dijous, 10 de novembre del 2016

L'elector emancipat (III), l'emboscat i l'apàtic


Resultado de imagen de elecciones estados unidos 1960En articles anteriors he tingut ocasió de definir allò que he anomenat elector emancipat, en relació a les eleccions presidencials dels Estats Units, 2016. Una categoria que també podria aplicar-se a altres exemples electorals en diversos països en els darrers anys. L’elector emancipat és aquell que té un comportament electoral fonamentat cada vegada menys en les directrius, guies, recomanacions o principis ideològics que emanen dels partits històricament consolidats. Són tots aquells ciutadans amb dret a vot, cada cop més nombrosos, que han deixat de tenir com a referent les estructures partidistes i que, també cada vegada amb més freqüència, prenen decisions sense tenir en compte l’impacte dels mitjans de comunicació convencionals. Un elector emancipat és aquell que conscientment (o no) ha decidit despendre’s de les velles tuteles consuetudinàries.

Com és obvi, el seu comportament electoral també ha anat canviant. Aquesta alteració conductual ha omplert de noves dificultats la feina demoscòpica que pretén avançar els resultats de la seva activitat pública. L’elector emancipat ha introduït nous elements de gran volatilitat i imprevisibilitat en els comicis de caràcter democràtic.

En els darrers dos dies, davant de la constatació dels greus errors en les previsions demoscòpiques de les eleccions presidencials americanes, una sort de depressió generalitzada s’ha instal·lat entre els més significats membres del sector. Després del Brèxit i del referèndum colombià (sense oblidar altres desencerts anteriors, encara que no tant cridaners), l’última fotuda de pota ha esdevingut un drama del qual molts trigaran a recuperar-se. Hores d’ara encara no hi ha hagut ningú que s’hagi llençat al buit des de la finestra del seu despatx. Però molt probablement, arribarà.

Hi ha, però, una categoria de vidents recalcitrants que s’han refugiat en una de l’excuses habituals amb què històricament han justificat els seus errors de càlcul: el vot ocult. És a dir, tots aquells electors que amaguen fins al darrer moment les seves preferències i es neguen a compartir-les públicament abans d’anar a votar.

Certament, sempre hi ha hagut ciutadans refractaris a compartir aquesta informació. I també és veritat que el nou elector emancipat és conscient de la utilitat de la seva discreció, ja que incomoda a aquells a qui fins fa poc el tutelaven, i amb qui sol estar emprenyat.

Així, ben podria parlar-se d’una nombrosa subcategoria d’electors que formarien part del més ampli grup dels emancipats: els electors hieràtics, aquells que, des de una certa rebel·lia, procuren no donar pistes sobre el seu futur comportament. El seu vot no està simplement ocult, el seu vot està emboscat; els assessors de comunicació política i les empreses demoscòpiques en paguen els plats trencats.

No seria bo, malgrat tot, que la proliferació d’aquests nous subjectes ens porti a pensar que el comportament electoral dels ciutadans s’ha convertit en una misteri absolutament imprevisible. Si estudieu el quadre que trobareu en el aquest enllaç, elaborat per diversos professionals i publicat pel New York Times, comprovareu que alguna de les variacions que expliquen el triomf de Trump ja es veien a venir.

Igualment, un altre element ens podria ajudar en part a explicar la desfeta demòcrata. Es tracta de la disminució del percentatge d’americans registrats per exercir el dret a vot en las darreres eleccions presidencials.

Abans de continuar, cal aclarir que tots els ciutadans americans majors d’edat tenen reconegut el dret a votar (excepte, com a tants d’altres països, els que han estat inhabilitats). Però per exercir aquest dret, al contrari del que acostuma a passar a Europa, cal haver-se registrat prèviament en la majoria dels Estats. El vot no només no és obligatori (la llibertat habitual arreu) sinó que depèn d’un acte voluntari previ, amb connotacions administratives. En els darrers anys, s’ha fet un  gran esforç per facilitar el vot dels americans, simplificant-ne les condicions de registre (amb excepcions en diversos estats), fins a arribar en alguns llocs a acceptar com a expressió de la voluntat registral el propi acte del vot. Igualment, la simplificació del tràmit ha inclòs el registre online, la qual cosa va fer incrementar, amb la seva introducció, el col·legi d’electors entre els joves.

És un lloc comú acadèmicament acceptat i, segons s’afirma, empíricament provat, que un increment en el registre de votants beneficia fonamentalment al Partit Demòcrata. Doncs bé, què es va anar detectant en els dies previs a la celebració de les eleccions? Que el nombre d’electors registrats s’havia reduït més que significativament, en relació a comicis anteriors.

En aquest punt, es podria argumentar que el registre automàtic en el moment del vot contribuïa a aquesta disminució. I segur que és així. Però aquest no és l’únic factor que l’explica, perquè tampoc s’havien cobert les expectatives del registre online, la qual cosa només podia significar un increment del desinterès (o de la desafecció) dels segments més joves de la població amb dret a vot. En el quadre següent, que he elaborat a partir de dades publicades per diversos mitjans, podeu comprovar aquest decrement en el registre de votants:
Inscrits
2000 73%
2004 73%
2008 74%
2012 75%
2016 66%


Abans d’acabar, cal completar el quadre amb més dades significatives. En termes absoluts, la participació ha estat menor a la d’altres anys, no així en termes relatius sobre votants inscrits. Uns aspectes que podrien fer preveure una davallada dels resultats demòcrates.

Per acabar, i en el capítol de conclusions haurem d’incloure, doncs, una altra categoria d’electors que afegirem a la dels electors emancipats i a la dels emboscats: la dels electors apàtics, que no és nova ni molt menys, però que creix quan qui ha de votar deixa de tenir interès en el sistema polític de representació o, simplement, no hi creu. Com comprendreu ser un votant emboscat és incompatible amb tenir un comportament apàtic. Ambdós poden coincidir, però, en estar monumentalment emprenyats.


dimecres, 9 de novembre del 2016

El elector emancipado (II) Diez razones para una debacle ¿inesperada?


Resultado de imagen de the deer hunterAyer mismo, en mi último artículo de pre campaña alertaba de la preferencia perniciosa de los asesores de Clinton por los usos comunicativos opulentos. Una práctica desmedida que menospreciaba la carta de apoyo de un joven quarterback, contraponiéndola al sustento de fulgurantes estrellas, habitualmente inaccesibles para el americano medio. Qué gran error el despliegue impúdico del primer gran establishment americano, por encima del político: el del show bussines y de la “inteligencia sensible”.

Pero no mitifiquemos la jerarquía del epílogo en una campaña que ha sido desastrosa de principio a fin. Permitidme que, con toda modestia, desgrane hasta diez razones que explican la debacle de Clinton, cuyo corolario fue la lectura en el bando rival del sencillo manifiesto de un joven robusto, que encarna el sueño del americano medio del que mayoritariamente no se quiere despertar.

1.- Empiezo por una razón de carácter general: el equipo de la secretaria Clinton no ha sido capaz de leer el partido. Siempre ha ido a remolque, al ritmo que más convenía al rival. Ha malgastado esfuerzos y recursos nadando a contracorriente, generando desequilibrio en el bando de los seguidores propios y huecos en su defensa, que sus contrincantes aprovechaban sin esfuerzo. Es particularmente elocuente la dispar financiación de la campaña y la ineficiente aplicación de los recursos obtenidos: Clinton ha triplicado el presupuesto de Trump, según el New York Times, mientras que los resultados han sido devastadores.

2.- La cainita, larguísima y cruenta batalla desplegada en las primarias del partido demócrata. En primer lugar, por la solvencia del contrincante a batir, Bernie Sanders, y su carácter de outsider en un contexto en el que las estructuras de los partidos políticos convencionales, y la deteriorada imagen de sus líderes, iban a favor de candidaturas y candidatos alternativos. De tal modo que las primarias demócratas se jugaron en el embarrado terreno que se despliega entre lo de siempre y lo nuevo, entre lo delusorio y lo ilusionante, en un ambiente de última oportunidad para una formación política que se había mostrado impotente a la hora de espolear las principales reformas de Obama. Bernie Sanders desenmascaró el carácter de peso muerto del establishment demócrata e identificó a Hillary, sin esfuerzo, como uno de los elementos estructurales a los que había que combatir. Sus seguidores, injustamente vencidos, según propia opinión, por una élite que, como en tantas ocasiones, marginaba sus legítimas aspiraciones en beneficio de sus espurios cambalaches, volvió a casa con la determinación de dar la espalda a quien sabían por experiencia dolorosa que no era una de las suyas. Hillary se hizo con la nominación demócrata acarreando muchas magulladuras y no pocas heridas.

3.- La parada de los monstruos/candidatos en las primarias republicanas que allanó el camino de Trump a la nominación del partido del elefante y apenas lo desgastó. Aquí bien se podría decir que el friki mayor era el propio magnate. Y quizás sea cierto, pero aun siéndolo no era tan rancio como aquel que hablaba directamente con Dios, o aquel otro que aseguraba que era inadmisible una educación que obviaba que el Señor creó al hombre a su imagen y semejanza. Conviene no olvidar también que, durante las primarias, el equipo de Trump fue capaz de ponerse a favor del viento que soplaba con fuerza inusitada. Desbrozado el camino de los oponentes a priori más destacados (y que curiosamente fueron los primeros en caer), a Trump únicamente le quedó identificar a sus aberrantes rivales con la estructura institucional republicana y erigirse como el outsider mejor situado para ponerla patas arriba. Y al contrario que Hillary, salió reforzado de las primarías con apenas unos pocos rasguños.

4.- El error de centrar el intercambio de golpes en el cuerpo a cuerpo. Los asesores de campaña de Clinton permitieron que la pugna definitiva se librará en un lodazal que aseguraba una gran ventaja para quien supiera desenvolverse mejor en la corta distancia. Y Hillary es más bien una fina estilista que se maneja con solvencia en los terrenos medios. El barriobajero Trump, con sus técnicas de predicador de telebasura, fue capaz de llevar la pugna a su terreno y desarbolar la estrategia rival (si es que en algún momento fueron capaces de definir alguna).

5.- La irrelevancia aparente de los debates entre candidatos. El equipo de Trump acudió con el único objetivo de asegurar la supervivencia de su patrocinado. Todo parecía apuntar a una victoria sin paliativos de la formal Hillary en el marco de unos encuentros ordenados, pautados y sobrios. Pero de nuevo Trump fue capaz de enfangar su desarrollo con un despliegue inusitado de maniobras de distracción que encerraron a su rival en un laberinto que le impidió mostrar su principal activo, su excelente bagaje político y su capacidad personal. De nuevo la fina estilista sucumbió ante el correoso aspirante, puesto que no desarbolarlo definitivamente le dio un aire con el que, a priori, nadie contaba.

6.- El uso inteligente, y tramposo, de las nuevas tecnologías. Trump y su equipo, imbuidos en la certeza de que la notoriedad abre las puertas a la aceptación a medio plazo, se hicieron presentes en las redes aun a costa de generar no pocas reacciones adversas: el uso masivo de bots que difundían mensajes a diestro y siniestro sin otra función que la de amplificar con agilidad las ideas fuerza del candidato. En el otro bando, lo que se ganaba en elaboración del mensaje se perdía en rapidez y agilidad. Los asesores de Clinton mostraron una impericia singular al tropezar en la misma piedra que les había provocado no pocos dolores de cabeza en el enfrentamiento previo con Sanders. En este punto concreto se hizo más evidente la desmovilización y desafección de los jóvenes partidarios del senador de Vermont.

7.- La estructura del mensaje. Ya he dejado escrito que la difusión de las propuestas de Trump, y de sus excesos verbales, incluía no pocos elementos de fullería cibernética. Pero el principal de todos ellos tiene que ver con el contenido y la estructura del propio mensaje. Más allá del límite de los 140 caracteres, los asesores de Trump se han dedicado a bombardear las defensas enemigas con proyectiles de estructura simplísima —sujeto, verbo, complemento—, pero de imposible refutación siguiendo la misma simplicidad esquemática. Esta estrategia de lluvia menuda ha ido calando ante la impotencia de los demócratas que difundían respuestas mucho más elaboradas. He de reconocer, sin embargo, que el pequeño formato es el más indicado para difundir las mayores barbaridades, mientras que a quien pretende construir en abstracto le es necesaria una estructura más sólida. Y que suele ser más rentable atacar que defenderse. Pero el equipo de Hillary a partir de un determinado momento quiso competir en sordidez y, como se ha visto, en el lodazal Trump se movía mejor.

8.- El uso eficiente de los peones territoriales. Y aquí se produce un hecho paradójico: ha sido precisamente quien no contaba con el respaldo unánime de un partido consolidado el que ha movilizado mejor a sus partidarios distribuidos por el territorio. Hillary y su equipo se han centrado en la organización de actos con carga partidista, multitudinarios y vistosos, olvidando que el descrédito de los partidos venía pasando factura lejos de la capital federal y las grandes aglomeraciones (que también). Parece claro que las elecciones no se ganan únicamente en el breve período de la campaña electoral. En sentido inverso, podemos afirmar que las elecciones se pueden perder antes de que la campaña propiamente dicha comience. En el caso de las elecciones USA 2016, parece claro que ambos partidos han dispuesto de cuatro años para ir perdiéndolas, mientras que Trump ha interpretado que la desafección general podía beneficiarlo aunque su propio partido fuese por el pedregal. Y ha aprovechado el poco tiempo del que disponía, aplicando cataplasmas que han nacido de la certeza de que desde Washington estas elecciones no se iban a ganar.



9.- Ya lo mencioné en el artículo de ayer y creo que ha llegado la hora de recuperarlo: los asesores demócratas han ido a la deriva durante toda la campaña intentando transmitir una imagen de la candidata que nada tenía que ver con las certezas que los electores tenían sobre Hillary y su circunstancia. La Clinton no es, ni ha sido, ni será una dulce abuelita, una esposa abnegada o una política empática, accesible y amable. Hillary es, ha sido, y ya no podrá continuar siendo, una política de carta cabal, una luchadora incansable, una señora ambiciosa, implacable y un punto despiadada. Pienso que aquí se deberían haber centrado sus asesores, en la difusión de una imagen de gestora eficiente, seria, solvente y experimentada. Y fijaos que lo tenían fácil, puesto que enfrente estaba un alocado con un bagaje empresarial terrorífico. Pero pusieron el acento en hacer visible la pugna en el terreno del playboy tarambana frente a abuelita apacible; no destacaron suficientemente la lucha entre una administradora capaz y un extravagante ricachón con tendencia a la quiebra fraudulenta. En el abc de la comunicación política se sostiene que es labor imprescindible presentar una imagen pública del candidato que no sea contradictoria con la que los electores se han forjado previamente. El equipo de Clinton no ha seguido esta sabia aportación teórica. Por eso la abuela apacible y dulce se ha convertido, a ojos de una parte mayoritaria de la opinión pública, en una vieja hipócrita.

10.- Las encuestas. Una vez más, y ya parece un fenómeno de alcance universal, han vuelto a fallar estrepitosamente. Antes ocurrió en Inglaterra con el Breixit o en Colombia con el plan de paz. Ahora le ha tocado a las presidenciales de Estados Unidos. Parece como si en la cocina estadística se haya introducido un nuevo ingrediente que ha estropeado el guiso. Se trata del concepto de victoria de lo razonable: una suerte de recocimiento de lo improbable, por extraño o extravagante, hasta convertirlo en demoscópicamente imposible. Imagino que quizás esto pudiera explicarse por la convicción extendida de que los electores jamás prefieren decantarse por una opción que los perjudica personalmente. ¿Cómo un corpus social en su sano juicio puede mostrase favorable a desligarse de una Unión que objetivamente los enriquece, o descartar un plan de paz que acabará definitivamente con la violencia que los amenaza, o votar a un probable sociópata para dirigir una potencia nuclear? Ayer leía a Antoni Gutiérrez que afirmaba que si Trump vencía habría que replantarse la comunicación política en su integridad. Quizás sea cierto, pero me parece que todo va mucho más allá de una aplicación poco afortunada de una especialidad comunicativa.

Hasta aquí he desgranado diez posibles razones que han pretendido explicar en parte la debacle americana del 8 de noviembre de 2016. Y lo he hecho desde uno de los múltiples aspectos que, sin duda, la explican. Hay otros muchos elementos a estudiar, y no menos importantes, pero parece evidente que el sistema democrático de representación ha entrado en una crisis profunda que, una vez tras otra, lo lleva incluso a autolesionarse. El elector medio parece haberse emancipado, vaga libre de la patria potestad de los partidos políticos. Pero esto quizás no sea forzosamente negativo. Seguro que encuentra un lugar donde asentarse, aunque probablemente no será en el marco de referencia en el que hasta ahora hemos desarrollado nuestra actividad pública.   

dimarts, 8 de novembre del 2016

L’elector emancipat (I)


Resultado de imagen de el cazador pelicula 1978Jornada electoral als Estats Units. Dia de Cavatina. L’última potència universal sembla a punt de trencar-se l’espinada, de fer bocins el mite d’una societat on tothom té dret a somiar proeses personals amb denominació d’origen. O, pitjor encara, potser escollirà engegar-se un tret al cap per no haver de declarar fallida i remat d’antigues glòries i esplendors.

Tan se val si el guanyador és la Clinton o el Trump, l’Amèrica envejada és l’arbre caigut del qual encara ningú s’atreveix a fer estelles. Però, per si de cas, tothom corre a esmolar destrals.

Clinton, una política metàl·lica, inoxidable, que no fa rovell ni en els dies plujosos de novembre. Una candidata de qui s’han entestat a amagar les seves principals virtuts perquè la professionalitat seriosa ja no ven, perquè ni la resistència ni els sacrificis agraden. Una gestora pública solvent que passa per antipàtica, ben segur perquè ho és. Una demòcrata conservadora capaç d’enrocar-se en les seves conviccions, però amb el tremp suficient com per entomar propostes dels seus rivals/companys més progressistes. Una aspirant que ha sortit a jugar amb la samarreta oficial, estripada i bruta, del seu partit. Algú a qui els assessors de campanya han volgut presentar com una àvia afable, una esposa abnegada (i un punt bleda assolellada), una política empàtica, accessible i amable. Així l’han disfressada i s’han ben equivocat. Perquè la Hillary no és res de tot això, i quan pretenen impostar-la només ens arriba la imatge d’una senyora esperpèntica que obre massa la boca quan riu; una pallassa d’aquelles sociòpates que fan cagar de por les nits de Halloween; una iaia de les que fan dormir els nets posant-los licor a la llet calenta d’anar a dormir; una bruixa de beuratges fumejants i perverses intencions. En resum, que els assessors de campanya de la Clinton han anat a la deriva durant tota la campanya. Sembla mentirà que no hagin après res dels comunicadors de Bernie Sanders i de la seva virtuosa posada en escena.

Això no obstant, i tot i reconèixer el perill de que els seus errors els facin perdre les eleccions, per altra banda, s’han tret feina a l’hora de comunicar eficientment l’acció de govern de la senyora Clinton, en cas que aconsegueixi la victòria. Perquè, quines expectatives poden tenir els americans davant d’una política en qui no es confia, de qui no s’espera res de bo? La candidata demòcrata arribarà (presumptament) a la Casa Blanca amb unes expectatives més que baixes; per tant, tot allò que aconsegueixi sumarà en l’actiu de la seva gestió. No haurà de carregar amb el pes, que tan feixuc se li ha fet a Obama, de decebre un electorat amb grans expectatives.

Els responsables de l’equip de comunicació l’han portat a tocar de l’abisme. Ara cal veure si hi caurà o no.

Trump ha aprofitat amb molt d’instint les avantatges de les que disposava. I els seus assessors de campanya han fet un mestratge accelerat en el sempre difícil repte de vendre gènere amb tara visible. És cert, però, que la climatologia els jugava a favor: una mena d’efecte hivernacle universal que està provocant els desglaç accelerat dels imponents icebergs partidistes; un corrent imparable que ha provocat l’emancipació dels electors d’un sistema polític paternalista que progressivament els ha relegat a una funció preadolescent.

Els americans han de triar entre una iaia que obre massa la boca quan riu i un eixelebrat que també obra massa la boca. Entre una senyora que passa per hipòcrita per voler aparentar el que no és i un potiner maldestre que presumeix del que és i del que sembla.

La Terribes i el Basté —quan deixin de ballar amb l’Springsteen, el Bon Jovi, la Madonna o la Lady Gaga— ens explicaran com acaba tot plegat. Potser haurem de reconèixer l’efecte demolidor d’una modesta carta d’un quarterback, un noi humil amb una pilota a la mà.     

dilluns, 7 de novembre del 2016

The end is near


Resultado de imagen de the end is nearJa només falta un dia justet per arribar a la fi de la més depressiva campanya política que ha conegut la humanitat, amb permís de milers d’altres, potser més brutes, avorrides, detestables, abjectes i indignes, però probablement menys transcendents.

La senyora Clinton y el senyor Trump han arribat al final de la cursa electoral amb expectatives certes de fer-se amb la victòria. No ben bé les mateixes, això sí, però amb un cert marge perquè esdevingui l’improbable: el triomf de la monstruosa gàrgola republicana.
Els darrers vaticinis dels principals vidents —amb pàtina científica, això sí— acosten l’ex primera dama al despatx fel·latori que tan disgustos li va donar en el passat: Nate Silver, des del púlpit FiveThirtyEight rebaixa fins a un 33% les possibilitats de victòria de l’outsider conservador (3 punts per sota de la seva rival en vot popular); Larry Sabato, que farda de tenir una bola de vidre instal·lada en el seu departament de la Universitat de Virgínia, més o menys coincideix amb les prediccions anteriors, potser amb una mica més de marge per la senyora Clinton.

En resum, que els meus amics respiren alleugerits: tot sembla apuntar a la victòria raonable. I vet aquí, que entre facècies retòriques i excés d’adjectivació arribo a la modesta tesi d’aquest article: els amics de l’ordre (constitucional o no) del meu país volen l’èxit de la candidata demòcrata. I, amb l’habitual posat de superioritat dels europeus vells, no acaben d’entendre com els americans han estat capaços de portar fins a l’enreixat que envolta la Casa Blanca a un tros d’impresentable com el senyor Trump. Curiós, si més no, aquest massatge limfàtic que serveix per desentumir les articulacions encarcarades de tots aquells, i certament n’hi ha molts, que també han portat a trossos de fusta fins a la presidència d’alguns dels països que conformen el moll de l’os de la civilització hegemònica i occidental, per gràcia dels mapes etnocèntrics.

Potser això explica perquè els principals comunicadors de casa nostra s’han buscat un desplaçament de feina, imagino que amb dietes incloses, per tal de seguir in situ la jornada electoral, els prolegòmens i l’epíleg. Tinc un conegut, que no té massa simpatia pels mitjans de comunicació catalans, que l’altra dia mirant al sol, fent visera amb la mà, va dir-me: “mira, els voltors han aixecat el vol i van cap a Amèrica per assistir qui sap si a la caiguda de l’imperi”. Jo vaig provar de mirar cap a on ell mirava i la veritat és que no vaig veure ni voltors, ni falcons, ni pardals. Suposo que va ser perquè el tros d’ase mirava cap a l’est. Encara que si haig de dir la veritat tampoc vaig veure cap traça dels castell de focs amb què els russos deuen haver celebrat els 99 aniversari de la revolució d’octubre (un altre dia faré una entrada sobre les trampes del calendari).

Així doncs. el gremi dels noticiadors ha marxat a aixecar acta a Manhattan o a Washington. Tot ell amb l’ai al cor no fos cas que la senyora Clinton no s’emporti la victòria. Però tot, també, amb la inconfessable esperança d’estar a punt d’assistir a un cataclisme de conseqüències fatals. Posats a predicar que millor que fer-ho amb la vella lletania del “the end is near” per culpa dels vostres pecats, cony d'americanots.