Bravo por el equipo de comunicación de En Comú Podem!   

  

Permitidme que acabe denunciado la conjura de los ciudadanos de Olesa de Montserrat, el pueblo en el que vivo. Sí, amigos, los olesanos se han confabulado para ignorar cualquier novedad que, en materia informativa, se produzca durante los últimos días de campaña. Dicen que prefieren celebrar como se merece la Festa Major. ¡Qué insensatez! O quizás no. Qué grande es mi pueblo que hace coincidir la eclosión del verano con la fiesta que nos permite disfrutar en las calles de nuestra mutua compañía. Y esta noche quemaremos los malos rollos, los desatinos, los pesares, los abatimientos y las angustias. A los olesanos no nos sirven ninguna de las cuñas de los partidos políticos, ni tenemos una concepción estalinista del estado de derecho, como el ministro del interior en funciones. La KGB no fiscaliza nuestros bailes, ni la CIA tampoco. Por ello, sé que si estáis en Olesa no os perderéis la fiesta, pero si no estáis aquí, venid.