Ha mort Jordi Miralles

Aquesta matinada ha mort Jordi Miralles, polític de llarg recorregut, persona honesta i educada. L’última vegada que vaig parlar amb ell, jo que no ho sóc tant, ni honest ni educat, vaig fer-li broma a compte de la seva presència en una candidatura municipal.

Ara, per fi, podràs fer política de veritat.— vaig engegar-li amb no poca sornegueria. 

Ell sabia, i no compartia, la meva aversió al florentinisme parlamentari. Però va somriure i em va donar la raó! Jo també era conscient de feia temps que ell no era un de tants, perquè en Jordi Miralles va fer un d’aquells gestos de política de veritat que honoren una vocació que massa sovint es torna professió de mercenaris: va recuperar la seva feina de carter un cop va deixar els seus càrrecs públics, una porta giratòria cap a la civilitat plena.

El passat 14 de juny, via privat de facebook, ens vàrem felicitar mútuament pels resultats obtinguts per Movem Castelldefels i el Bloc Olesà en els nostres respectius municipis. Jo vaig afegir que el mèrit era seu perquè havien estat capaços de desallotjar el PP de l’alcaldia. En Jordi es va acomiadar amb la senzilla imatge del puny clos i el polze aixecat.

Doncs això, amb el polze enlaire i el puny tancat, ben tancat, adéu Jordi.

Trenta segons de televisió

La televisió pública de Bielorrússia ha ventilat en un miserable mig minut la notícia que una compatriota ha estat guardonada amb el Premi Nobel de literatura. Svetlana Alexièvich posa dels nervis als capitostos del seu país. Ho fa amb una literatura que, segons diuen, no es pot encasellar en cap gènere literari abans conegut. I no puc anar massa més enllà, perquè la senyora Alexièvich tampoc deu ser massa amiga dels editors de casa nostra: cap de les seves obres s’ha traduït al català. Amb tot, estic en condicions de recomanar-vos la lectura de Voces de Chernóbil, un recull del testimoniatge dels supervivents del desastre nuclear dels anys vuitanta, esfereïdor i sense concessions, aquest sí traduït al castellà. No és una crònica —malgrat que el seu subtítol sigui Crónica del futuro— ni una successió d’entrevistes, ni un relat novel·lat de la peripècia vital d’aquells que van traspassar el llindar dels catorze dies d’esperança de vida que es concedeix als contaminats per radiació severa. Llegir-lo i plorar és tot la mateixa cosa, perquè el termini es converteix en el pitjor malson que algú pugui imaginar. I llavors comença el temps de pròrroga dels que han sobreviscut, conscients que la condemna és col·lectiva, per a ells i per a tot el seu llinatge, sense excepcions. 

Alexièvich no només testimonia una extinció inexorable, també rescata de l’oblit a aquells que volgudament volem oblidar, perquè quan els recordem ens avergonyim d’haver perdut el combat contra la cobdícia, a l’inassumible preu de la nostra vida i la dels nostres fills. I tot per unes miserables engrunes. 

No és estrany, doncs, que l’escriptora que ens planta un mirall al davant vulgui ser silenciada per qui viu de la nostra miopia. Però compte, perquè nosaltres tampoc hi veiem quan voluntàriament tanquem els ulls.

La neurosi del capità Queeg, metàfora marinera... una més

Tenir un timó penjat a la paret del despatx no és garantia de bon pols a l’hora de governar un vaixell. Ser precís en l’ús de vocables mariners, tampoc. El bon capità ha de ser capaç, per sobre de tot, d’enfrontar-se amb coratge a la turmenta. I també ha de conèixer els paranys que s’amaguen en cada bocí de mar, ha de saber llegir en el cel clar quina direcció és la que convé emprendre, ha de buscar refugi en els ports on paren els aliats incondicionals i fugir de les cales on fondegen els adversaris més hostils. El bon patró ha de rodejar-se d’una tripulació lleial, però ha de saber guanyar-se la seva fidelitat cada dia: decidint en els moments d’angoixa sense perdre la calma; tractant la tripulació amb la deferència pròpia de qui té un ascendent natural; mostrant un coneixement serè de la immensitat marina; fent ús de l’autoritat que atorga la saviesa, i no pas els galons d’una bocamàniga.

Al capità Queeg se li van amotinar els oficials del Caine perquè no tenia cap de les aptituds abans descrites. No va caldre que el dragamines que comandava entrés en batalla perquè afloressin els seus defectes i les seves pors. Desconfiava dels subordinats des del complex d’inferioritat de qui es sabia incompetent; apel·lava a la inapel·lable autoritat que li atorgava la jerarquia per fer complir ordres irracionals. I, a sobre, en la seva paranoia malaltissa, veia conxorxes on només hi havia inquietud i desconfiança. 

El dia de la revolta, el Pacífic va decidir esvalotar-se amb profusió de pluja i moviment. El capità Queeg, aclaparat pel terror que li produïa un oceà desfermat, va decidir posar-se de costat al gran onatge. Els seus oficials, segurs de que amb el mar no es pacta, van aconsellar encarar la turmenta: mostrar debilitat equivalia a acabar enfonsats. El patró, experimentant la solitud del comandament, va persistir en la seva ordre imprudent. La tripulació, davant d’un capità aclaparat pel pànic i que desvariejava, va decidir desposseir-lo de la seva autoritat i capgirar la jerarquia. 

Probablement no tots els que van participar en el complot ho van fer guiats per intencions nobles. És possible que el capità Queeg no mereixés una insubordinació tan humiliant perquè segur que no tenia mal fons. Però és ben cert que deixar la supervivència del Caine en mans de qui havia demostrat que era incapaç de gestionar la navegació, ni en temps de relativa calma, hagués estat suïcida.

Quan el mar s’esvalota, cal buscar qui millor pot guiar la nau, un o diversos. I no ens hem d’enlluernar per jerarquies antigues, sinó per certeses de coneixements i competències. Quan tot acabi, haurem d’esperar el veredicte del consell de guerra que ens formarà la història. I potser ens condemnaran per haver preferit salvar el vaixell que fiar-ho tot a la falsa seguretat que donen ordenances i rangs. Però si volem arribar a Ítaca, hem de insubordinar-nos i fer un lloc al capità Queeg en el museu de les figures irrepetibles. 

     

Nota al peu: El motí del Caine és una pel·lícula de 1954, dirigida per Edward Dmytryk i protagonitzada per Humphrey Bogart, José Ferrer, Van Johnson i Fred Macmurray.   

Mankell, el mortal

La immortalitat és poc de mortals. Henning Mankell havia fet unes declaracions fa poques setmanes on semblava haver oblidat que viure per sempre és nedar contracorrent.

Encara no fa quinze anys, vaig llegir el primer Wallander. O hauria de dir el primer Mankell? Era Assassins sense rostre, el relat esgarrifós de la cruel mort de dos ancians en una granja solitària del sud de Suècia. La mitificada Suècia, on tothom paga impostos i no llença un paper al terra, on tot és benestar i qui governa és tant honest que no té culpa ni de la pluja que cau. El país on un sonat havia mort com si res el primer ministre perquè passejava tot sol per Estocolm com si fos un empleat de correus, o una mestra de preescolar, o un dissenyador d’eines de cuina. La terra on els suecs s’havien declarat en dol planyívol i tenien càrrec de consciència perquè eren massa permissius, confiats i bons. 

Aquesta Suècia idíl·lica, paradís terrenal, que plorava el Palme com els descreguts ploren els profetes sacrificats, de la qual Mankell ens va voler explicar com era de veritat; la foscor que s’amagava darrera de tanta felicitat impostada. Per això va dissenyar, ell també, un inspector malalt d’abundància, amb els mateixos símptomes que el país: sobrepès, alcoholisme, diabetis i obstruccions coronàries.

L’inspector Wallander que investigava cada crim com si purgués el dol de cadascuna de les víctimes, com si els retorçats motius dels criminals formessin part de l’herència genètica pròpia, com si la societat sueca es consumís per una nafra gangrenada  i ell no pogués evitar que la gangrena continués estenent-se. Policia perseverant, metòdic i solitari que se les tenia amb el racisme obtús, la crueltat exagerada, l’odi desmesurat i la basarda de qui creu que ho té tot i no està disposat a perdre res. 

Un policia que sempre va ser la víctima principal dels delinqüents a qui empaitava. Esgotat, batut i trist, Mankell va aprofitar l’última novel·la per netejar-li la consciència per la via de l’oblit. Si no podia acabar amb la podridura, millor desaprendre el que feia mal a la memòria.

Avui ha mort l’escriptor Henning Mankell, quan el seu personatge ja no el recorda. 

Nota al peu: Encara que Mankell era molt més que un escriptor de novel·la negra, vull destacar la seva extraordinària sèrie de l’inspector Wallander, amb qui he passat tantes bones estones i que us recomano ferventment.