Crònica d’un daltabaix

Olesa de Montserrat no ha estat una excepció en les eleccions acabades de celebrar. També en la meva vila (meva en estricte sentit identitari) els fins ara grups hegemònics (PSC i CiU) han patit una desfeta sagnant. 

El bipartidisme que fa temps que havia desaparegut en les municipals i, més recentment, en les autonòmiques, ha quedat definitivament liquidat aquest 20 de desembre. La suma de Democràcia i Llibertat (la nova marca Convergent) i del Partit dels Socialistes es queda amb el 27% dels sufragis. Fa només set anys les dues formacions superaven el 68%, amb rècord l’any 1986 on van arribar a sumar més del 80% (veure el gràfic adjunt).

En el cas del PSC, la pèrdua de suport dels darrers anys s’ha endolcit gràcies al fet de que, a Olesa, encara mantenen el segon lloc en les preferències dels meus veïns.

En el cas de Convergència, aquesta vegada sense Unió, és evident que no es poden trobar pal·liatius. La seva líder, i fins fa poc parlamentària, Mercè Jou, ha afirmat en declaracions a l’emissora local, que sembla que l’opció convergent “no qualla”. Curiosa afirmació si es té en compte que aquest grup pot presumir d’una llarguíssima trajectòria que es remunta als moments inicials de la transició, amb fites electorals certament brillants. És ben cert, però, que entre el 2011 i el 2015 ha perdut un 60% del seus suports fins a enfonsar-se en el pitjor resultat, amb diferència, de tota la seva sèrie històrica. 

Per la banda dels guanyadors, la confluència En Comú-Podem ha superat el 30% dels sufragis (més que PSC i DL junts). L’entusiasme dels podemites olesans està plenament justificat i alleuja, en part, el disgust del 27S. La incorporació de la branca independent (llegeixis Colau) ha catapultat aquesta candidatura. Ara caldrà estudiar, també, l’impacte que sobre aquest triomf han tingut l’eclipsi d’algunes sigles partidistes i la prejubilació d’alguns polítics destacats. 

Higinia Roig és Etta James

Potser no us ho creureu, però feu-me cas quan dic que la Higinia Roig, l’altre ego monitoritzat d’aquell que es fa dir David Fernández, és, en realitat, la reencarnació de l’Etta James, una divina cantant de blues de veu esgarrada i sobrepès irrefrenable; una sublim poetessa, presonera d’un rigorós règim d’heroïna quan encara no s’havia inventat la carxofa. 

Coneixíem el talent de la Higinia-David per la metàfora i la citació cultíssima, però encara no ens havia mostrat el seu domini dels esgarips que prologuen les tragèdies i els martiris. 

(I would rather, I would rather go blind, boy, then to see you walk away from me) Preferiria quedar-me cega, noi, després de veure que t’allunyaves de mi, es desesperava l’Etta James en una de les seves cançons. I vet aquí que la Higinia-David ha decidit que ha arribat l’hora de buidar-se els ulls: ojos que no ven, corazón que no siente.

No sóc ningú per criticar aquest exercici d’autolesió, cadascú pot fer el que vulgui amb el seu cos; i el David-Higinia més que ningú. Però seria bo que ho fes sense complexos. A l’Etta, les obsessions van estar a punt de costar-li la carrera fins que, finalment, les va superar. Però en el camí havia deixat bona part de la seva portentosa veu.

Si la Higinia-David creu que la ceguesa és la solució, res a dir. Però ja va tard, dos mesos tard. Encara que, al final del viatge que ens ha de portar lluny, canti, com l’Etta: “Per fi el meu amor ha arribat, els dies solitaris s’han acabat per mi i la vida és com una cançó”.                 

Ha mort Jordi Miralles

Aquesta matinada ha mort Jordi Miralles, polític de llarg recorregut, persona honesta i educada. L’última vegada que vaig parlar amb ell, jo que no ho sóc tant, ni honest ni educat, vaig fer-li broma a compte de la seva presència en una candidatura municipal.

Ara, per fi, podràs fer política de veritat.— vaig engegar-li amb no poca sornegueria. 

Ell sabia, i no compartia, la meva aversió al florentinisme parlamentari. Però va somriure i em va donar la raó! Jo també era conscient de feia temps que ell no era un de tants, perquè en Jordi Miralles va fer un d’aquells gestos de política de veritat que honoren una vocació que massa sovint es torna professió de mercenaris: va recuperar la seva feina de carter un cop va deixar els seus càrrecs públics, una porta giratòria cap a la civilitat plena.

El passat 14 de juny, via privat de facebook, ens vàrem felicitar mútuament pels resultats obtinguts per Movem Castelldefels i el Bloc Olesà en els nostres respectius municipis. Jo vaig afegir que el mèrit era seu perquè havien estat capaços de desallotjar el PP de l’alcaldia. En Jordi es va acomiadar amb la senzilla imatge del puny clos i el polze aixecat.

Doncs això, amb el polze enlaire i el puny tancat, ben tancat, adéu Jordi.