La primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó va ser a
Huelva, engabiat en una caserna de l’exèrcit espanyol on em xuclaven un any de
vida. L’amic Eduard, de Gelida, havia baixat a Andalusia el vídeo, imagino que
betta, de l’actuació del Llach en l’immens Camp Nou, en un escenari no menys colossal
i amb la gegantina Laura Aymerich
fent-li costat amb una guitarra que va quequejar quan no tocava. Eren gotes d’emoció
destil·lada que ens portaven el gust i l’aroma de la terra i els amics que enyoràvem.
Envoltats de militarots alcoholitzats i embrutits, en la
foscor d’una cantina llardosa, un petit grup de catalans vam escoltar (i
sentir) aquell concert en un silenci reverencial només trencat, de tant en tant, per les nostres
veus apagades. Però no ho vam fer prou fluix.
De sobte, l’encegadora claror dels fluorescents oberts sense
previ avís va trencar l’encanteri que, per un moment, ens havia transportat
fins a 1.200 kilòmetres lluny, a casa, a l’escalf de la gent estimada.
Un tinent de la legió, embriac fins a l’abjecció més
repulsiva, va entrar fotent crits sense saber-ne la causa ni ell mateix. Quan li
vam explicar que ens havíem reunit —prou
a prop de la clandestinitat—, per veure el concert del Lluis Llach gravat a Barcelona
del qual se’n havia parlat en les televisions estatals per les seves enormes proporcions,
aquell tros de carn amb galons va amenaçar-nos amb arrestos immediats i, a mi,
que estava en funcions de suboficial de setmana, amb un consell de guerra sumari
per haver negligit les meves obligacions vers l’exèrcit espanyol, permetent que
la soldadesca s’infectés amb “canciones subversivas cantadas en catalán”.
Vam tenir sort que el tinent anés prou borratxo com per a perdre els
sentits en mig de l’estrèpit dels seus propis insults humiliants. Aquella nit
potser va ser la primera de la meva vida que vaig sentir-me orfe. Lluny dels
meus, sol malgrat l’escalf dels amics d’arreu a qui l’escàndol havia despertat.
A un pas de comparèixer davant la justícia militar, la més injusta i implacable
de totes. Vestit de militar, potser l’uniforme que més em repugna.
L’endemà tot va quedar en res. L’alcohol destil·lat en el
cervell de l'oficial legionari li va esborrar els records recents. Però l’incident
va arribar a oïdes del Coronel Governador Militar, que va cridar-me al seu
despatx (jo m’estava en el mateix edifici). Amb el posat seriós que tenen els
alcohòlics en els seus escassos moments de sobrietat, em va renyar per la meva
conducta inadequada i va amenaçar-me amb conseqüències funestes en cas que
algun episodi similar es tornés a repetir.
Avui torno al núvol blanc de Lluis Llach amb una sensació
similar d’orfandat. Com aquelles hores de l’albada a Huelva quan em vaig veure
amb la corda al coll, sense cap autoritat on refugiar-me. Però aquesta sensació
de derrota humiliant dura poc. Només el temps de comprovar que la gent que m’envolta
mai m’ha decebut, que sempre hem renegat de les jerarquies impostades i que,
per tant, no ens fan cap falta.
