García-Albiol s’extravia en l’àrea metropolitana

Les eleccions al Parlament de Catalunya ja són història. La campanya final de les diferents candidatures ha donat l’empenta definitiva a la interpretació plebiscitària d’unes eleccions que sobre el paper no ho eren. Recomptades les paperetes, tothom té clar com han quedat els partits, però no hi ha acord a l’hora de determinar el guanyador del plebiscit, ni n’hi haurà.

La segona gran incògnita a resoldre era la de la incidència del vot metropolità. La comptabilització final és prou clara: l’increment de votants en aquesta àrea —que va superar els dos-cents mil nous electors— i la concentració del vot en menys candidatures s’ha traduït en un creixement del vot unionista, concentrat en Ciutadans, en un increment menor de les terceres vies (per l’efecte del nou format d’Unió), però també en  un augment remarcable del sobiranisme, monopolitzat per la CUP.

 

El gran derrotat en aquest intent de mobilització, amb un clar component identitari, ha estat Xavier García-Albiol, el líder, acabat d’estrenar, del Partit Popular a Catalunya. La intensa activitat d’aquest dirigent, concentrada en les comarques del Barcelonès i Baix Llobregat, ha pretès sacsejar als sectors ciutadans que habitualment no participaven en les eleccions al Parlament de Catalunya, amb un índex d’abstenció molt superior al d’altres convocatòries.

Des de l’evidència del comportament dual de l’electorat català —guanyadors diferents en les mateixes demarcacions, en funció de l’àmbit de cada elecció—, García-Albiol ha enfrontat amb una certa irresponsabilitat a autòctons i nouvinguts, a catalans de soca-rel amb fills i nets d’immigrants, com si l’origen fos la principal variable que explica el sentit de les preferències d’aquesta “majoria silenciosa”, com l'ha qualificada.

García-Albiol ha oblidat l’eix ideològic de la competència electoral i, sobretot, el desgast que les posicions populars han patit en aquests territoris metropolitans, on la crisi ha fet estralls i les polítiques dels seus correligionaris no han ajudat a fer-la més passadora, sinó tot el contrari (o així és com ho perceben els veïns d’aquests barris i ciutats).

Entre el soci català de Rajoy i la becària de Rivera, els nous votants que han fet cap als col·legis electorals han preferit a la segona: per ella, que s’ha mostrat més desimbolta que el candidat badaloní, i també com un símptoma del desgast del projecte popular i l’emergència de l’opció Ciutadans.

Els cartells electorals són bona prova de que els assessors de campanya ja intuïen que tot portava cap a aquí. En els pòsters del partit taronja compartien protagonisme, en requadres separats, la candidata i el seu cap. La cartelleria popular, amb la llegenda “plantem cara”, mostrava únicament el rostre allargassat del candidat Albiol. De Rajoy, ni rastre.

Així, doncs, els nous votants metropolitants s’han decantat per Ciutadans i, en menor mesura, per la CUP. Les conseqüències semblen clares: la conurbació urbana barcelonina ha donat l’empenta definitiva a les ambicions estatals d’Albert Rivera, el primer català amb serioses possibilitats de ser President espanyol des de fa molts anys, i, alhora, ha fet possible l’escac a l’Artur Mas, molt perjudicat per l’estancament de la seva candidatura en aquest àmbit territorial.

Nota al peu: El quadre és d'elaboració pròpia a partir de les dades electorals de la Generalitat de Catalunya.

Defensa del President que és víctima d'un escac al Rei

Des del púlpit de la radiofonia pública catalana, la Mònica Terribas ha coronat l’Artur Mas com a primer rei de la República catalana independent; però els campanars no han repicat en homenatge, ni les mares novelles han rebatejat els seus nadons, ni als carrers s’ha fet festa grossa, ni el cel s’ha omplert de lluminària pirotècnica, ni a les verges se’ls ha esquinçat el vel, ni les taronges han madurat de cop, ni la tardor s’ha trastocat en primavera i les roses han florit, ni ha esclatat la lluïssor dels ulls enamorats. Als carrers no s’han fet catifes amb pètals de mil colors, ni les iaies han enfornat galetes amb anissos, ni als màstils s’han penjat les banderes de popelín. Els ocells encara no han tornat del sud, el gel es continua fonent, el pa s’asseca com si res...

A la Generalitat segueixen treballant els mateixos que ja treballaven abans. La catèrvola d’assessors ociosos mandregen en els despatxos com si no hagués passat res. El govern dels millors continua exemplificant la diferència entre faula i impostura: el conseller Homs encara posa l’accent, per posar-lo en algun lloc, sobre la pe; el conseller Vila fa capelletes cada matí i lamenta amb gest sentit els morts que les seves carreteres maten; el conseller Ruiz no para de rosegar la sanitat pública amb els incisius esmolats amb el corindó que paguen les mútues; la consellera Rigau, enlloc d’anar a escola, fa el carrer d’emissora en emissora; el conseller Mas-Colell ja no sap que dir per amagar que han fet fallida, però que els endollats incompetents encara passen per caixa cada final de mes; la consellera Munté assaga futilitats davant el mirall; el conseller Puig carrega el pesat llast de la fatxenderia; i així fins al final...

Només Rajoy ha confós els estudis de la Diagonal amb Westminster, com els nostres avis van creure que, als altres estudis del carrer Casp, hi havia estampida quan un vailet feia terrabastall amb closques de coco. I, mutatis mutandi, en Rajoy ha pensat que si Mas era un rei, ell ben podria fer-li escac via Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A ningú pot sorprendre que a l’imperial Madrid, on del culte a la personalitat han fet tot un art, pensin que “muerto el perro, se acabó la rabia”.

Mas penso que no reuneix el perfil per ser el President del govern de concentració que es necessita per encetar la nova república catalana: ha estat el principal responsable d’un govern ineficient, incompetent i antisocial; és el cap d’un partit corrupte que aplicava les seves pràctiques corruptes en el govern de la Generalitat; confon Convergència amb Catalunya, amb una idea patrimonial de la nació, fins al punt que, alguns dels que l’han sentit, ara pensen que la corrupta és Catalunya i no Convergència.

Amb tot, vaig pensar que el 9 de novembre passat va fer allò que els ciutadans demanaven: va posar les urnes perquè tothom pogués votar, en llibertat, si volia una pàtria independent o no. No va desobeir al Tribunal Constitucional perquè, en la prelació d’obediències, nosaltres, els ciutadans, som els primers. I, per això, ara no el podem deixar tirat.

No m’agrada que hagi forçat una llista pretesament unitària amb ell de candidat tapat. Però, utilitzant la imatge que tan li plau, no podem deixar que les aigües, que ha estat capaç de separar, ara es tanquin sobre seu i l’engoleixin. Ha de fer el que queda de camí amb nosaltres, com un més. I això, li devem.

Edmond Burke deia que una de les causes de les commocions d’un estat són les pugnes entre el magistrat i la multitud... Ara estem vivint un d’aquests enfrontaments, ja que en un bàndol de la pugna hi ha els magistrats, i en l’altre hi hauria d’haver una multitud de catalans que fes costat al President Mas. Jo m’apunto a la lluita de la desobediència i la subversió perquè com deia el liberal Burke: “la subversió contra un govern s’hauria de considerar com una etapa preparatòria per a l’organització d’alguna cosa millor, ja sigui pel que fa a l’esquema mateix del govern, les persones que hi participen, o ambdues coses”.

Nota al peu: La citació correspon a Pensamientos sobre la causa de los actuales descontentos, Edmund Burke, 1770.