Ja es veia venir de lluny: havia d’acabar com una xarlotada
allò que com una pallassada va començar. Albert Ballesta, l’alcalde nomenat per
l’honorable Puigdemont ha decidit tocar el pirandó en mig del terrabastall que
provoca la seva pròpia frustració. Girona, la ciutat on regna la ferotge nissaga
de Joc de Trons, empeltada de brutalitat, ha fet bocins l’hereu designat pel
nou mascle alfa del sobiranisme i el pobre noi no ha tingut altre remei que
llençar la tovallola i estripar tot l’aixovar. Clar que fins que no ha arribat
aquest moment, s’ha anat fotent cops de cap contra les parets del despatx d’alcaldia:
primer va ser una promesa de pa sucat amb oli, rectificada de manera quasi clandestina gràcies
a un ple exprés (o potser hauríem de dir un ple Nespresso, “what else” es
podria haver fet pitjor?); després va venir el còmic joc d’enredos en què es van
convertir les negociacions per aprovar el nou cartipàs —amb Partit Popular i
Ciutadans com a convidats de fila cero en l’espectacle d’un càrrec públic
posant-se de peus a la galleda—. Però, com diuen a La Passió d’Olesa, tot va
ser debades i Ciutadans, qui ho havia de dir, va evitar que Convergència es suïcidés
amb el sou esmolat de Ballesta; més endavant, la polèmica de les campanes va
avançar la sensació de que a Girona tocaven a morts; i, finalment, tot s’ha
precipitat: les negociacions per formar un nou equip de govern amb la parentela
no han avançat tal com es podia preveure; el govern estable que la ciutat
necessita no acabava d’arribar pel costat salvatge de la vida i, com era d’esperar,
sempre arrecerat a l’ombra esperant la seva oportunitat, sempre sensat, sempre modelable,
allà hi era el PSC, el millor exemple que el darwinisme polític també existeix
i que no tot és qüestió de força o potència. Ballesta li ha fet el darrer "favor"
a Puigdemont abans de marxar: ha bastit una majoria estable entre CDC i PSC a
Girona però, alhora, ha convertit el Consell Executiu de la Generalitat en la
zona zero de l’independentisme.
L’exhonorable Mas ho té clar: aquestes coses ajuden a
enfortir el caràcter. O, com diu referint-se al vicepresident Junqueras, no és
el mateix ser al sol de l’oposició que sota els llamp i els trons del govern.
Però no es queda aquí l’il·lustre pre-jubilat i aprofita per a treure una de
les seves crosses preferides de l’armari: això de Girona és un assumpte de
família... que porta en Puigdemont en persona, personalment. I ja t’ho faràs,
hereu.
Barcelona respira tranquil·la: el “sorpasso” gironí
encara sembla lluny. Un dels seus s’ha instal·lat en la trona presidencial (el
tron encara resta vacant i Mas el vigila de reüll), però és un primer ministre
amb pitet, tutelat, en minoria i sense
partit (en plena refundació o recauxutant-se, si és prefereix). Líder d’un
Parlament paralitzat per pròpia inoperància i fustigament constitucional. I amb
la masia extenuada per mesos de baralles i poca-soltades.
Puigdemont és el guionista responsable del sainet gironí:
1.- Perquè no havia d’haver designat a dit el seu
successor, saltant-se la legitimitat de l’ordre democràtic, com si fos un
monarca pagat de si mateix, a la manera de Joc de Trons.
2.- Perquè, a sobre, va escollir la persona equivocada si
volia fer-se un bàlsam amb ingredients sobiranistes. I això li passarà factura
a la Plaça de Sant Jaume. Al temps.
3.- Perquè l’energia despresa per la catàstrofe gironina
ha tornat a posar en òrbita l’ex Mas i aquest també és un potent element
desestabilitzador de l’acció de govern de Puigdemont. L’antic president, que es
pensa en excedència, ha tornat disposat a cobrar-se les factures que, segons
ell, molts encara li deuen.
En resum, que tal com va dir Ballesta en fer l’inventari
del seu patiment: “penso rescabalar-me’n”. Doncs això, que encara no hem
arribat enlloc i ja hi ha gent que només pensa a rescabalar-se.
